Doble baló d’oxigen per a Pedro Sánchez i Salvador Illa: les relacions amb Junts i ERC estan refetes i ben lligades. A Madrid, el cap de l’executiu surt de la corda fluixa per la qüestió de confiança, i a Catalunya tot apunta que el president aconseguirà portar ERC al carril del tripartit per a una futura negociació pressupostària. I també més oxigen Madrid després que l’acord amb ERC per condonar part del deute de les comunitats autònomes amb el FLA anunciï una batalla interna entre barons del PP, que es trobaran amb el dilema de fer cas a Feijóo i rebutjar el regal o enfrontar-s’hi per defensar els interessos del seu territori. Per al PSC català, a més, el cafè per a tothom impulsat per Junqueras donarà més marge al Govern de la Generalitat per fer polítiques públiques, el fruit de les quals, com és normal, recollirà el mateix PSC.
Tot plegat, encarrila el PSC i el PSOE a una situació fins ara inèdita en el sistema polític català. Els socialistes, si no hi ha un gir radical, acabaran ocupant en els pròxims anys l’espai social i electoral de l’antiga CiU de Jordi Pujol. Un partit absolutament central en la societat catalana, capturador d’un vot molt transversal. La diferència, substancial amb CiU, és que el PSC no serà un partit nacionalista ni pactarà a dreta i esquerra, però a canvi, ja està satel·litzant els partits catalans tant al Parlament com a Madrid. De fet, l’extrema dreta d’Aliança Catalana se n’adona, i branda la bandera de l’obediència estrictament catalana assenyalant ERC i Junts com a súbdits del PSOE. I el PSOE i el PSC, alhora veuen en Aliança Catalana una eina per desactivar definitivament la majoria independentista. Al PSC li convé que es faci gran el monstre de Ripoll, perquè restarà gruix a l’independentisme i probablement farà inviable una majoria governamental sense els socialistes durant molts anys.
En aquest nou escenari, ERC podria veure’s arrossegada a ser la nova ICV-IU, un complement aritmètic del PSC que ara són els Comuns. Aquesta també és part de l’estratègia dels socialistes per ocupar aquesta centralitat, i els republicans poden caure en el parany. Pel que fa a Junts, la seva estratègia de pressió màxima al PSOE pot donar el resultat de ser el gran partit de l’independentisme, o que Aliança Catalana arreplegui part dels seus votants decebuts si no hi ha resultats i Junts acabi essent un partit minoritari de centre. El PSC i el PSOE tenen en l’horitzó estabilitat. En canvi, l’independentisme està satel·litzat pel socialisme, que pren les decisions des de Madrid. Caldrà veure si surten de la roda i es torna a l’escenari pre-procés amb un sistema polític català.
