Fa uns dies, el setmanari El Temps publicava un article de les crítiques literàries Julia Ojeda i Ana Punsoda titulat Descatalanitzar la literatura catalana que era una mena d’atac polític i lingüístic contra l’editorial Anagrama i el seu llibre Consum preferent pel seu espanyolisme. No penso entrar en les qüestions d’una crítica literària estreta i reduccionista que pretén fer dels literats els demiürgs alliberadors de la pàtria, perquè l’article desbarrava en afirmar que l’escriptura conforma la realitat, veritat confirmada científicament per no se sap quina historiografia segons les autores, i ja va rebre una resposta del professor Manel Ollé al mateix mitjà que explicava els disbarats d’aquestes crítiques literàries.
Tanmateix, l’article m’interessa perquè els valencians i la novel·la Noruega érem uns convidats, no sé si de pedra o d’attrezzo, a una discussió entre els catalans sobre la funció nacional de la seva literatura per a fer de fantasmes de la decadència futura. El llibre de Rafael Lahuerta servia com espantall de la llengua catalana remarcant el seu suposat patois que recordava el tràgic final que li podia esperar al català de Catalunya si no s’impulsava una cultura autènticament i exclusivament catalana. Evidentment, com a valencià, estic acostumat a jugar el paper de català decadent i corromput per l’espanyolisme, perquè, precisament, aquesta és la identitat que imaginà per a nosaltres el pare fundador del valencianisme polític, Joan Fuster, quan va crear la seva entelèquia dels Països Catalans.
De fet, l’acusació que el valencià de Lahuerta és un patois fa palès que aquests intel·lectuals, malgrat provenir d’una llengua minoritzada, tenen un marc mental afrancesat sorgit del Noucentisme, on la cultura, la literatura i la llengua són un instrument de les elits per conduir el poble baix per la senda correcta de la moderació mitjançat el seny i la disciplina, perquè per escriure bé i no fer faltes d’ortografia en francès o català és necessari molt d’estudi. L’estudi que permet controlar els impulsos baixos de la disbauxa i el desori. Aquest marc literari ens ha donat unes traduccions magnífiques dels clàssics llatins i grecs, però ha generat tota una legió de crítics porucs davant dels nous mitjans de comunicació que demanen una llengua lliure i espontània, perquè la seva marca distintiva és una comunicació directa de tu a tu, sense interferències institucionals o dirigismes des de dalt.
Aquestes tensions al País Valencià, a més, hagueren de sumar el conflicte lingüístic, on un grup d’escriptors liderats pel poeta Xavier Casp protagonitzaren una rebel·lió contra les normes de Castelló de 1932, l’adaptació per al cas valencià de la contribució de Pompeu Fabra per a la normativització del català. Si bé al principi es tractava més d’una lluita d’egos al reduït camp literari valencià i enveges pel protagonisme estel·lar de Joan Fuster, durant la transició a la democràcia fou la llavor del blaverisme: un moviment polític populista amb un discurs antielitista que arribà, en les seves expressions més irracionalistes, a reivindicar un origen diferenciat del valencià respecte del català, ja que la llengua valenciana provenia del llatí dels mossàrabs. Com és obvi, aquestes bajanades provoquen la hilaritat de qualsevol lector culte, però quan jo estudiava als anys noranta a l’IES Lluís Vives, dos dels seus màxims exponents eren dos catedràtics d’història del centre.
És cert que aquestes bogeries foren residuals en l’àmbit universitari, però tenien uns espais de representativitat institucional paral·lela que dotaven de respectabilitat uns postulats que eren voluntarisme i irracionalisme pur, un acte de professió militant d’una fe que servia de paraigua d’agrupacions feixistes que tenien com a objectiu l’eliminació física de l’adversari polític. Aquesta pàtina de valencianisme intransigent o profund confonia els moviments feixistes amb expressions valencianes genuïnes i la seva toxicitat, així com la dificultat per desarmar-los i dividir-los internament, noquejà l’esquerra valenciana per complet.
Malauradament, hem de reconèixer que fou Eduardo Zaplana qui els va vèncer, perquè a finals dels noranta volia culminar la seva OPA sobre el partit Unión Valenciana i pacificar un conflicte lingüístic que exigia al PP i la Generalitat fer polítiques massa irracionalistes i antiinstitucionals fins i tot per a ells. Llavors fou quan Zaplana li tallà el cap, en sentit figurat, a la directora del periòdic Las Provincias, Maria Consuelo Reyna, i els blavers es quedaren sense cap canal oficial d’expressió. El secessionisme lingüístic com a força política moria i, avui dia, és una nota de color quasi irrellevant dintre de l’espanyolisme de VOX.
