Pedro Sánchez ho està fent (bastant) bé a Catalunya

La dreta està que treu foc pels queixals amb Pedro Sánchez. No són només els indults, que ja tenen un full de ruta gairebé cronometrada –abans de la segona setmana de juliol haurien, en principi, estaran concedits–. Els indults estan ja assumits fins i tot per membres de Tribunal Constitucional, malgrat haver-hi llançat llamps i trons. El que inquieta l’oposició –i, val a dir-ho, no només l’oposició– és el full de ruta posterior: referèndum d’autodeterminació, possibles declaracions unilaterals d’una independència que, ho saben tots, a curt termini és impossible … Un marc d’actuació en el qual el president de govern s’haurà de moure amb moltes cauteles: són moltes les escopetes a punt per disparar contra el faisà quan aixequi el vol. I el mateix cal dir de president de la Generalitat, que està condemnat a entendre’s amb Sánchez.

No: la dreta –i de vegades no solament la dreta– treu foc pels queixals no tant ja, com dic, pels indults sinó perquè pensa que Sánchez està a punt de lliurar les claus de la independència als actuals rectors de la Generalitat. Són aquests els sectors que s’esquincen les vestidures perquè el president Aragonès no es va quedar a un sopar a la qual assistia el rei a Barcelona: però diuen els de l’altre sector –en què hi ha una part molt majoritària del govern central–: si ni tan sols es pot tolerar que algú no vulgui anar a un sopar, quin marge de negociació queda?

Entenguem-nos: no és que jo no cregui que el senyor Aragonès no s’hagués hagut de quedar a aquest sopar multitudinari amb el cap de l’Estat. És més aviat que penso que es tracta d’un detall en el fons poc significatiu: Aragonès va mostrar una correcció davant Felip VI que potser mai hauria emprat el seu antecessor a la Generalitat, i això, interpreten molts a Madrid, és un senyal de distensió. Els falcons hispans mai semblen, però, satisfets: o sopar, amb postres i cafè inclosos, o res.

Aquest és el terreny en el qual s’ha de moure un Pedro Sánchez que, en el fons, és poc dialogant i que ha fet de la seva invisible però existent aliança amb Esquerra la veritable raó de ser de la seva permanència en la governació d’Espanya. No estic en els secrets d’alcova de la Moncloa, és clar, però pensaria que el president de govern central creu que està a punt d’aconseguir el que ni Zapatero, ni Rajoy ni, abans, Aznar –i a fe que tots ells ho van intentar– , van poder aconseguir: la conllevanza amb el secessionisme català. Una conllevanza que podria durar trenta anys, com la instaurada per Adolfo Suárez-Tarradellas, o molt menys temps, com allò de Zapatero amb Artur Mas. El cas ara és, per a les dues parts, anar guanyant temps cap a qui sap quina meta.

Confesso que jo, que estic lluny de defensar les posicions que la major part de les vegades adopta Sánchez (Pedro), crec que ara està a punt d’encertar-la. Penso, sí, que ha arriscat massa amb els indults: es podria haver intentat una fórmula més consensuada amb la societat més enllà de Catalunya, un pacte transversal per fer, per exemple, reformes en el Codi Penal en els delictes de sedició i rebel·lió. No ho ha fet, potser perquè ha pensat que no n’hi hauria hagut prou.

I això el portarà a un enfrontament encara més gran amb la judicatura i amb no pocs sectors de la societat espanyola, començant, és clar, per la dreta. Però també em sembla que la tempesta originada per aquests indults passarà, i llavors és on l’inquilí de la Moncloa –i el de la Generalitat– hauran de mostrar la seva talla d’estadistes, que, en el fons, no és sinó una talla com a negociadors.

Sí, personalment, situat en les posicions en què sempre m’he considerat, lluny del secessionisme i també de la intransigència, crec que Sánchez ara pot encertar-la … si des del Govern aconsegueixen, amb les tensions internes existents, ajudar-lo, renunciant a posicions maximalistes. És, almenys, la música de cert optimisme que em transmeten algunes persones que es diuen properes al sanchisme. L’important és saber on és el punt de trobada, fins on no poden retrocedir els uns i fins on no poden avançar els altres.

Ignoro quan serà, per fi, el moment en què Sánchez i Aragonès en trobin a La Moncloa. Aviat. Però crec fermament que d’aquesta cimera sortiran resultats molt més positius que els que va obtenir, per exemple, Zapatero en la seva última entrevista amb Artur Mas o, per descomptat, Rajoy amb Puigdemont. Deixeu-me que, per una vegada, i encara que receli de les precipitacions de l’un –Sánchez, que fins i tot donarà explicacions parlamentàries només després d’autoritzar els indults– i de les tensions internes que ha de suportar l’altre, sigui cautament optimista: tinc la sensació que s’ha esgotat el camí cap a enlloc, per ser substituït per un sender cap a conviure civilitzadament i positiva amb els problemes, que, en qualsevol cas, com el dinosaure de Monterroso, igualment seguiran aquí.