Les campanyes electorals ja no es mesuren tant a raó dels encerts en les propostes com en funció de les capacitats per evitar errades clamoroses. Tenint en compte que molts programes municipals són indistingibles, el perfil dels candidats es fa en general poc estrident, excepte si la possibilitat de ser escollit és molt petita i, per tant, toca fer el màxim soroll, propostes impossibles incloses. Però entre les candidatures amb possibilitats l’estratègia sol consistir a evitar una pífia, i no sempre s’aconsegueix. Si a l’inici d’aquesta campanya de municipals Gabriel Rufián va fer un considerable forat en les expectatives de Maragall en dir que a Santa Coloma de Gramenet es faria un cert equipament si ell era escollit alcalde i poc després Trias parlava dels 3.000 euros mensuals com d’un salari per no arribar a final de mes, ara és Collboni qui es vanta de poder ser el primer alcalde gai de la ciutat de Barcelona. No és tant que siguin grans errades com que els adversaris se n’agafen com a un clau roent per intentar la crítica.
Deixem de banda el fet que Collboni no pot saber si, en cas de ser escollit alcalde, fora el primer alcalde gai, perquè la ciutat ha tingut gairebé sempre alcaldes i ens ha importat ben poc la seva vida privada. Cal a més preguntar-se si és aquesta alguna qualitat especial per exercir el càrrec, de la mateixa manera que no ho és ser dona, per molt que Colau i bona part del feminisme cregui que la conquesta del poder per part d’un sexe, el seu, fa el poder millor en el seu exercici sobre la ciutadania.
Altra cosa és entendre que visualitzar col·lectius històricament apartats del poder té quelcom de positiu, per tal que generacions futures ja no hagin de fer distincions. Compartirem que fora aquesta la situació òptima, però no podem confondre el valor exemplificador de les circumstàncies en certs moments de la història amb les capacitats que efectivament tinguin els seus titulars.
Ara, quan ja hem tingut alcaldesses i en una època en què el col·lectiu gai és protagonista d’infinitat d’espais mediàtics, podríem prescindir de Colau i Collboni, si sols han de ser escollits per aquestes raons que, en qualsevol cas, no són per si mateixes un mèrit, ni d’ells, ni de ningú, ni d’aquests, ni dels contraris.
