L’Argentina és un país on sempre passen coses interessants, processos històrics que acaben esdevenint una expressió exagerada del que sorgeix a escala global. Va ser, juntament amb Xile, una de les primeres societats on es va experimentar allò que Naomi Klein va denominar “doctrina del xoc”, és a dir, l’aprofitament d’un moment d’excepció (una terrible violència d’estat mitjançant un cop militar i l’aplicació de la desaparició i tortures arbitràries) per aplicar les receptes neoliberals que, mig segle després, es van generalitzar arreu del món occidental. Les conseqüències, ja les coneixem. Malgrat aplicacions de desigual intensitat i en contextos menys dramàtics, avui occident és més desigual, més fràgil, en crisi permanent, i en una situació de descomposició social que ens aboca a una mena de fatalisme col·lectiu.
La política argentina sempre ha tingut un punt de caricatura. I recordem que les caricatures representen exageradament alguns trets de la realitat. És per això que, al país austral, esquerres i dretes comparteixen certa tendència a la sobreactuació. De la mateixa manera que les dretes han estat profundament reaccionàries (i molt classistes, com sol passar en aquelles societats fonamentades en estrats d’onades migratòries), les esquerres han tendit a esdevenir profundament dogmàtiques, proclius al mite, el culte a la personalitat i el clientelisme, com ha succeït amb el peronisme. Aquesta distància ha evitat qualsevol mena de reconeixement mutu, premissa indispensable per propiciar acords i pactes com els que van funcionar a Europa al final de la Segona Guerra Mundial, normalment entre socialdemocràcia i democràcia cristiana, i que van possibilitar tres dècades de benestar, relativa pau social i cohesió. Tanmateix, a casa nostra, i sense tanta teatralitat com passa amb els amics argentins, la barreja de neoliberalisme inoculat en la dècada de 1980 i l’autodestrucció d’una esquerra dogmàtica i postmoderna apareguda a partir de maig del 68, com diu la lletra de La Varsoviana, himne oficiós de la CNT –“Negres tempestes agiten els aires / núvols sinistres enceguen l’esguard”–, ens auguren temps foscos, perspectives reaccionàries.
Javier Milei, personatge del qual se’n poden dir moltes coses, encara que no que sigui cap hipòcrita, es va presentar com l’home que podia proporcionar allò que (presumiblement) demanaven els argentins: seguretat, ordre i hostilitat contra la creixent immigració (en un país que, mercè a una inflació descontrolada, ha fet expandir exponencialment la pobresa). I, tanmateix, el que està fent és enderrocar de manera sistemàtica l’estat de dret, els drets fonamentals, i aplicar una mena de totalitarisme de mercat (que pot arribar al punt de poder comercialitzar òrgans humans). El pronòstic més fàcil és que, en poc temps, no hi haurà més seguretat, sinó menys (treure subsidis i aplicar una doctrina de xoc que acabi amb feina pública i s’abaixin els salaris dels treballadors d’aquelles empreses privades que sobrevisquin a la contracció econòmica no sembla la millor estratègia), perquè pot fer de la delinqüència una eina desesperada per sobreviure. Els països sense perspectives de salaris dignes, i amb possibilitats de mètodes alternatius d’obtenir ingressos (les drogues, el tràfic de persones…), solen caure en una situació de caos, anarquia i guerra civil que és la conseqüència natural de l’ideari de Milei, o de Vox. El que està passant a l’Equador, la pèrdua de control del territori per part de l’Estat a Mèxic o el control de les “maras” a Centreamèrica no fan pronosticar res de bo.
A Europa no s’ha arribat –de moment– a una situació equiparable. El context econòmic, malgrat símptomes preocupants de declivi i l’aferrissat culte als dogmes neoliberals a Brussel·les, Madrid o Barcelona, no fa preveure una situació dramàtica a curt termini. Tanmateix, hi ha elements inquietants que prenen forma a partir del creixement de la ultradreta i un reaccionarisme popular emergent. Ho copsem en l’increment de suport electoral de determinades formacions. S’intueix al campi-qui-pugui de les xarxes socials. Es percep en els comentaris poc afortunats sobre els primers nadons de l’any. Tanmateix, no hem arribat aquí per generació espontània. La política (i també el ciutadà corrent) ha comès deixadesa de funcions. El malestar, per causes conegudes, es va expandint. L’esquerra sembla haver-se resignat incondicionalment al capitalisme extrem i lliurat, amb armes i bagatges, al postureig narcisista promogut pel neoliberalisme, en què la subjectivitat, l’emoció i la individualització s’imposen a la idea de comunitat. O, si més no, sembla haver renunciat a la pregunta clau: com repartim el poder?