El triomf del blaverisme durant la batalla de València s’explica, precisament, pels seus elements populistes on l’expressió del jo o de la identitat pròpia són un acte de manifestació violenta de la nostra voluntat, perquè el discurs dels tecnòcrates es vol imposar al nostre desig i controlar-nos, ja que ells saben millor que nosaltres qui som, què volem i què necessitem. Els intel·lectuals catalanistes valencians, formats a l’ègida de Joan Fuster i el Partit Comunista, eren els experts en llengua i política que havien arribat a la conclusió científica d’una llengua, un poble i un país i, per tant, els Països Catalans havien de ser l’objectiu polític racional que unís valencians i catalans.
Els arguments del catalanisme eren la raó, la ciència, la filologia, el marxisme, la universitat… les armes dels blavers la tradició, les festes, la cultura popular, el voluntarisme, la irracionalitat, la ignorància i també la violència. Sense cap mena de dubte, els blavers tenien millors cartes per fer discursos populistes amb capacitat d’atracció i mobilització fora dels circuits intel·lectuals. Tanmateix, les tesis històriques de Joan Fuster també tenien greus contradiccions i generaven resultats contraproduents. En primer lloc, sols s’havia de veure un mapa d’Europa per comprovar que la unitat lingüística no produïa la unitat política i factors històrics tenien molt més de pes en la formació de la identitat nacional. La religió, el dret i les institucions són més determinats en la configuració i delimitació dels estats nació que la llengua.
En segon lloc, l’obra de Fuster degradava la identitat valenciana en considerar-la una versió corrompuda o castellanitzada de la catalana, ja fos per l’element aragonès en la fundació del regne (l’anomenada tesi dualista que desenvolupà Joan Reglà), ja fos pel fracàs de la burgesia valenciana en imitar els seus homòlegs catalans i liderar una revolució industrial que generés la necessitat de crear una consciència nacional moderna (adaptació de la tesi del fracàs de les revolucions burgeses de Manuel Tuñón de Lara per a Espanya al cas valencià). Els valencians érem catalans impurs, havíem de fer un acte de contrició, purificar-nos i purificar especialment la llengua eliminant qualsevol castellanisme o desviació del barceloní estàndard per sobreposar-nos a la nostra natura feréstega i, finalment, amb l’exercici constant de la cultura i la raó ens uniríem al nostre ser perdut, la catalanitat, en la fusió coneguda com els Països Catalans.
Es tractava d’un camí de perfecció religiós que molts intel·lectuals del Partit Comunista ja havien començat a recórrer i Fuster els oferí l’oportunitat de fer-ho en una llengua nova, ja que, en molts casos, es produïren autèntiques reconversions lingüístiques entre castellanoparlants provinents de famílies que mai no havien parlat valencià o n’havien perdut l’ús. Aquests conversos es crearen una identitat valenciana ex novo i molts d’ells foren els màxims defensors i exponents d’uns Països Catalans que, entre molts valencianoparlants actius, no despertaven massa entusiasme.
L’altre problema que plantejaven les tesis de Fuster, que ningú sabia com resoldre, eren les poblacions castellanoparlants històriques del regne. Segons els seus plantejaments, malgrat els canvis o les ambivalències respecte de la qüestió al llarg del temps, eren una part externa al cos nacional i s’havien d’excloure dels futurs Països catalans. Alguns confiaven en una reconversió pacífica quan aquests descendents d’aragonesos entengueren que la seva identitat espanyola era més antidemocràtica i menys moderna que la nova identitat catalana, que era més progressista i avançada; però el prisma nacional lingüístic de Fuster tenia difícil encaix en la realitat valenciana amb independència dels processos de castellanització patits per la població.
Finalment, darrere de Joan Fuster hi havia una terrible deshonestedat intel·lectual sobre el tema de la Guerra Civil. Ell era d’una família de carlistes vencedors del conflicte i, per això mateix, el trauma per aquest enfrontament bèl·lic hi és minimitzat i presentat com un afer dels espanyols a la seva obra, com si els valencians no hi hagueren mort i matat en aquelles lluites i no es pogueren demanar responsabilitats als botxins malgrat que parlaren un valencià molt bonic. Tanmateix, encara era més greu la ruptura que suposava la seva obra amb el passat polític del valencianisme, totalment ignorat per ell. Fuster es presentava com l’inici de tot, desdibuixant el llegat dels intel·lectuals valencianistes que impulsaren les normes de Castelló i arribaren a organitzar-se políticament en partits moderns. El problema de Fuster és que aquests intel·lectuals eren republicans que lluitaren a la Guerra Civil contra la seva família i això el posava a ell en una complicada posició com a fundador del valencianisme.
