“Política: ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors”. Això en diu el catecisme normatiu; és a dir, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Com pot passar amb totes les entrades, la definició és discutible; en aquest cas, per excessivament canònica. Per limitada, també. La política és això? Una “ciència”? Un “art”? Consisteix només a “organitzar” i “administrar”? No, la política no és això. Ni art ni ciència. I tampoc ho entén així ningú que hi estiga mínimament, relativament, interessat.
D’una manera més descarnada, podríem dir que política és el sistema de contrast d’idees i de gestió de la cosa pública que mira d’evitar, a través de la confrontació democràtica, la violència, la imposició de les idees i les gestions per part del més fort. Els dictadors, que han arrasat la confrontació amb la guerra, afirmen que no en fan, de política. I tant que en fan. Perquè gestionen. Però, en realitat, gestionen també -o sobretot- per evitar precisament que uns altres en facen. La seua continuïtat queda garantida si eviten que els altres en facen.
Durant la passada dictadura corria com a brama una historieta espúria que afectava el general Franco. Su excelencia el jefe del Estado hauria rebut un jove aspirant a una plaça ministerial que li hauria demanat què podia fer per aconseguir-la. Per dissuadir-lo de la pretensió, Franco li hauria amollat: “Un consell, jove, faça com jo i no es fique en política”. L’anècdota il·lustra i resumeix el règim.
Hi ha una altra accepció de la paraula. “Política” és també allò que no s’ha de fer per viure amb tranquil·litat. Per això en el món de l’esport alguns consideren nefasta qualsevol implicació, qualsevol compromís, social o nacional, perquè això equival a “fer política”. “Fer política” és allò que ells no volen que es faça. En la mateixa línia, en un exercici malabar de cinisme, alguns polítics adjudiquen el substantiu “politització” a la pretensió que pot tenir qualsevol altre de fer política. És a dir, de fer el que fan ells però en una altra direcció.
Per a Joan Fuster, “polític” era un ofici ben definit: “No ens hem pas d’enganyar: polític, autènticament polític, no ho és sinó aquell que pensa i actua en termes de govern. No basta guanyar eleccions, ni influir sobre l’opinió en matèries precisament polítiques. Això serà fer política, potser, però no demostra encara la vocació i la pasta del polític. El polític és l’home que vol ser estadista, si m’és permès de dir-ho amb una fórmula d’aire tautològic. Que vol ser estadista i que en té les condicions, és clar”.
Aquesta era una visió, doncs, ambiciosa. “Fer política” només tenia sentit en algú que buscava ser “polític”. I només era polític aquell qui aconseguia governar amb pretensions d’estadista. Uf! La condició en restringia molt l’ofici. Per tant, no resultava estrany que Fuster decidís titular aquells papers -els que componien el llibre- Un país sense política. El país era el seu, el dels valencians. Els qui no tenien polítics eren els seus conciutadans més immediats.
La pretensió de l’escriptor de Sueca era excessiva. De “polítics”, avui dia, n’hi ha més que de classes de bolets. I d’“estadistes”, cap. Al País Valencià, cap. A Catalunya, no gaires més. De política amb pretensions, no se’n fa, ara mateix, ni al sud ni al nord.
Una altra interpretació del concepte, molt més escèptica i vàlida en l’ambició pretensiosa, és la que va aportar el politòleg -ai!- britànic Frank Bealey, que al seu magnífic Diccionari de Ciència Política -la pretensió de convertir-la en ciència és excusable per l’ofici que ell s’atorgava- defineix: “Per a molts ciutadans la política és una activitat remota de mena un pèl escandalosa, practicada per persones que no mereixen ni el respecte ni la confiança i que debaten sobre assumptes que la gent no entén. En règims autoritaris la política es redueix a les paraules i els fets del govern. En les democràcies consolidades la minoria de persones políticament conscienciades contempla la política com allò que els mitjans de comunicació presenten en relació als afers d’Estat; és a dir, enfrontament de gladiadors entre polítics oposats en l’àmbit intern i les relacions entre els Estats en l’internacional”.
Ens podem quedar, d’entrada, amb el pragmatisme del “científic polític” britànic. Però, si definir “política” o l’ofici corresponent és difícil, perquè les antigues ambicions no es corresponen a l’agror de l’actualitat ni fins i tot a les consecucions del passat, potser serà més fàcil definir què no és política. No és política, per exemple, la correcció política. Perquè és idiota. Perquè pretén resoldre els conflictes evitant-ne els noms. I una cosa és ser extremadament ambiciós en la pretensió i una altra de ben diferent considerar la política una activitat idiota i els polítics, uns imbècils rematats. N’hi ha, és cert, i s’han enramat cada vegada més, ara amb el suport de les mal dites xarxes socials, que els han multiplicat les perversions inicials, però només la correcció no els fa polítics i, encara menys, estadistes.
No és política, per exemple i per tocar a prop, la política que ara es fa a Espanya. Així es pot entendre encara millor. I encara més si hi apliquem la definició de Bealey. De cap manera pot ser política la xacota, l’insult i l’escaramussa diària. No pot ser política la sang i ceba. No és política aprofitar cada micròfon per a bramar o mugir. Quan Google va inventar el funest algoritme no sabia que a Espanya ja hi havien arribat abans. Els espanyols són algorítmics per vocació històrica. I histriònica. Diuen que el parlamentarisme de la primera restauració -el que perpetraven Antonio Cánovas i Práxedes Sagasta- excel·lia en el verb feridor, des de la contenció elegant. No en queden vídeos que ho demostren. El parlamentarisme que executen els actuals diputats al Congrés és allioli tallat. Una melassa agra, indigerible per a remugants virils. A Espanya ara fa política qualsevol escorxador. N’hi ha que parlen del fang, però allò és tarquim. I els polítics -ai!- n’ixen cada dia entarquimats. Gladiadors? Ni pensar-ho. Botifarrers. Si algú veu cap estadista a Espanya, que el regue.
Per a què dimonis serveix la política a Espanya? Per a no haver de gastar pólvora. Però al pas que van, tot arriba.