Com repartim el poder? Material? Espiritual? Simbòlic? Cultural? Entre sexes? Entre classes? En la relació empresari-treballador? Com administrem les desigualtats? Com administrem les asimetries? Qui pot tenir (o no) més drets i en virtut de quins factors? No resulta freqüent sentir la formulació d’aquestes preguntes, substituïdes per batalletes culturals, batusses sobre la identitat, i una certa competitivitat (o cursa armamentista) en el festival d’Eurovisió de la discriminació, per veure qui obté més punts en aquest campionat del victimisme. Hem caigut en el parany de l’individualisme, perquè pràcticament cap opció política apel·la a la necessitat de construir una comunitat on tothom pugui sentir-se prou còmode i protegit de la intempèrie. Ara bé, per construir una comunitat (que bàsicament serveix per enfortir llaços i protegir-nos mútuament), calen unes premisses que no només hem abandonat deliberadament, sinó que hem expulsat de la discussió pública, malgrat que siguin omnipresents, com a espectres al nostre voltant, com els elefants a l’habitació que ningú no vol veure: la seguretat.
El món neoliberal s’ha dedicat a fer de la precarietat un estil de vida, cada vegada més emblanquinada com a trendy: precarietat laboral (a partir d’un concepte de màxima flexibilitat per optimitzar beneficis o mitjançant l’axioma d’empresari d’un mateix al més pur estil Glovo); precarietat social (privatitzant i desmantellant serveis públics i drets socials per estalviar impostos als grups més benestants) i fins i tot precarietat familiar (tot romantitzant la inestabilitat afectiva, promovent la confusió de gènere i el poliamor esterilitzador). El resultat, un món més individualitzat, més fràgil i per descomptat, més insegur. L’esquerra ho ha comprat entusiàsticament com a element de progrés. És, més, quan ha tingut la possibilitat de tocar poder, no ha estat capaç de fer una “doctrina de xoc” inversa per desfer de manera radical les polítiques neoliberals fonamentades precisament en aquest “com repartim el poder”. I ens ha quedat un occident insegur, inestable, precari, confós, atomitzat, desorientat, afeblit.
La dreta i, molt especialment, la ultradreta sí que fan de la seguretat un dels seus eixos ideològics. Ara bé, no es tracta del conjunt d’efectes de les polítiques del darrer mig segle, sinó d’un discurs sobre la seguretat pública, fonamentat en la victoriana idea de la disciplina social, on resulta fàcil trobar sospitosos habituals d’acord amb el que s’ha vingut a denominar classes perilloses, que molt especialment avui es presenten sota la fórmula de la immigració.
I sí, certament, el deteriorament de la seguretat pública és un element que s’ha anat constatant en els darrers anys, no pas per responsabilitat dels darrers d’arribar, sinó a causa de polítiques d’atomització social (la comunitat posseeix sempre un component de control social que actua com a potent eina preventiva). La delinqüència, el vandalisme, el desordre públic no deixen de ser efectes del deteriorament social. El que passa és que resulta infinitament fàcil, per a uns, assenyalar culpables, mentre que per a d’altres, infinitament més còmode mirar cap a una altra banda, fent veure que no passa res.
La ultradreta és una espècie oportunista que prospera en èpoques de confusió. Els discursos antiimmigració serveixen tradicionalment per cohesionar comunitats (el nosaltres, contra ells), i per guanyar voluntats o manipular emocions i sentiments. És el que ha passat a Itàlia amb Meloni, i és, també en bona part, el que ha passat a l’Argentina amb Milei. El que passa és que ambdues figures polítiques han fet servir aquest tema polèmic –la seguretat i la immigració– per aplicar la seva agenda de receptes neoliberals, consistent a aprofundir en aquelles fórmules que ens han dut fins on som. I aquí entra el gran clàssic de la hipocresia política. Cap d’aquests ultradretans deportarà massivament immigrants, ni els farà la vida més difícil de la que ja tenen. Primer, per les dificultats objectives i pràctiques; segon per la resistència dels beneficiaris empresarials interessats a rebaixar salaris i encarir habitatge (que coincideixen amb els que financen aquests grups polítics entestats a mantenir aquest thatcherisme màgic); tercer, perquè els necessiten com a diana dels atacs, com a papus recurrents, com a mur de les lamentacions del ressentiment i la impotència popular.
La primera cosa que va fer Meloni va ser acabar amb les experiències de renda garantida de famílies pobres a fi d’empènyer-les vers la precarietat laboral i els baixos salaris (més inseguretat econòmica), mentre pactava paral·lelament amb les institucions europees repartiments de nouvinguts (entre l’entusiasme poc dissimulat de la seva patronal). Milei està muntant una Llei Òmnibus, que com passa amb aquesta mena de normes, i com ja es va fer al Xile o la Bolívia de la doctrina del xoc, dinamitarà completament el que queda del sistema productiu del país per convertir-lo en terra d’oportunitats per als especuladors internacionals. Potser, i com ja va passar durant la dictadura i amb el corralito de 2001, també aconseguirà deportar argentins que fugin de la pobresa neoliberal en un país orfe d’esquerra política. En qualsevol cas, ens esperen perspectives reaccionàries que només evitarem si som capaços de fer-nos la pregunta política: com repartim el poder?
