Els congressos d’ERC i Junts han estat com un bany a la miraculosa piscina de Betesda, que curava i rejovenia. Els dos partits s’han renovat reelegint els líders sortints. No s’oblidi que “tot el que no és tradició és plagi”. És veritat que el d’ERC s’ha deixat mitja militància-tradició al camí, però un altre amb menys mili a l’esquena hauria perdut més.
Els dos dirigents renovats venen a aixecar els esmorteïts ànims independentistes i disposats a posar el gobierno en dificultats. Junqueras amenaça de congelar la col·laboració amb el PSC i qüestiona l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat (PGE), cosa que havia esdevingut un costum. Fins i tot fa plans per a la independència, alhora que proposa obrir el partit als “no independentistes”, dues intencions perfectament compatibles. Segons qui parli. I qui escolti, és clar.
Junts amenaça de votar en contra del govern espanyol si no es compleixen les promeses que van possibilitar la seva investidura. La innòcua entrevista que, amb gest adust, va fer Ariana Oltra al president Puigdemont ho deixa clar. Es reitera “l’així no es pot seguir”. El rebuig a la qüestió de confiança es veurà com una ruptura. I no es negociaran els PGE, cosa que obre la perspectiva d’eleccions anticipades a termini incert. El president nega que sigui una amenaça, segons el principi de la “negativa que no nega”, enunciat per Ben Bradlee, director del Washington Post en temps del Watergate. Doncs sí que és una amenaça.
Amb Junts en contra, la supervivència del govern de Pedro Sánchez seria problemàtica i obriria la possibilitat d’una coincidència d’objectius entre Junts i el PP. Cal suposar que una cosa així no passi perquè, segons raona el PSOE, si cau el govern, l’alternativa és PP més VOX. Però el MHP Puigdemont esgrimeix la doctrina del seu mestre Pujol; que el nacionalisme català ha de poder negociar amb l’esquerra i amb la dreta espanyola. És a dir que, per a Catalunya és indiferent quina de les dues opcions dinàstiques governi. Catalunya no té amics ni enemics. Només interessos.
L’aplicació d’aquesta doctrina ensopega amb un inconvenient doble: l’existència de VOX en l’àmbit espanyol i la d’Aliança Catalana en el català. Cap dels dos no existia quan governava el president Pujol. La història no es repeteix mai.
Els PGE estan en perill manifest. Recorden aquells pesats galions espanyols carregats d’or, assetjats per les naus corsàries sense que això sigui faltar el respecte a ningú. Els partits de l’esquerra –Podem, ERC i EH Bildu– s’oposen als acords previs del PSOE amb Junts i el PNB i volen posar entrebancs als comptes de l’Estat. Surt la vena radical de les velles trinxeres i fins i tot Sumar, el partit cogovernant, rondina el seu descontentament.
El president Sánchez es pot trobar més sol que Gregory Peck a la famosa pel·lícula, i sense pressupostos. Hauria de prorrogar els del 2024, que ja eren pròrroga. No és la fi del món, però permet augurar un futur tempestuós per al gobierno. És a dir, tots els partits posarien en marxa els seus departaments electorals.
De moment ens trobem en temps d’amenaces, si bé al PSOE tenen a gala prendre-les amb flegma britànica i les interpreten amb la displicència d’especialistes en teoria de jocs. Saben que la decisió de deixar caure el govern té un hàndicap considerable en la tramitació de la llei d’amnistia que afecta decisivament els dirigents dels dos partits pel que fa a les seves expectatives polítiques a curt termini. Amb tot, provocar noves eleccions, que potser durien a d’altres a Catalunya, allunyaria la sospita d’un interès personal del president Puigdemont i li permetria recuperar part del carisma perdut com a líder nacional, no de partit. Però el fet inqüestionable és que cap dels dos podria encapçalar una opció electoral. Ni en Jordi Turull. La política catalana sembla una mica espectral.
Els socialistes esperen aconseguir un acord sobre immigració abans del termini fatídic del 31 de desembre i amb ell com a bandera, al seu moment, l’aprovació dels PGE. Però això no resol la qüestió de confiança, que s’ha plantejat precisament com a amenaça de negar-la ni l’abast de “l’amenaça no amenaça” del president Puigdemont. És suficient l’acord immigratori per acceptar el rebuig a la qüestió de confiança i continuar donant suport al govern, fins i tot per atorgar-lo si el president Sánchez la presentés?
Complir una amenaça sempre és dolent, perquè suposa un fracàs; però no complir-la pot ser pitjor.
