Per endavant reconec que potser aquest article no agrada massa a alguns lectors, per als quals res del que ocorre en el que jo dic ‘la resta d’Espanya’ té sentit ni interès. Ho sento de bo de bo. Però és que resulta que, al meu entendre, seria erroni afirmar que res importa als catalans, en general, el que ocorri el diumenge en les eleccions andaluses, com seria un desficaci proclamar (i a fe que hi ha qui ho fa aquí, en la Cort des de la qual escric) que res importa als andalusos, o a la resta dels espanyols, la qual cosa ocorri en la política catalana. Seria com dir que res importa a les gents de Catalunya el que ocorri amb el Reial Madrid. Doncs clar que existeixen relacions, i no poques, entre unes coses i altres: o és que la desgraciada roda de premsa de Florentino no ha estat un dels temes més comentats en les pàgines dels periòdics catalans? Doncs això.
He estat alguns dies en diverses ciutats andaluses tractant d’animar-me per a escriure sobre una campanya àtona, que, la veritat, ni als propis andalusos apassionava; cap idea nova i resultat perfectament previsible: el ‘popular’ Moreno Bonilla revalida el seu mandat i la candidata socialista, María Jesús Montero, ex responsable de la Hisenda pública i d’unes quantes coses més, s’enfonsa; això era tot, o gairebé. I, curiosament, l’únic tema polèmic sorgit en els debats entre els candidats s’ha centrat precisament en Catalunya: que si la senyora Montero donava excessius “privilegis” als catalans en la recaptació i la gestió dels impostos, que si la gestió del Govern central en el qual ella era la ‘número dos’ després de Pedro Sánchez era discriminatòria entre Catalunya i Andalusia (en benefici, clar, de la primera)…
La veritat és que ja resulta molt difícil que una Comunitat, qualsevol que sigui el seu signe polític, es desentengui per complet de la problemàtica nacional, sigui en els temes econòmics, sanitaris, educatius o fins i tot relacionats amb l’habitatge. Ningú pot ja considerar-se ‘fora de perill’ en una illa ni seria, a la meva entendre, convenient. Ja dic: viatger freqüent com soc per gairebé totes les Comunitats espanyoles, constato que, malgrat tot, resulta cada dia més difícil deslligar les polítiques autonòmiques –incloc molt especialment a Catalunya—de les nacionals. Vulguem-ho o no, hi ha una interdependència difícilment superable, es tingui la ideologia que es tingui, respecte a la complicada ‘qüestió territorial’ espanyola. Entre altres.
No vull, òbviament, ficar-me en jardins dels quals després em seria difícil sortir: reconec el dret dels independentistes a ser-ho i soc partidari d’un referèndum, encara que només tingués caràcter consultiu, d’autodeterminació, en el qual jo tindria la meva opció de vot molt clara. Però jo ara estic parlant de la casuística de la gestió diària d’un país. I crec que convé que aquesta gestió es realitzi ara, en temps de crisi mundial –o és que tampoc ens afecten res els desficacis de Trump, posem per cas?–, mitjançant un consens en els temes clau, com l’organització d’un finançament territorial coherent, sense pressions i pactada per tots. Com la política exterior o l’estat de benestar, emigració inclosa.
Comprendrà vostè que molt ens juguem, a Madrid i a Barcelona, que els qui guanyin a Andalusia siguin uns, uns altres, o de les combinacions que puguin fer-se entre els uns i els altres. Al cap i a la fi, es tracta d’unes primàries ‘de facto’ i amb les coses de menjar no es juga. I algun partit extremista camina per aquí al qual sí que li agrada jugar amb les coses de menjar.
