Estem farts de veure-ho en imatges dels Estats Units. Policies que treuen l’arma, disparen i maten un sospitós. I, un cop revisats els vídeos i escoltats els testimonis, la conclusió és que l’acció de l’agent no estava justificada. Massa tard, la víctima és morta. És el resultat d’una psicosi permanent en què els agents de policia pensen que tothom va armat i que els poden matar si ells no disparen abans. Un punt de vista que porta associat el protocol pel qual, a la mínima, un policia escridassa qualsevol conductor i li exigeix sortir del vehicle amb les mans enlaire. No és només que passi a les pel·lícules: europeus ben reals que s’hi han trobat ho expliquen esgarrifats.
Europa no està en aquest punt, però el relat que pot portar-hi és constant. És el que envolta el cas desgraciat d’Amposta, on un lladregot que va robar un cotxe que va trobar amb les claus posades a plena llum de dia –amb un grau de planificació i de sofisticació nuls– ha acabat mort d’un tret al cap disparat per un mosso d’esquadra que va pensar que el volia atropellar. S’ha d’investigar a fons el cas, però de moment és obvi que el fugitiu es va trobar en una situació que no havia previst en què va reaccionar amb un gran nerviosisme, perillós per força. També és segur que l’agent no volia matar-lo: disparar expressament un tret al cap a una persona en moviment és gairebé impossible, només es pot tractar d’una mala sort tràgica com la d’aquest cas.
El que s’ha d’examinar, per tant, és si estava justificat treure l’arma, si el policia va apuntar a l’altura correcta i si un agent que no sigui d’una unitat d’elit està prou entrenat per prendre aquesta decisió en un instant i executar-la minimitzant els riscos. Tanmateix, ja ha sorgit la veu d’un representant sindical del cos que assegura –i és difícil que tingui prou dades per pronunciar-se tan aviat– que l’agent va actuar per salvar la seva vida i la de tots els companys que formaven part del control. “Una situació d’estrès total i de grandíssim risc, mai hi ha garantia de res. S’ha d’estar allà. Van per tu i per la teva vida”, ha dit en un tuit el portaveu de SAP-Fepol, Toni Castejón.
La defensa corporativa d’un sindicat és esperable i comprensible, el problema és que el discurs utilitzat per Castejón forma part d’un relat perillós molt estès. Alimentar la idea que vivim envoltats de criminals violents que ens assaltaran en qualsevol moment –cosa que fan també polítics i altres actors socials– genera l’estat d’opinió que porta membres dels cossos de seguretat a reaccionar amb pànic i tendeix a justificar que un agent tregui l’arma en un espai públic i dispari, amb tots els riscos que això comporta.
32
2
