“Tenen més gent treballant-hi de 8 a 3 i tu estàs amb voluntariat”. Així resumia Francesc Ribera en una entrevista recent a El Món una de les claus que fa del conflicte entre l’independentisme i l’Estat espanyol una guerra extremament desigual. De fet, tot indica que treballen molt més que de 8 a 3. Pel que es desprèn, per exemple, del sumari del cas Tsunami, la professionalització de la batalla contra el sobiranisme –que posa un exèrcit de funcionaris de diverses àrees i categories laborals a lluitar contra tres partits mal avinguts i unes quantes entitats que fan el que poden– arriba al workalcoholisme. O, parlant més seriosament, al malbaratament de fons públics en una guerra política: la gran quantitat d’hores de feina i de recursos materials abocats a espiar compulsivament gent que parla per telèfon o missatgeria electrònica amb activistes i polítics semblaria una fantasia pel·liculera si no ho estiguéssim llegint en documents oficials de l’Audiència Nacional. I en aquests papers hi surten decisions preses per secretaris d’Estat del PSOE: no hi ha fronteres entre els socialistes i el PP en aquest terreny.
El mateix mecanisme que funciona als jutjats actua en altres despatxos de l’Estat. Al poder executiu del PSOE, que sembla tan enfrontat al judicial els darrers mesos, hi ha altres juristes amb la missió de minar la selva legislativa amb trampes que aigualeixin els seus propis acords polítics, signats només per aconseguir la permanència a la Moncloa i inconvenients per a la vida diària del govern espanyol. Aquests juristes són els que han posat ara entre l’espasa i la paret Junts i ERC, amb un decret que saboteja la llei d’amnistia abans que s’aprovi. Si els independentistes el convaliden, estaran donant la raó a les veus que alertaven contra el pacte amb els socialistes. I, si hi voten en contra i comencen la legislatura amb un xoc amb els seus socis d’investidura, també.
Igual que passarà a l’Ajuntament de Barcelona: si finalment Jaume Collboni pacta amb l’equip de Xavier Trias, haurà aconseguit que Junts accepti formar part del seu equip de govern, a les seves ordres, després d’haver descavalcat de l’alcaldia el seu candidat, guanyador de les eleccions, amb una jugada d’última hora amb el PP i els comuns. I si una nova maniobra acaba propiciant que el pacte de Collboni sigui un altre tant és, la victòria també serà dels socialistes. Un cop han tingut l’alcaldia i la Moncloa, només han de fer el que saben fer tan bé: utilitzar el poder. Pedro Sánchez sempre guanya, aquí i a la Xina popular si s’ho proposés.
