Resolta, temporalment, l’equació d’ERC. Amb Oriol Junquerass liderant el partit només amb el suport de la meitat de la militància, la nova direcció afrontarà el nou cicle amb molta inestabilitat. Per una banda, amb Roviristes i Foc Nou alertant que les sigles de Macià i Companys van cap al precipici, i per l’altra, amb el PSC a banda i banda de Sant Jaume i a Madrid esperant que ERC es converteixi en la ICV postprocés. Tant Salvador Illa com Jaume Collboni i Pedro Sánchez donen per fet que Junqueras no entrarà amb la destral als despatxos del PSC, conscients que el president d’ERC té poc marge de pressió en totes direccions. Ni Catalunya, ni Barcelona ni Madrid tenen aritmètiques alternatives que els facin patir per la seva cadira, i donen per fet que mentre duri la reconstrucció interna i de projecte de partit d’ERC, no hi haurà alts i baixos en les relacions.
De fet, la pilota és exclusivament a la teulada d’ERC i de la nova direcció. Amb el partit literalment escapçat, la militància prou confusa sobre el full de ruta nacional que seguirà l’equip de Junqueras després de 13 anys al capdavant d’un partit que ha patit ara una patacada electoral descomunal, hi ha prou indicis per pensar que aquesta nova direcció té el compte enrere posat. A tot estirar, el 2027, data prevista per a eleccions a Catalunya, a Barcelona i, si no s’avancen, a Madrid. Sobretot si Oriol Junqueras acaba essent el candidat a la Generalitat per ERC.
Sigui com sigui, fins al 2027 Junqueras tindrà diversos fronts oberts. El de Madrid sembla el més senzill de sostenir. A Catalunya, Salvador Illa els deixa temps per negociar els pressupostos i escenificar una posició de força que en realitat no és tal. El mateix que amb els Comuns. I Junqueras haurà de vetllar perquè el PSC i el PSOE compleixin els acords d’investidura, que arribi un finançament singular i que la qüestió nacional no quedi aparcada definitivament en un calaix. Dos fronts que determinaran l’èxit o el fracàs d’un Junqueras 2027.
I un darrer front, Barcelona. La seva número dos és fervent defensora d’entrar al govern de Jaume Collboni, encara que els beneficis de fer-ho per a ERC ningú els tingui clars a mitjà termini. A curt és obvi, visibilitat i càrrecs, possibilitat d’influir. Però pensant en el pròxim cicle electoral, ERC tindria molt poc marge per desmarcar-se del PSC i evitar ser vampiritzat per Collboni com a referent de l’esquerra a Barcelona. En canvi, per al PSC un acord allà on sigui amb una ERC més debilitada és un actiu, com ho era en el seu moment ICV.
