La capacitat del president Sánchez de robar-li el xou a la competència és fabulosa. El seu mandat està adquirint un ritme sobresaltat que té en suspens la classe política i la professió periodística en conjunt. A quinze dies de les eleccions europees, els ciutadans se’l troben, sempre pugnaç, a totes les seccions dels mitjans: a la de societat a compte del setge a la seva dona; a la de política parlamentària per la precarietat dels seus suports parlamentaris; a la pàgina de tribunals pel cas Koldo; en la política exterior per la baralla amb Javier Milei, esperpent llibertari i en les relacions internacionals la guerra en Ucraïna i la tensió amb Israel. La seva campanya electoral és la seva agitada existència, lluitador en diversos fronts, mentre els seus adversaris es perden en un segon pla de confosa cridòria.
L’episodi de Begoña Gómez és una vergonya. No cal demanar comportaments cavallerosos amb les dames, avui considerats fora de lloc igualitari; però tampoc no es pot acceptar la procacitat en el debat públic. Totes aquestes escombraries acabaran convertint la senyora Gómez en una lady Godiva i el president en el seu afortunat marit.
La fragilitat parlamentària del govern (llei de proxenetisme, llei del sòl) es deu a la permanent baralla al si de l’esquerra anomenada alternativa, l’ambició de la qual és estar al govern i a l’oposició alhora, per conservar així el seu sentit de puresa moral. El president Sánchez es presenta aquí com un lluitador racional contra la quimera que, de vegades, perd, com de vegades perd el seny.
El xoc amb Milei passa de l’exabrupte d’hirsuta d’arrel ibèrica al vellutat món de la diplomàcia. Al final, serà el que les seves senyories siguin capaces de fer malbé. Però una vegada més, la tornada a l’arena correspon a un somrient Sánchez davant d’un crispat Milei de selvàtic cabell i verb incendiari. Mentre Feijóo perd de tal manera els estreps que amb prou feines sap el que diu. Gairebé sembla una escena dels Comedy Capers d’antany.
El conflicte diplomàtic amb Argentina reflecteix el que es manté amb Israel. Nosaltres retirem la nostra ambaixadora a Buenos Aires i Israel retira la seva de Madrid. Les espases estan a dalt. Un cop més, l’omnipresent Sánchez s’erigeix en capità d’una força europea en auxili de Palestina, una reivindicació que té molt de suport a Espanya, però no tant a la Unió Europea, on, a més d’Espanya i Irlanda, només reconeixen Palestina Suècia, els antics països comunistes, Xipre i Malta.
El reconeixement de Palestina no és congruent amb la manca de reconeixement de Kosovo i Taiwan i l’actitud al Sàhara, però això és una qüestió de fons que aquí s’obvia. El que potser no es pot obviar és que Israel decideixi aplicar al cas la doctrina Hallstein de trencar relacions amb qui reconegui l’enemic. Es dona així un marge moral per realitzar accions hostils de què l’opinió pública el creu molt capaç gràcies a la fama llegendària del Mossad.
I, mentre es dirimeixen aquestes qüestions, se’ns tiren a sobre les eleccions europees amb un protagonisme tan aclaparador del president Sánchez que sembla que fora ell el candidat. El seu interès en un bon resultat és màxim, ja que el considera una ratificació de les seves polítiques i, de passada, de la seva persona. D’això se’n ressenten especialment els dos partits independentistes que, a més, estan en condicions d’inferioritat atesa la circumscripció electoral única.
ER té una pèssima posició de sortida a Catalunya, en presentar-se, no com a tropa victoriosa, sinó com a tropa vençuda i desorientada, sota la direcció d’un president que, un cop decidit el resultat electoral, quedarà suspès, com en estat d’hibernació, fins a saber què n’esperen els seguidors. Les perspectives no són favorables.
Millor ho tenen el president Puigdemont i Junts, que demana el vot a un parlament en què han fet una notable tasca. Tot i això, aquestes eleccions ens allunyen del camp habitual del duel entre els dos presidents, Sánchez i Puigdemont, que quedaran emplaçats passades les eleccions europees quan, l’endemà, es lliuri la primera batalla de la nova legislatura amb la constitució de la mesa. Primer pas per esbrinar qui acabarà presidint la Generalitat, cosa que no està clara malgrat que els Comuns ja han tornat a mostrar el seu vot renunciant al Hard Rock.
