L’alcalde Jaume Collboni concentra tot el poder a Barcelona, el simbòlic i real: és l’alcalde, té pressupostos garantits -per la via ordinària o amb una qüestió de confiança-, ara té tota l’esquerra com a aliada i té com a rival una oposició desorientada. A hores d’ara, té el control total del relat municipal i opcions reals de revalidar el càrrec. El seu full de ruta és nítid, però caldrà veure si els seus rivals troben temps i lideratges per recompondre’s. ERC haurà de decidir si vol ser soci minoritari estable o alternativa a l’esquerra. Els Comuns, si volen tornar a governar plegats o si s’arrisquen a fer oposició i quedar diluïts. I Junts s’enfrontarà al repte ingent de trobar nou referent després de Xavier Trias. Mentrestant, l’alcalde juga la carta d’un bipartit a l’ombra amb ERC i d’una ciutat governada sota el segell del pragmatisme socialista que també imprimeix el president Salvador Illa fins a esgotar el mandat.
Amb la tramitació inicial dels pressupostos de 2026, Collboni no només encarrila els comptes municipals, sinó que assegura també la seva posició com a alcalde fort d’una majoria feble. La fotografia del suport d’ERC i dels Comuns enforteix una aliança tàcita que reprodueix, a escala municipal, el triangle que sustenta el Govern de Catalunya i el d’Espanya. En aquest sentit, Collboni actua com a pont entre el socialisme català i el progressisme sobiranista. Ho fa amb un lideratge a mig camí entre el gestor i l’estrateg que, de moment, és exitós.
Però aquest escenari té també riscos per al PSC barceloní. Collboni governa sobre un equilibri fràgil que depèn de la voluntat d’ERC i dels Comuns, i qualsevol moviment inesperat de fitxes en la política catalana pot fer trontollar aquest consens. A més, la seva estratègia de gestió sense ideologia pot desgastar-se si la ciutadania percep que darrere de l’eficiència hi ha absència de projecte. Les grans qüestions de ciutat, com l’habitatge, la neteja, la seguretat, la mobilitat o el turisme, també han d’anar acompanyades d’una narrativa de futur més enllà d’un mandat. El PSC pot créixer com a força d’ordre i gestió, però pot perdre pes entre els sectors més crítics o progressistes si perceben ERC o els Comuns una alternativa més transformadora.
Encara més, l’alcalde sap que mentre l’independentisme continuï dividit, ell pot erigir-se en únic referent estable i de govern. I es beneficia de la sensació d’esgotament que arrossega l’independentisme i del desplaçament del debat nacional cap a l’eix social.
