El Tribunal Constitucional, en una sentència de 20 de novembre de 2024, ha declarat inconstitucional i nul l’acord de la mesa del Parlament de 20 de febrer de 2024 pel qual s’admetia a tràmit la iniciativa legislativa popular relativa a una “proposició de llei de declaració de la independència de Catalunya”. Aquesta iniciativa legislativa popular estableix, entre altres disposicions, que la decisió de declarar la independència correspon al poble de Catalunya com a titular de la sobirania nacional i al Parlament com a representant seu democràticament elegit (art.7).
El Tribunal Constitucional fonamenta la seva decisió en el fet que “la iniciativa legislativa popular incorpora una proposta de reforma constitucional, amb la finalitat d’adoptar una declaració unilateral d’independència de Catalunya, que hauria de canalitzar-se pels procediments de modificació de la Constitució”. A més a més, recorda el tribunal, la llei catalana circumscriu les iniciatives legislatives populars a les matèries sobre les quals la Generalitat de Catalunya disposa de competències (art. 1 l Llei 1/ 2006, de 16 de febrer, de la iniciativa legislativa popular). Aquesta sentència reitera i confirma la jurisprudència constitucional anterior sobre la facultat o el deure de la mesa del Parlament de no admetre a tràmit les iniciatives palesament inconstitucionals (SSTC 109/2016, de 7 de juny; 115/2019, de 16 d’octubre; 15/2022, de 8 de febrer).
Tanmateix, el magistrat Ramon Sáez Valcárcel formula un vot particular que, a parer meu, presenta un interès especial en tant que planteja certs dubtes jurídics sobre la facultat o el deure de control de constitucionalitat que la jurisprudència del Tribunal Constitucional imposa a les meses dels parlaments. Aquest magistrat discrepa de l’opinió majoritària en tant que considera que el tribunal no hauria d’haver admès la impugnació formulada pel govern de l’Estat. Així, s’argumenta, tal com havia afirmat el mateix Tribunal Constitucional, que un projecte de norma inconstitucional no és, per si mateix, un projecte inconstitucional. En efecte, el tribunal ha afirmat que l’ordenament constitucional no exigeix una adhesió ideològica als postulats constitucionals, de manera que es pot defensar, dins i fora de les institucions, qualsevol concepció ideològica, com per exemple, la independència d’una part del territori estatal, per bé que la seva materialització jurídica, en el cas que aquesta contradigui la Constitució, s’ha de dur a terme mitjançant la reforma constitucional (SSTC 31/2010, de 28 de juny, FJ.12; 259/2015, FJ 7).
Aquesta amplia llibertat ideològica per la defensa pública de postulats contraris a la Constitució que el tribunal reconeix en el pla teòric topa amb alguns límits a la pràctica. La possibilitat de reforma constitucional d’aspectes nuclears de l’estructura de l’Estat requereix, de conformitat amb l’article 168 de la Constitució espanyola, d’uns requisits tan draconians, com ara l’aprovació per part de dos terços i la posterior dissolució de les Corts, que la fan materialment impossible i acosten aquestes disposicions estructurals a les clàusules d’intangibilitat, relatives a la forma d’Estat, com les que s’estableixen a la Constitució italiana o a la Llei Fonamental alemanya.
Finalment, el magistrat Sáez Valcárcel, en el seu vot particular, posa en relleu un altre problema derivat d’aquesta jurisprudència: es reforça el progressiu control i la ingerència del Tribunal Constitucional en el debat parlamentari. Aquest deure de control de constitucionalitat previ, que imposa el Tribunal Constitucional a les meses, en una fase tan primerenca, com és la mera admissió a tràmit d’una iniciativa parlamentària, suposa, en paraules del magistrat Sáez Valcárcel, que es frustra el natural desenvolupament de la deliberació parlamentària, s’impedeix al Parlament vetllar pel respecte a la Constitució i s’interfereix, en definitiva, en el funcionament del sistema democràtic parlamentari.
En efecte, l’admissió a tràmit és una competència de les meses dels parlaments per tal d’articular els diferents procediments i iniciatives parlamentàries, i constitueix una mera qualificació de regularitat formal que no hauria d’entrar en el contingut de les iniciatives perquè, altrament, sota una pretesa qualificació tècnica, s’estaria interferint en el contingut del dret fonamental de participació política dels diputats. Alhora, les iniciatives poden ser esmenades o modificades en el tràmit posterior del debat parlamentari, que pertany, com a dret fonamental, als grups parlamentaris i als diputats. I, en el cas que les iniciatives no fossin esmenades i, finalment, s’adoptés una disposició contrària a la Constitució, l’ordenament estableix mecanismes per depurar aquesta inconstitucionalitat, com són el recurs d’empara, el recurs d’inconstitucionalitat o la impugnació de disposicions autonòmiques.
En definitiva, el vot particular del magistrat Sáez Valcárcel té la virtualitat de plantejar alguns dubtes que es deriven de la jurisprudència del Tribunal Constitucional relativa a la facultat o el deure, que s’imposa a les meses dels parlaments, de no admetre a tràmit iniciatives palesament inconstitucionals en una fase tan inicial dels procediments parlamentaris, de manera que es priva als diputats de la defensa de diferents concepcions ideològiques, en seu parlamentària, i, en conseqüència, s’arrabassa la possibilitat que els ciutadans puguin conèixer i avaluar aquestes concepcions. Tanmateix, en el cas concret que planteja la sentència, la no admissió a tràmit d’una iniciativa legislativa popular es pot fonamentar en el requisit que disposa la llei catalana en el sentit que aquestes iniciatives s’han de circumscriure a les matèries que són competència de la Generalitat (art.6.2a de la llei 1/2006). En l’àmbit de les iniciatives legislatives populars, el legislador català ha estat més restrictiu que, per exemple, el legislador basc, atès que l’article 2 a) de la Llei 10/2016, de 30 de juny, reguladora de la Iniciativa Legislativa Popular del País Basc, disposa que seran admissibles les iniciatives legislatives populars que tinguin per objecte instar les facultats d’iniciativa legislativa reconegudes constitucionalment al País Basc davant altres òrgans legislatius.
