Poso fi a una etapa relativament curta però molt intensa. Quan, el 2019, el president Puigdemont em va proposar encapçalar la llista a l’alcaldia de Barcelona i després la del Congrés dels Diputats per Girona, en ambdues ocasions la meva resposta fou que jo no era un polític. Entrevistat per Jordi Basté, vaig assegurar-li que, malgrat els rumors, no faria el pas. Finalment, malgrat els bons consells del meu amic Dr. Jaume Padrós, la insistència de persones rellevants del partit (llavors PDeCat, en transició cap a la Crida), i les definitives reflexions de Lluís Llach (“i se’n recorda del seny, el mentider, quan, a cada desig, li deia demà tindràs temps encara”), auxiliat per Jaume Roures, en un viatge que vam fer plegats a Bilbao per fer un col·loqui després de l’emissió del documental de Mediapro sobre l’1-O, varen acabar per inclinar la balança a favor del sí, encapçalant, però, la llista de Girona en condició d’independent.
Malgrat que sí que tenia una clara vocació político-civil (que em comportà assumir les màximes responsabilitats dins de l’Advocacia barcelonina, catalana i europea i, abans encara, amb 28 anys, de l’Advocacia Jove Mundial), jo mai havia militat en cap partit polític. Més aviat me’ls mirava amb distància, des de la creença que eren una mica sectaris. Durant els fets del 2017, el meu exalumne Cesc Esteve, primer secretari general de Governació (i imputat amb la consellera Meritxell Borràs per la suposada compra d’urnes) i, després, director del Gabinet Jurídic Central de la Generalitat, malgrat tenir ja un prestigiós despatx d’advocats penalistes que el defensava, va començar a demanar-me segones opinions sobre el seu cas (per exemple, si havia de seguir l’aforament de la consellera).
Quan molts alts càrrecs de la Generalitat van començar a desfilar per la caserna de la Guàrdia Civil de Travessera, en Cesc va organitzar una reunió amb tots ells perquè els expliqués els riscos penals i patrimonials que se’n podrien derivar. Uns quants em van demanar si, arribat el cas, els defensaria, i vaig marxar de vacances amb diversos llibres per re-estudiar figures tan poc usuals com la rebel·lió i la sedició. La meva sorpresa va ser majúscula quan la nit del 7 de setembre (és a dir, després del ple en què es van aprovar les Lleis del Referèndum i es va convocar aquest, moment en què la Fiscalia de Catalunya ja va anunciar que interposaria una querella), em va trucar el Cesc demanant-me si estaria disposat a defensar el Govern (tot el Govern). Malgrat que la meva resposta fou, immediatament, afirmativa, en Cesc em va dir: “Pensa-t’ho bé perquè això et pot canviar la vida [quanta raó tenia!] i demà et tornarem a trucar perquè ens ho confirmis”. I així em vaig convertir en advocat de tot el Govern de Catalunya, si bé, ben aviat, els consellers d’Esquerra van preferir encomanar la seva defensa al bon amic i millor advocat Andreu Van den Eynde.
La precipitació dels fets fins al 2 de novembre és ja prou coneguda (escorcolls i detencions del 20 de setembre, l’inoblidable 1 d’octubre –que a casa ens va agafar de part–, l’empresonament dels Jordis el 16 d’octubre, la proclamació de la República pel Parlament el 27, i l’exili i presó de tot el Govern i la presidenta Forcadell). El 2 de novembre, a l’Audiència Nacional, vaig sentir la impotència de veure empresonar els consellers Jordi Turull, Josep Rull, Quim Forn, Meritxell Borràs, la defensa dels quals ostentava, així com tota la resta defensats per altres companys. El viatge d’anada a Madrid (amb el meu cotxe amb els consellers Turull i Forn i les seves dones), les declaracions poc seguides per la instructora, la llarga espera en un estret passadís soterrani fins a un empresonament que vam conèixer abans per la ràdio, l’abraçada emocionada amb cada conseller, just abans que el conduïssin escales avall als calabossos emmanillats per l’esquena, la reunió posterior amb les famílies aconsellant-los que donessin ja entrada als advocats amb qui havíem anat parlant, les gestions per evitar la dispersió dels presos, la visita l’endemà a Estremera i Alcalà-Meco, rebut per hordes enfurismades que demanaven revenja a crits, són fets que mai no oblidaré.
Després de recórrer contra les interlocutòries de presó i anar sent substituït per excel·lents companys (Jordi Pina, Cristóbal Martell i Judit Jané) vaig centrar-me en la defensa dels exiliats (president Puigdemont i consellers Puig i Ponsatí). Recordo la primera trobada amb el president a Lovaina, departint a l’habitació d’un modest aparthotel, el president assegut al seu llit i jo a l’única cadira que hi havia (la imatge encara m’impacta). Arribà la primera euroordre i amb Paul Bekaert vam preparar una estratègia molt centrada en les vulneracions de drets processals i fonamentals com a clàusula de denegació de l’euroordre. Tot el meu despatx hi va treballar de valent, però vull especialment destacar la feina de l’advocada Anna Viladevall, que, a més de comptar amb dos màsters de Drets Humans Internacionals, dominava perfectament el francès i l’anglès. Entre tots vam enviar a Paul Bekaert un dossier de més de dues-centes pàgines que va acabar sent decisiu en molts aspectes.
