Què suposa –i quant aporta de més a Catalunya– el nou sistema de finançament que han negociat el govern de l’Estat i Esquerra Republicana amb el suport explícit dels Comuns? No hi ha –convé repetir-ho amb majúscules, per si de cas–, NO HI HA cap reforma estructural del model general. No suposa cap punt d’inflexió en aquest sentit.
La Generalitat, per tant, es regirà pel mateix criteri que les comunitats autònomes de règim general. L’aspiració del sobiranisme polític a Catalunya es mantindrà, doncs, com a aspiració, que ve d’aspirar. I gràcies.
La reforma seria compartida per tots els territoris, tret del País Basc i Navarra, que, com és notori i general, mengen –mai més ben dit– a part. Dient-ho encara més clar, Catalunya continuarà alimentant-se de molles i l’Estat es quedarà el pa sencer. L’Estat s’alimenta del pa sencer.
Arribats en aquest punt, la pregunta és òbvia i impertinent: què s’ha guanyat –què ha guanyat Esquerra– amb aquesta negociació, si la pretensió, tant de temps arrossegada, d’eixir del model de finançament general ha quedat descartada?
Si fem cas d’Oriol Junqueras, fins ara la Generalitat cobrava amb un termini de dos anys i mentrestant depenia de les bestretes que decidirà el govern espanyol a ull interessat i, per tant, estràbic. Ara no. Si aquest model entra en vigor, el sistema de bestretes desapareixerà i l’Estat pagaria d’immediat.
En segon lloc, a la cistella d’imposts transferits a Catalunya –a tots els territoris autònoms?– hi haurà una lleugera modificació a l’alça: un 22 per cent de l’IVA.
I per acabar, s’hi incorporarà el criteri d’ordinalitat. És a dir, Catalunya no perdrà posicions en ingressos respecte a altres territoris després d’aplicar-hi els mecanismes redistributius segons les rendes per capita.
Aquestes tres consecucions han dut el líder d’Esquerra Republicana a calcular un augment anual en les aportacions de l’Estat a Catalunya de 4.686 milions, que Junqueras ha arredonit fins a 5.000, perquè no es pot estar al plat i a les tallades.
Fins ací l’invent. La martingala ha suscitat la protesta en bloc i habitual del Partit Popular i del socialista però popular Emiliano García-Page. El president de Castella-la Manxa ha exigit “que parle el poble”, com la cançó de Vino Tinto. Si parla el poble com vostè demana, senyor García-Page, ho farà a favor del PP i de VOX. Haver-ho dit des del principi, patriota.
La proposta dels socialistes i els republicans serà ben rebregada al Consell de Política Fiscal i Financera. La derrota serà descomunal. Com sempre. Durant les pròximes setmanes els populars acusaran Pedro Sánchez de vendre Espanya al separatisme hòrrid i salvatge. És cert que el model de finançament proposat representa guanys per a tothom, però els dirigents del PP s’estimen més perdre que més perdre. Perdre diners per guanyar la Moncloa. La Moncloa bé val una missa. Ni que siga negra.
Després que el nou model de finançament siga esclafat al Consell haurà de ser validat al Congrés. Allà no aconseguirà la majoria necessària si els diputats de Junts el rebutgen. Pinten bastos. Ho tenen magre els senyors del pacte. El camí serà d’espines.
Qui té raó, Esquerra o Junts? Esquerra ha tornat al cove i proclama que ha pescat un peixot. Junts titla la maniobra de renúncia sense pal·liatius. O concert o res. Però quin concert? Ni de banda, amb aquests veïns de ponent. Junts marca el màxim, però el mínim podia haver estat menys minimalista? Aquesta és la pregunta clau.
De tota manera –i per molestar– convé recordar que l’Estatut del 2006 ja disposava que “l’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per capita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament”. És a dir i en pla, el text ja fixava el criteri d’ordinalitat. Aquest article va passar tres voltes pel sedàs del Tribunal Constitucional i per tres vegades va ser confirmat. Hem retrocedit al 2006. D’oca a oca, de punta a punta del tauler.
L’Estatut és una llei orgànica; és a dir, de rang legal superior. Aquesta gent tan constitucional es passa per l’entrecuix les lleis orgàniques, la Constitució i les sentències del Tribunal Constitucional quan no els convenen. Són constitucionalistes de pa i calbot. Respectarien el nou model de finançament si s’arribarà a aprovar?
El pacte del PSOE i Esquerra ens ha tornat dues dècades enrere, a l’Estatut del 2006, i amb tantes garanties d’acatament com hem tingut fins ara. Enhorabona!
