La irrupció de la guerra de Gaza ha capgirat el vent de la política internacional i el penell de Washington es reorienta davant de la nova realitat, malgrat les grandiloqüents paraules de Biden sobre l’infinit poder dels Estats Units i la seva capacitat per sostenir tres escenaris de guerra oberts alhora: Ucraïna, Israel i Taiwan. El fet cert és que els experts alineats amb Washington han passat de sobte del triomfalisme sobre les possibilitats del triomf de Kíev a un fosc pessimisme que ni tan sols pretén ser amarg. Els periodistes, amb les seves cròniques repletes de realisme, preparen els seus lectors per a la indiferència que aquest conflicte deu despertar al futur.
L’exemple més pristí d’aquest gir és el dur reportatge publicat el passat dilluns per TIME sobre el president Zelensky. De ser escollit per la mateixa revista com personatge de l’any 2022, ara és retratat com un líder messiànic desconnectat de la realitat. La crònica és pur sensacionalisme i les fonts anònimes que la nodreixen són, probablement, un parell d’assessors de segon nivell descontents amb l’actual gabinet. De fet, sols hi ha una dada objectiva en tota la peça, però, de ser certa, és demolidora: l’edat mitjana dels soldats al front és de 43 anys. L’exèrcit s’està quedant sense efectius.
Quan s’inicià el conflicte i la nostra opinió publicada es mostrà entusiàsticament partidària d’escalar i armar Ucraïna, uns pocs intentàrem advertir que, si no s’enviaven tropes, aquesta ajuda podria, en el millor dels casos, plantejar un escenari d’equilibri tècnic amb el sud del país en mans russes. El valor, la tenacitat i el sacrifici dels ucraïnesos aconseguí reduir les dimensions del territori controlat per Moscou l’any passat, però l’ofensiva d’aquesta primavera ha donat resultats molt magres a un elevat preu i Crimea continua connectada per terra. L’indefugible debat sobre les possibilitats de dividir el front rus en dos i quin és el preu que els ucraïnesos estan disposats a pagar es troba ara sobre la taula. Aquesta discussió, silenciada durant any i mig pels grans mitjans, esclata de cop i els analistes que defenien amb entusiasme l’enviament d’armes miraculoses que derrotarien Putin ara t’expliquen fredament que s’ha de ser realista i no es pot guanyar. I els periodistes que aplaudien els tambors de guerra acusen els ucraïnesos d’estar atrapats en el pensament il·lusori.
Aquesta exhibició de cinisme té una motivació política: la prioritat és la Xina i, com ja explicàrem fa any i mig, als Estats Units s’acabarà imposant la idea que, per fer-los front, és del tot necessari desfer l’aliança entre Rússia i la Xina. És el discurs oficial de Trump i gran part del Partit Republicà, però també internament del Departament d’Estat i dels seus experts en defensa, si bé més moderat i amb l’eufemisme de descarregar sobre els europeus la tasca d’alliberar Ucraïna. Probablement, la Unió Europea acceptarà assumir una major part del cost bèl·lic, però no es resoldran els principals problemes: els exèrcits europeus no tenen arsenals de suficient importància per mantenir les línies de subministraments, la nostra capacitat militar i industrial és molt més limitada que l’americana i, difícilment, enviarem els nostres soldats a lluitar contra els russos com tampoc ho farà els Estats Units. Per tant, endossar-nos la factura del conflicte no resoldrà res i és un mer pretext per desentendre’s de les promeses fetes.
La guerra de Gaza ha accelerat els esdeveniments, com volia Putin, perquè els grups de pressió israelians han forçat l’agenda política nord-americana per prioritzar els interessos de Tel-Aviv davant de Kíev. Es tracta d’una competència per recursos escassos i els ucraïnesos acaben de descobrir que, en els cercles de poder de Washington, són uns nouvinguts sense veu ni vot. Hi ha una llarguíssima cua de pobles i nacions envaïts i massacrats que no comptaren amb l’ajuda de cap potència. Si estiren molt el coll, darrere dels palestins, podran veure els armenis i els kurds.
Aquesta tragèdia té un guió conegut pels historiadors. De cop i volta, l’escalf, la solidaritat, l’entusiasme i les promeses dels teus aliats van esdevenint educada cortesia, després distància i, finalment, oblit i indiferència. Sense adonar-te’n, els periòdics passen d’estar farcits amb articles d’experts que enaltien la teva lluita a editorials que demanen accions urgents a un altre escenari bèl·lic. Els teus morts, el teu sofriment, la teva causa… no poden fer ombra a les indignants tragèdies que ocorren a un altre indret. Pots pensar que hi ha una mena de pathosmetre que et permetrà demostrar empíricament que mereixes encara ajuda i no deus ser abandonat pels teus aliats; però descobriràs que no hi ha cap vara de mesurar objectiva. Les prioritats es decideixen a Washington i responen als interessos i necessitats dels americans. L’idil·li sols fou una malaurada coincidència.
Tanmateix, amb el temps el discurs serà encara pitjor. Després de la indiferència, els experts revisaran els orígens del conflicte i arribaran a la conclusió que fou la intransigència ucraïnesa davant dels acords de Minsk el detonant del conflicte. Acusaran els extremistes nacionalistes d’haver-hi conduït el país a la lluita per intentar recobrar Crimea, un objectiu irrealitzable i fantasiós, i arrossegat a la resta del món a un enfrontament innecessari. Sense pair-ho, a les revistes especialitzades llegiràs que a les guerres no hi ha mai ni bons ni dolents, que tots tenien interessos legítims i que la pau exigeix sempre concessions. Llavors, assegut a la taula de negociacions, hauràs de cedir davant de les exigències russes per sancionar uns acords que permetin als Estats Units apropar-se a Rússia per distanciar-la de la Xina i, finalment, comprendràs la futilitat i crueltat dels morts llançats a un camp de batalla amb armes prestades.