La velocitat i complexitat dels esdeveniments van comportar que la meva persona agafés una rellevància mediàtica inimaginable. A més de les freqüents entrevistes de Xavier Graset i atenció constant en mitjans catalans, espanyols i internacionals, vaig començar a ser convidat per diverses institucions i entitats a fer xerrades sobre els aspectes jurídics del Procés (en porto comptabilitzades més de 250 arreu dels Països Catalans, però també a Espanya i a Europa). Fou en aquest context que (crec que va ser Elsa Artadi) em van posar el sobrenom de l’omplepistes. D’aquí va sortir el meu llibre, idea de Jaume Ciurana, 1 judici polític i 100 preguntes, prologat per Xavier Graset i que va tenir uns presentadors de luxe tant a Barcelona (omplint el Poliorama amb el president Torra i l’Antoni Bassas ) com a Girona (omplint la plaça del Vi amb en Lluís Llach, la Mars Topor i el company Benet Salellas).
I així arribem a finals del 2018, principis del 2019, quan el president em planteja fer el salt a la política, proposta que, com ja he dit, primer refuso, però acabo finalment acceptant. El meu paper a Madrid consistia a donar suport jurídic a la nostra cap de grup parlamentari, Laura Borràs, en les converses sobre l’amnistia i la reforma del Codi Penal. La negativa del PSOE a tractar qualsevol dels dos temes va donar per liquidada la meva teòrica missió (així és la política: els nostres vots llavors no eren decisius).
De retruc, vaig aconseguir un èxit important quan es discutia la reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal sobre la durada màxima de les investigacions penals. La proposició presentada per Jaume Asens pretenia derogar sense més la reforma del PP del 2015, que va ser coneguda com a llei d’impunitat o de punt final per a molts casos de corrupció que afectaven dirigents populars. En la meva intervenció al ple, vaig reflexionar que si bé calia derogar la nefasta (per ambigua i mal regulada) reforma del PP, calia igualment establir algun límit a la durada de la instrucció penal (el procés penal ja és en si mateix una pena, vaig dir, amb cita de Sant Agustí) i (vaig callar) està permetent que es duguin a terme investigacions prospectives contra els dirigents independentistes sense cap límit. A l’AVE de tornada vaig rebre una trucada de Jaume Asens, que havia parlat amb Pablo Iglesias i els havia convençut i després una altra trucada del ministeri, dient que reenfocaven el sentit de la reforma en els termes que jo havia plantejat. I així vam passar de la que havia de ser la llei Asens a la que va acabar sent la llei Cuevillas, que com he dit impedeix les investigacions prospectives. Si hagués estat vigent abans, la presidenta Borràs no hauria arribat mai a ser acusada. I, molt probablement, aquesta llei acabi comportant la nul·litat de gran part de la instrucció de la causa del Tsunami democràtic.
En aquest punt, vaig dir-li al president que quan es convoquessin eleccions, volia anar al Parlament de Catalunya. La vida a bord de l’AVE, amb família i despatx, era massa dura ara que ja no tenia cap missió per complir. El president va acceptar, però el llavors secretari general Jordi Sànchez s’hi va negar. Per sort, ja s’havia constituït Junts, es van convocar primàries i vaig entrar directament a la llista en quedar en tercer lloc, just per darrere de Joan Canadell i Elsa Artadi, tots tres els únics que vam superar els mil vots en aquelles primàries. Un nou agraïment a Pau Castellví, Berta Soler i Gerard Miret, que em van ajudar en aquella intensa campanya.
Va ser així com vaig esdevenir diputat del Parlament i escollit secretari segon de la Mesa, càrrec en el qual vaig durar poc per unes declaracions que segueixo mantenint (la confrontació ha de ser intel·ligent i no ens podem permetre provocar baixes per confrontacions estèrils). Després vaig ser compensat amb la presidència de la Comissió d’Exteriors, que, per equilibris interns se’m va demanar que cedís a un altre diputat, història que es repetí amb el càrrec de portaveu d’Interior, mantenint ser portaveu de Justícia i assumint la presidència de la Comissió de l’Estatut del Diputat. Pel camí, he refusat càrrecs molt ben remunerats però que no em resultaven interessants i fins i tot la possibilitat, aquesta sí molt interessant, de ser conseller d’Interior amb el president Torra.
Des de fa, però, un temps, ja no em sento que prou útil formant part d’un Parlament on no veig possibilitats efectives de fer res que ens permeti avançar fermament cap a l’objectiu de la llibertat nacional, almenys durant aquesta legislatura ja completament morta.
Crec que ha arribat doncs el moment de fer un pas al costat abandonant la vida parlamentària.
Confesso que plego una mica decebut de l’arcaic funcionament parlamentari i, especialment, de la falta d’entesa entre els partits, però enormement satisfet de la vivència i aprenentatge que han suposat per a mi aquests darrers quatre anys i escaig, dels quals m’emporto també molt bones amistats.
I torno plenament al meu món del dret. Podent dedicar als meus clients tota l’atenció que els seus casos, grans o petits, requereixen i amb la il·lusió de retrobar-me amb les aules que tant he enyorat aquests anys, reincorporant-me a la meva càtedra de Dret Processal de la Universitat de Barcelona.
Ha estat un viatge excepcional, que seguiré d’una altra manera, sempre a disposició del president Puigdemont, a qui agraeixo infinitament la seva confiança i amistat, i caminant amb tots els que volem la independència de Catalunya.
Gràcies a tots els que m’heu donat suport o simplement m’heu saludat amb complicitat al carrer, perdó pels errors que ben segur he comès i especialment si algú en pot haver resultat perjudicat o molest, i seguirem caminant junts fins a assolir la nostra plena llibertat com a país.
I estaré encantat si us puc ser útil des del meu ofici d’advocat.
Gràcies a tots. Seguim!
