PDeCAT: retorn al pujolisme

"Estic d’acord amb la senyora Chacón que ‘ens cal unitat’. Si la tinguéssim no seríem on som. Però ella, paradoxalment, la dinamita"

Aquests dies, l’exconsellera i candidata del PDeCAT a les eleccions del Parlament, Àngels Chacón, recorre Catalunya amunt i avall per promocionar-se mediàticament i, sense voler, deixa ben clares les raons per les quals no podia continuar essent consellera d’un govern independentista. Autonomista, sí. Però independentista, no. Com ella mateixa afirma “no per més dir-ho, ets més independentista”. És clar, també podríem dir que n’era la vella Convergència, d’independentista. L’únic matís, és que retrogradava la independència a la generació dels nostres rebesnéts. Deia que en aquell moment no tocava. Passa, tanmateix, que si veritablement ets independentista vols la independència en vida teva, no quan siguis mort. Aquell que proclama que vol convertir-se en exfumador, però que afegeix tot seguit que no deixarà de fumar fins al cap d’uns quants anys, és obvi que no té cap intenció, o com a mínim cap pressa, de fer el que diu. D’excuses, moltes; de ganes, poques.

Diguem les coses pel seu nom: PDeCAT són avui les sigles que recullen l’esperit de la vella Convergència, la Convergència de l’“ara no toca” que s’ha vist desbordada per la presa de consciència de la societat catalana i de la majoria de membres d’aquell partit. S’ha produït una evolució que el PDeCAT no ha fet. Si Espanya els serveix la independència en safata, no hi tenen cap inconvenient i la subscriuran; però si hi ha brega, ells no hi seran. El seu eslògan “som realistes”, que vol dir “tranquil·litat i bons aliments”, ho diu tot. No és estrany que vulguin desacreditar Junts per Catalunya presentant-la com una força al marge de la realitat. La senyora Chacón i Artur Mas sí que són realistes. Ells sí. Junts per Catalunya, per tant, seria gent que no hi toca, un partit massa radical per al seu gust. Ves per on és el mateix discurs de Carlos Carrizosa. Només cal veure la complaença amb què el nacionalisme espanyol acull el PDeCAT. El submís revestit de ‘realista’ sempre ha estat molt útil a Espanya. L’axioma de Jordi Carbonell, ‘que la prudència no ens faci traïdors’, li provoca dissonància cognitiva.

Estic d’acord amb la senyora Chacón que ‘ens cal unitat’. Per descomptat que sí. Si la tinguéssim no seríem on som. Però ella, paradoxalment, dinamita aquesta unitat des de dins sense aportar absolutament res, res de res, dispersant encara més el vot i, per tant, empetitint-lo. Afirma també que ‘no volem una confrontació violenta’ amb l’Estat espanyol. Ho diu en clau de futur, com una conseqüència possible, sense acceptar que la confrontació violenta ja fa anys que dura i que no és pas de Catalunya contra l’Estat espanyol, sinó de l’Estat espanyol contra Catalunya. La violència, senyora Chacón, no la determina la sang. Altrament, sense ganivetades, no podríem considerar víctimes de maltractament les dones que pateixen violència masclista. L’assetjament sexual o laboral, així com els maltractaments psicològics, les vexacions, les repressions, les humiliacions… són formes de violència, i aquesta violència l’Estat espanyol l’exerceix dia rere dia contra Catalunya a través dels seus governs, tant del PP com de PSOE-Podemos, dels seus cossos armats i dels seus tribunals. Tenir persones innocents a l’exili o a la presó és violència, senyora Chacón. És violència. I apallissar la gent quan està votant, també. És terrorisme d’Estat. I el terrorisme, sigui de la naturalesa que sigui, és violència. Quin és el pla d’Àngels Chacón i d’Artur Mas per alliberar Catalunya d’aquesta violència? Ja sé que hi ha altres independentistes al govern que prediquen l’“ara no toca”, i que frisen per governar amb el PSC i Podemos, dues formacions que formen part de l’opressió, però no és d’ells que parlem aquí, sinó del PDeCAT.

El pla Chacón-Mas és el pla d’aquella vella Convergència autonomista el lema de la qual era: “Hem de ser decisius a Madrid”. La mateixa frase exacta que ara diu Àngels Chacón. És a dir, la vella política de peix al cove. Però aquesta política, que podia ser acceptable en els dies de Jordi Pujol, després de la mort d’en Franco, provoca vergonya aliena en la Catalunya del segle XXI després de l’U d’Octubre.

Sobta força, per tant, que algú, a aquestes alçades, gosi presentar-se com a alternativa de govern amb un programa basat en la idea “d’intentar ser decisius a Madrid”. Una ‘idea’ que ens retorna al 1980, quaranta anys enrere! Recordem que ni tan sols en el cas hipotètic que tots els vots catalans al Congrés espanyol, absolutament tots!, fossin independentistes, tampoc no podríem ser decisius. Ni tampoc sumant-hi tots els dels Països Catalans, ni tampoc afegint-hi tots els d’Euskal Herria, de Galícia i de Canàries. Continuo? L’aritmètica no ho permet perquè Franco i la Constitució espanyola ho van deixar ‘atado y bien atado’. La política de la senyora Chacón és bona per esgarrapar engrunes autonòmiques, però mai per ser un país lliure. Mai. L’única via és la confrontació amb l’Estat. Significa això que nosaltres hem de ser violents? No, és clar que no. Nosaltres hem de ser pacífics i democràtics, que és el que som. La violència, no en tinguem cap dubte, la continuarà posant l’Estat espanyol. Però com pensem menjar nous, sense trencar-ne la closca?

Finalment, tan sols parar atenció en el nombre de vegades que Àngels Chacón repeteix la frase ‘som independentistes’. Només en la breu entrevista que li va fer recentment la revista Tot Sant Cugat, Chacón la va repetir quatre vegades. Quatre. Malament rai, quan has d’insistir tant en allò que vols que els altres pensin de tu. Vol dir que no tens credibilitat. La insistència delata el teu fracàs. Oi que si la senyora Chacón repetís quatre vegades en una entrevista ‘em dic Chacón’ conclouríem que té un problema de personalitat? Doncs ja som al cap del carrer. Si dius que saps volar, has de bategar les ales.

Nou comentari