La importància de les institucions d’un país no prové únicament de la seva rellevància política. Les institucions d’un país són importants, sobretot, perquè constitueixen l’expressió dels valors de la societat a la qual serveixen. En aquest sentit, el Parlament de Catalunya, una de les institucions més antigues d’Europa, diu molt, moltíssim –ho diu gairebé tot–, sobre la personalitat dialogant i parlamentària del poble català. Des del 1214, són vuit-cents set anys de tradició parlamentària catalana. Al llarg de tot aquest temps, han canviat les persones, les formes i els continguts, però el Parlament de Catalunya continua viu. Això últim, que hauria de ser normal, adquireix una rellevància especial pel fet que Espanya mai no ha deixat d’intentar anorrear-lo o, in extremis, com ara, reduir-lo a una cambra de Comunitat Autònoma en la qual només s’hi pugui parlar d’afers domèstics, casolans, d’allò que vulgarment se’n diu “d’estar per casa”. De fet, si Espanya pogués, obligaria els parlamentaris catalans a dur bata de boatiné en els plens. Només cal veure la persecució politicojurídica desfermada per haver gosat anar un xic més enllà en alguna comptada ocasió.
Tanmateix, les institucions, precisament perquè són organismes vius, estan sotmeses als avatars conjunturals i experimenten moments de més o de menys rellevància política segons quines siguin les persones que en porten les regnes. És obvi que el Parlament de Catalunya no recuperarà la seva màxima significació mentre Catalunya no deixi de ser la colònia espanyola que és avui. Però dins d’aquest marc emmanillat d’actuació són moltes les coses que, amb intel·ligència, principis i dignitat, es poden fer. Tot depèn del talent i de la voluntat individual i política que hi ha al darrere.
Encara no fa ni dos mesos que Laura Borràs és presidenta del Parlament de Catalunya i ja hem pogut veure que marca un abisme amb relació a l’etapa presidida per Roger Torrent. L’etapa de Roger Torrent és una etapa grisa, remisa i submisa, una etapa que s’adiu amb la mentalitat funcionarial i subordinada d’aquest polític. Laura Borràs, com dic, és tot un altre món. Roger Torrent estava més amoïnat per la seva persona i per la seva carrera política que no pas pel càrrec que representava, incloent-hi el pànic immens de fer empipar Espanya i del risc que aquesta l’inhabilités. Laura Borràs, precisament perquè no és ni grisa, ni remisa, ni submisa, ja sap que li buscaran les pessigolles per ser qui és, faci el que faci. En altres paraules: Torrent, li és absolutament indiferent a Espanya; Borràs, en canvi, és la figura política catalana més odiada pel poder d’aquell país després del president Puigdemont. Això sol ja ho diu tot.
És en la línia del que estic dient que aquesta darrera setmana, sense provocar cap escàndol, sense males maneres, i amb la finesa que la caracteritza, la presidenta Borràs va posar al seu lloc el representant de Ciudadanos, l’últranacionalista espanyol Nacho Martín Blanco. Gràcies al vídeo, tothom ha pogut veure el ridícul espantós d’aquest personatge quan pretenia fer una cosa que no podia fer, així com la seva ignorància del reglament del Parlament del qual és membre.
El ridícul és tan gegantí, que Martín Blanco només és capaç d’articular paraules sense sentit, riure estúpidament, quedar-se mut i mentir. Menteix quan finalment diu que ha dit que vol intervenir per l’article 90 però que potser no se l’ha sentit bé. Menteix perquè en realitat no ho ha dit. Ho diu més tard, només quan el micròfon de Laura Borràs ho capta de boca d’Eva Granados, del PSOE. Però resulta, ves per on, que Eva Granados, que és vicepresidenta segona de la cambra, tampoc no en té ni idea, perquè l’article 90 no permet parlar. L’article 90 és el de l’Observança del Reglament. El ridícul s’eixampla. Martín Blanco, sense saber com sortir-se’n, repeteix un altre cop el mateix article i les mateixes paraules mancades de sentit que ja havien provocat la hilaritat de l’hemicicle fins que algú, al seu darrere, li xiula que és l’article 87. El problema és que es torna a equivocar, perquè l’article 87 només permet demanar la paraula per al·lusions i ell no ha estat al·ludit. Ho ha estat una companya seva, Anna Grau. La paraula, doncs, li és retirada, i és Anna Grau qui, nerviosa, sense saber què dir i fent-se un embolic amb la mascareta i les ulleres, es veu obligada a demanar-la per no fer encara més gran el ridícul de Ciudadanos.
Recomano al lector que, en mirar el vídeo, pari atenció en el comportament d’Eva Granados asseguda a l’esquerra de Laura Borràs. Granados, en sintonia amb la ideologia de Ciudadanos, es posa tota neguitosa i no para de moure’s i de remenar papers per intentar ‘salvar’ Martín Blanco tot pretenent que sigui la presidenta Borràs, no pas ell, qui digui l’article que aquest hauria d’invocar. Però fa llufa, perquè la presidenta no li fa cas. Sense adonar-se’n, Eva Granados, en dos minuts, mostra explícitament fins a quin punt sent com a propi el ridícul del seu ‘conciudadano’ ideològic.
Però és prou sabut que parlar de Ciudadanos és parlar d’una formació profundament anticatalana, que va néixer per convertir el Parlament de Catalunya en una guingueta de platja i per a la qual el reglament de la cambra i res són exactament el mateix, llevat que, per atzar, en pugui treure algun profit escadusser. Per això, a la pregunta “Senyora Grau, per què em demana la paraula?”, Anna Grau, tant o més ultra en tots els sentits que Martín Blanco i amb idèntic grau d’autoodi, respon amb menyspreu a la presidenta i al Parlament: “Per l’article 87, per al·lusions, però com si fos per l’article 29”. No cal aclarir que l’article 29 no tenia cap sentit i que el que ella volia dir és que parla per l’article que li dóna la gana i quan li dóna la gana. Res de nou, però. La ignorància i la supèrbia juntes sempre resulten esperpèntiques.
En política hi ha persones que la dignifiquen, com Laura Borràs, i persones que la degraden, com Nacho Martín Blanco i Anna Grau. Les primeres es guanyen el respecte de la gent i fan història, les segones són paràsits que fan el que fan perquè no han trobat cap més sortida que viure a costa de la ciutadania.
19 
246 
