Sí, lleig com una mala cosa. I aquell color “gos com fuig”: un beix de calces de iaia i de “mercadillo”… En Mariscal, abans que li pugés la fama al cap, ens va endinyar una sacsejada olímpica, genial: una mascota del segle XXI quan el XX encara no havia acabat. Un monument a la modernitat i a la diversitat, declinable, adaptable.
Aquell Mariscal de fa trenta anys, tocat per la màgia cosmopolita de Maragall, es va apropar una mica a Dalí, Tàpies, Miró, Brossa, Picasso, Barceló… la brillant traça catalano-valenciano-balear per a les arts plàstiques. Però al capdavall va ser un gran artesà i un petit artista, un déu menor que no va saber aprendre les virtuts de la modèstia ni del silenci.
Tanmateix, aquella mena de gos, lleig com era, atípic, pla, guerxo, entranyable, te l’anaves mirant, li començaves a perdonar la vida i al final li agafaves “carinyu” i no trigaves a cantar-li allò de “amigos para siempre / amics per sempre/ friends for life”. Entre totes les versions del Cobi es va dibuixar un fantàstic relat visual de la Catalunya i la Barcelona del 92. I una bona part d’Espanya, també.
Era quan celebràvem la millor Espanya que hem conegut mai, capaç de cedir protagonisme a Sevilla, de presentar Barcelona com a punta de llança de la modernitat catalana i d’entendre, sàviament, que tot això era a major glòria de Madrid, de l’autèntic poder, si és que no els agafava un atac de banyes i de grandesa imperial…
Aquella Espanya era la millor de les maragallades. Barcelona, Sevilla, Bilbao imaginant el Guggenheim, Madrid obrint joc, València o Mallorca o Màlaga traient el nas, la costa atlàntica buscant un forat… Semblava un país coral, un país-xarxa, capaç de ser divers, ric, integrador…
Cert que hi havia coses estranyes, com les brutals ràtzies antiindependentistes de l’exjutge Garzón, devorat després pels seus, en un moment en el qual l’independentisme era absolutament minoritari… Fa trenta anys allò semblava anecdòtic, un excés, sí, però res greu… Doncs no. Era un anticip de la brutalitat del futur.
Tot el conte del 92 se’n va anar a la merda en quatre anys. Aquell estat de gràcia, aquella hispanitat alegre, festiva, creativa i inclusiva, que ara sabem que era més falsa que un “duro sevillano” però que aleshores resultava tan prometedora i excitant, va desaparèixer quan el fantasma de Franco va tornar d’ultratomba. És a dir, amb la victòria d’Aznar del 1996. Allà es va acabar l’experiment lisèrgic que havia durat uns deu anys, des de l’octubre del 1986, tot i que amb arrels en l’octubre del 1982, en aquella victòria aclaparadora de Felipe González.
L’Espanya dura, de bigoti dur i tricorn, va anar tornant, el franquisme es va anar rehabilitant, l’anticatalanisme es va consolidar com un eix central i pornogràfic del nacionalisme espanyol… i Maragall va acabar triturat, traït i oblidat. El catalanisme reformista, hispanista, republicà i tot allò, va morir cap al 2010-2012 i encara que el vulguin ressuscitar, és un cadàver històric, està mort per sempre.
Tot això és el Cobi. La nostàlgia del país que havia pogut ser i ja no serà. La millor versió de nosaltres mateixos, de fa trenta anys, que ja no té cap mena de possibilitat de repetir-se: Madrid és Espanya i Espanya és Madrid i qui no passi pel tub ja el farem passar per l’adreçador…
En qualsevol cas, potser sí, ben mirat, que el Cobi no era tan lleig…
Val, petaner, sí, amb poc pedigrí també, però amb una extraordinària capacitat de remenar la cua i entendre’s amb tothom. Representa allò que hauria pogut ser, com ho simbolitzarà un dia el llegat utòpic de Maragall: un intent honorable, intel·ligent, brillant, de construir un país diferent, que va començar a naufragar aquell mateix estiu del 1992… El país de mai més, del qual tard o d’hora en marxarem, més que res perquè en el fons tampoc no ens hi volen.
6
2
