Els recents resultats electorals semblen confirmar a la vegada la fi del procés i el manteniment de l’independentisme com a opció política. És més que probable que l’abstenció no estructural de les darreres eleccions hagi incorporat l’enuig i/o el cansament dels convocats pels fets d’octubre de 2017, que ja no han seguit els líders d’aleshores. Si els partits independentistes tenen això en compte, potser es veuran temptats de deixar enrere els lideratges que protagonitzaren aquell temps, però altra cosa és que aquests es deixin.
És també constatable el manteniment d’una esquerranització del panorama polític fonamentalment de tipus intervencionista (tot i que en això comparteixen ideari amb una part de la dreta, Vox) que en part s’ha vist nodrida per independentistes d’ERC i fins i tot de Junts (on el garbuix ideològic encara es manté), que han comprat que el PSC ha fet el que ha fet en el seu benefici, sigui per convenciment, sigui per obligació. I de la mateixa manera, això ha significat un transvasament de vot des del PSC envers el PP i fins i tot Vox que, malgrat els esforços dels primers, no perd un terra cada cop més consolidat. Que la necessitat faci els republicans decantar-se per permetre a Illa governar o si anem a noves eleccions depèn d’ells però també de la generositat dels de Puigdemont per pensar unes noves eleccions des de la unitat.
Sigui com sigui, la conclusió que podem extreure d’aquestes dades és que l’espai del pensament i l’acció política catalanista de centredreta ha desaparegut del mapa polític, i potser és perquè no hi ha demanda, però també es pot fer una altra lectura que té molt a veure amb les circumstàncies actuals de la democràcia de partits i de la informació. El pluralisme polític que proveeix de sentit una opinió pública lliure democràtica requereix una formació de base que a hores d’ara sembla poc aconseguida (segons les dades del darrer informe PISA) i d’una cultura política que una utilització espúria de la intel·ligència artificial i les xarxes socials semblen allunyar més que apropar. La desinformació ha pres cos entre el jovent polaritzant les seves opcions per la manca de criteri a l’hora de triar les fonts que els proveeixen de notícies, i per concretar més enllà d’aquestes dades abstractes, la major part de les polítiques públiques adoptades semblen anar contra l’objectiu perseguit, ja sigui aquest ampliar el mercat d’habitatge, equilibrar pressió fiscal i incentius al teixit empresarial, reordenar les prioritats pressupostàries, minimitzar els inconvenients que per a la convivència, la seguretat i justa distribució dels ajuts socials té el fenomen migratori, o recuperar el sentit comú en la formació de la canalla més enllà d’eslògans pedagògics ineficients.
Un canvi en el marc mental que sense alimentar-se d’eslògans simplistes recuperi el segell d’identitat del que ha estat la Catalunya motor i exemple i la complicitat de qui ja ho fa a la resta d’Espanya significaria projectar cap al futur el que hem après dels errors i dels encerts. Res d’això serà possible sense posar la persona al centre, conservant el que funciona, i alliberant les traves per redreçar el que no. Com si el temps de Prat de la Riba i Cambó fos demà, i fóssim en grau de treballar per la concòrdia, per Catalunya en l’Espanya gran.