Aquestes contradiccions foren detectades pels mateixos difusors de les idees de Fuster, però el clima de trinxeres polítiques mortals generades pel conflicte lingüístic impedia una revisió crítica de la seva obra, perquè significava fer concessions a l’enemic. Recentment, Gustau Muñoz, un dels introductors del pensament de Fuster en els cercles comunistes de la clandestinitat, ha publicat la biografia d’Emili Gómez Nadal, un historiador valencianista del període d’entreguerres que fou membre del Partit Comunista i acabà exiliat després de la guerra. Emili Gómez Nadal intentà donar rèplica el 1972 a Nosaltres, els valencians amb El País Valencià i els altres. Peripècies i avatars d’una ètnia per advertir de la inviabilitat d’una proposta política que minimitzava una identitat valenciana separada de la catalana; però es trobava a França i no volia exercir cap padrinatge sobre els intel·lectuals valencians. Així mateix, Sanchis Guarner, pel seu anticomunisme, no pogué estendre el seu magisteri tan transversalment com feu Fuster. Per tant, dintre del valencianisme democràtic Fuster fou una figura totèmica i indiscutible fins que Lluís Aracil decidí trencar amb ell i tots, malgrat que la seva impugnació del pancatalanisme fusterià no fou continuada per ningú, ja que molts varen pensar que era una estratègia personal per posicionar-se com el nou far del blaverisme.
En veritat, fou necessari la fi del conflicte lingüístic per revalorar críticament l’herència del seu pensament. Paradoxalment, l’hegemonia social del PP ens donà més llibertat en transformar el valencianisme polític en una expressió política marginal i irrellevant superada per la modernitat del projecte nacional espanyol. Llavors, un dels meus mestres, el professor d’Història Contemporània de la UV, Manuel Martí, va elaborar una crítica consistent sobre les carències del model historiogràfic de Fuster i dels processos de nacionalització. Una tasca continuada per un dels meus companys de la Facultat d’Història, Vicent Baydal, que ha proposat una interpretació alternativa al model fusterià, on el dret i les institucions juguen un paper cabdal en la conformació de la identitat valenciana en contraposició a la llengua.
Vicent Baydal, a més, és un dels impulsors de l’editorial Drassana, que ha publicat Noruega i dissenyat una reeixida estratègia comercial que s’ha traduït en un nombre estimable de vendes. Per tant, quan dues crítiques literàries de Catalunya, que sols coneixen el País Valencià pels discursos que els transmeten els seus amics valencians partidaris dels Països Catalans, acusen l’obra d’estar escrita en patois per no emprar l’estàndard barceloní, no s’està fent cap crítica literària, s’està escrivint un pamflet polític amb la intenció d’acusar a determinades persones de neoblavers per no acceptar com a veritats revelades el pensament de Joan Fuster.
A les facultats d’Història, el pensament de Joan Fuster no és cap veritat científica. És una proposta historiogràfica nodrida d’elements teleològics comuns a la seva època que tingué una gran importància entre els cercles intel·lectuals valencians de la clandestinitat, però que fracassà com a un projecte polític mobilitzador de majories socials. Un cop superat el conflicte lingüístic, el valencianisme polític ha pogut expressar-se també en el llenguatge de la tradició i la cultura popular i ampliar una base social que li ha permès ocupar un espai polític decisiu a les institucions valencianes. Una estratègia criticada pels hereus de Fuster per considerar que condemnava la nostra cultura a mer folklorisme.
Respecte de la llengua, això també ha significat reduir una tensió insuportable que feia impossible expressar-se en valencià sense adscriure’s a un grup polític determinat, una tensió que limitava la llibertat creativa. El valencià normatiu és un èxit i és una llengua útil per fer literatura o decrets legislatius, però té limitacions expressives si hi ha literats que pretenen ser el Bukoswki de l’Horta o iniciar el gènere del realisme brut. És funció de la crítica literària explicar les complexitats de la llengua, de les implicacions emocionals i identitàries que desperta en els lectors i com els autors juguen amb aquests elements per crear mons imaginaris capaços de commoure’ns. Si la seva tasca és etiquetar de bons o dolents catalans els autors segons la seva suposada afinitat ideològica, no tinc cap dubte que molts creadors es passaran al castellà per fugir d’aquestes inquisicions.
Finalment, el públic català pot continuar pensant que el País Valencià és una projecció castellanitzada del seu futur sense entendre que orígens històrics i institucionals, població i geografia, així com les relacions culturals i econòmiques amb el Regne de Castella, són diferents de les del Principat de Catalunya. Aquesta ignorància és totalment legítima, però no deixa de ser ignorància.
8
