La resposta burocràtica i oficial a la pregunta del títol ja ens la imaginem; han convocat Jordi Pujol a Madrid perquè els procediments ho requerien. Aquest és la menys discutible de les interpretacions, és a dir que no cal ni discutir-la… perquè no se la creu absolutament ningú. Ben poques persones, a tocar dels 100 anys, són requerides per anar a declarar en un judici, sobretot si s’han de desplaçar 625 km d’anada i 625 de tornada –i encara menys quan els metges forenses ja han certificat que el quadre cognitiu de la persona en qüestió desaconsella la seva citació. Segur que no era del tot indispensable el seu trasllat a la capital del regne, entre altres coses perquè si hagués estat del tot necessària, un cop allà li haurien tret el suc. I no ho han fet. És obvi que la comèdia obeeix a altres motius, no pas els que s’al·leguen.
Els responsables judicials van adduir en un primer moment que convocaven el president perquè, tot i comptar amb una edat avançada, no podien incórrer en una acció d’edatisme, o sigui de discriminació per edat. L’explicació frega el cinisme; equivaldria a citar una persona negra per no incórrer en racisme, o cridar una dona per tal de no caure en sexisme. Aviam, no sóc cap jurista, però el despropòsit em sembla de categoria. La llei preveu que no es discrimini per raons de sexe, edat o raça, i per tant protegeix a uns sectors de la població que es podrien veure perjudicats doblement en cas de pertànyer a un d’aquests grups, històricament maltractats. És al·lucinant i demencial que s’utilitzi una clàusula que vol protegir les persones d’edat, per tal de fer-los la punyeta encara més. Jo diria que l’edatisme, si no és que ho he entès malament degut a la meva edat, s’esgrimeix per ajudar la gent gran, no pas per triturar-los igual de fort que als més joves.
Determinats opinadors han apostat per la voluntat de l’Audiència d’oferir un espectacle de revenja, tot humiliant un avi i tot el que significa per als seus partidaris i el país que va representar durant molts anys. Podria ser, encara que jo diria que el xou públic no sol ser gaire amic de jutges i fiscals (els quals si detesten alguna cosa, és haver de viure un circ mediàtic que els pressioni en un o altre sentit). La impressió és que la seva primera elecció era girar full discretament, o tan discretament com fos possible. Devien ser conscients que el càstig de telenotícies podia ser molt mal rebut a Catalunya, fins i tot pels històrics detractors del pujolisme. Direu que els judicis del procés van ser un acte de revenja. Cert, però una cosa és fer escarni i escarment d’un govern de gent adulta i en actiu, gent que ha organitzat un referèndum d’independència de Catalunya. Una altra cosa ben diferent és arrossegar de l’orella un avi que ja no conserva ni la prodigiosa memòria que l’havia caracteritzat de jove. Us imagineu un jutge demanant a aquest home de 95 anys si ho tornaria a fer?
Dubto molt que el jutge de torn volgués fer escarment de res. Si volia presentar una imatge impol·luta de la justícia, no haurien d’haver forçat Jordi Pujol a sortir en la foto amb caminador. S’ho haurien estalviat. Així que som al cap del camí; havia d’existir alguna motivació a l’hora de fer una cosa tan sorprenent, aquesta bestiesa d’ignorar els peritatges mèdics, tots ells coincidents respecte al grau de lucidesa de Pujol, i convocar l’home a Madrid. Ni les ganes de vexar, ni les ganes de muntar un numeret, no poden explicar que el tribunal passés olímpicament dels metges i donés a entendre que ells en sabien més. Com si la inspecció per part dels togats pogués oferir més garanties clíniques que no pas els informes coincidents dels facultatius. S’han arriscat a fer el ridícul, i per tant entenc que ho deuen haver fet per raons de pes.
El més probable, en la meva modesta opinió, és que el tribunal ha pretès fer equilibris. No volien transmetre la idea que Pujol sènior se’n sortia sense cap esgarrinxada, i per tant han fet una certa demostració d’autoritat. Ara bé, a l’hora de la veritat, els magistrats han estat prou conscients que dels seus actes i decisions se’n faria una lectura moral i política. Han pensat que havien de cargolar, però sense ofegar. Tot emetent el missatge que tothom és igual davant la llei (fins i tot si es tracta de venerables ancians), i de l’altra il·lustrant de forma gràfica que eren ànimes comprensives, i que la justícia, si ha de ser justa, ha d’abraçar principis d’humanitat. No oblidem que la declaració d’un personatge com Jordi Pujol desperta passions enfrontades, i els ha semblat que decantar-se massa cap a uns o cap als altres seria arriscat. Jo diria que l’esperpent d’aquests dies ha estat l’escenificació d’uns jutges que, a la seva manera peculiar, han volgut agafar el camí del mig.
