En les recents eleccions nord-americanes, 123 dels 154 diaris dels Estats Units van donar suport públic i explícit a un dels dos candidats. L’endorsement és una pràctica habitual a les democràcies anglosaxones, no només per part de les empreses periodístiques sinó també dels seus professionals a títol individual. En aquests països, democràcies molt més antigues i consolidades que la nostra, es considera que el contracte de confiança entre el mitjà i el lector inclou la transparència sobres les preferències polítiques de l’editor, que, lògicament, poden canviar segons les circumstàncies. Sóc del parer que aquesta praxi millora la conversa pública i no perjudica la credibilitat del periodisme, al contrari. El bon periodisme no és neutral, és honest. I un mitjà no és una agregador de notícies, és un producte intel·lectual, amb opinió i amb intenció.
Per algun motiu que se m’escapa, però que segur que no té res a veure amb la qualitat democràtica, a Catalunya l’endorsement està mal vist i cap mitjà el practica obertament (potser n’hi algun que ens sorprèn d’aquí al dia 14). Tampoc ho fan la gran majoria d’opinadors, analistes i tertulians, que deixen que sigui el públic qui interpreti de quin peu calcen. Un servidor de vostès calça del mateix peu des que té consciència política: en l’eix social, d’esquerres, i en el nacional, independentista. Això m’ha portat a votar normalment ERC, amb escapades tàctiques puntuals amb objectius ben concrets. No tinc cap problema a admetre, per exemple, que a les municipals de 2015 vaig votar Xavier Trias, empès pel fàstic de la publicació dels comptes falsos a Suïssa i sobretot per la convicció que si el Procés havia de fer un salt endavant rupturista (com va acabar fent dos anys després), era crucial que Barcelona tingués un alcalde 100% alineat amb el govern de Catalunya. Si guanyava Ada Colau aquest potencial es perdia, i per desgràcia, els fets del 2017 em van donar la raó i me la continuen donant.
Potser també sorprendrà al lector que digui que el 21D vaig votar Junts per Catalunya. Encara sota l’impacte directe dels fets d’octubre, em vaig creure la promesa de Puigdemont de tornar presencialment a Catalunya per ser investit al Parlament. El dia 12 de desembre de 2017, entrevistat per l’ACN a Bèlgica, el president destituït formulava la promesa que va capgirar la campanya i li va donar la victòria: “Si el Parlament té majoria independentista i em fa confiança, això no té pla B. Aquest és el pla. Jo tornaré al Palau de la Generalitat, que ningú en tingui cap dubte. (…) És evident que la investidura no es pot fer ni a Brussel·les ni a la presó, només es pot fer al Parlament (…)” . El vídeo complet de l’entrevista es troba fàcilment a les xarxes. Vaig interpretar –després vaig entendre que de forma infantil– que el president destituït pel 155 demanava que el poble el legitimés amb el vot per tornar a Catalunya amb la intenció de provocar un moment insurreccional com el de l’1 i el 3 d’octubre, forçant l’estat a negociar o Europa a intervenir. Després va resultar que de retorn presencial res, i que tot plegat es volia reduir a una fantasmagòrica investidura telemàtica sense cap potencial rupturista i amb tots els números d’acabar amb noves inhabilitacions i l’allargament del 155. Al darrere ha vingut una legislatura desastrosa, marcada per un simbolisme impotent i una guerra de retrets entre els socis de Govern.
Tres anys després de tot allò, toca renovar el Parlament de Catalunya i faig públic que el dia 14 votaré ERC. Ho faré bàsicament per tres motius.
Primer, perquè crec que l’experiència del 2017 demostra que per fer la independència (per fer-la, no per declarar-la i sortir corrent o tornar cap a casa) caldrà molta més força que la que hem estat capaços d’acumular fins ara, i que les vies ràpides només porten al precipici. Això va per llarg i Esquerra ha assumit el paper antipàtic de dir-ho. Jo ho vull premiar amb el meu vot.
Segon, perquè al meu entendre el principal repte que té ara l’independentisme és prendre-li l’hegemonia al PSC en el seu feu de l’àrea metropolitana de Barcelona, la regió més poblada del país i la més decisiva a l’hora de conquerir la majoria àmplia que ens cal. I Esquerra és, dels partits independentistes, l’únic que és competitiu en aquesta zona del país, com van demostrar les darreres eleccions municipals i espanyoles, on JxCat i la CUP van obtenir-hi resultats testimonials. Sacrificant puresa de discurs, és molt evident que ERC s’ha obsessionat en penetrar a l’AMB i ho està aconseguint. Crec que cal reforçar aquesta estratègia i ho faré amb el meu vot.
I tercer, perquè el país està immers en una crisi social i econòmica devastadora a causa de la pandèmia, i no crec que a la gent que pateix se li hagi de dir que amb la independència ja ho tindríem resolt. Sí, potser amb la independència ho tindríem resolt o estaríem molt millor, però desentendre’s de l’avui és fer impossible el demà. L’SNP a Escòcia ho té molt clar. I jo tinc molt clar que vull que aquesta crisi la gestioni un govern independentista que, a més, estigui liderat des de l’esquerra, que ja va essent hora. Hi contribuiré modestament amb el meu vot.
Aquests són els meus motius. Potser equivocats, però són els meus i miro d’exposar-los en positiu i respectuosament. I crec que les persones que em llegeixen els articles, em senten a la ràdio o em veuen a la televisió tenen dret a saber-los. Què votaré d’aquí a quatre anys o quan ens tornin a convocar a les urnes? No ho sé, ja ho rumiaré quan arribi el moment i ja ho explicaré, però diumenge que ve el meu vot és per a ERC.
244 
218 
