Gairebé totes les religions del món han aparcat les disputes i s’han posat d’acord en una cosa, i només una; condemnar la cerimònia d’obertura de París 2024. Ecumènics per un dia, han centrat els atacs en la ja cèlebre paròdia del sant sopar, fent judicis morals que jo no repetiré ni abonaré pas. Si voleu que us sigui franc, a mi el que em va semblar insofrible, en un festival mediàtic internacional, va ser la indecència estètica. La veritat és que tant me fa el missatge i el relat que havíem de llegir sota l’esperpent, perquè la meva il·lusió més sincera no consistia a ser adoctrinat en un sentit o l’altre, sinó en veure com la capital de la moda i del bon gust ens seduïa amb els seus encants artístics. I un servidor, aparentment com molts d’altres, vam ser decebuts.
Vaig tenir la paciència de veure gairebé tota la cerimònia. Em feia certa il·lusió, atès que de jove havia pogut participar en l’estrena de Barcelona ‘92 i crec, sincerament, que aquell dia vam poder oferir un espectacle prou solvent, més enllà de l’opinió que ens meresqués l’esdeveniment en si. I no em fa res confessar que tenia certes esperances a veure un format similar en el cas de la capital de França, per moltes raons; proximitat geogràfica i històrica, tradició creativa innovadora, centre del bon gust, i un llarg etcètera. En el cas d’edicions olímpiques anteriors, asiàtiques o anglosaxones, és obvi que els patrons culturals i artístics eren molt distants. Però en el cas de París, penso que era raonable imaginar que podríem gaudir del xou.
Tot plegat, per dir-ho acadèmicament, em va semblar un xurro. En alguns casos, diria que se’ls va escapar la mà a l’hora de buscar singularitats. La desfilada de delegacions pel Sena podia haver tingut la seva gràcia; a l’època fastuosa del Rei Sol, les comitives de monarques, barons i convidats de luxe s’exhibien tot seguint el curs del riu, per a gaudi de multituds plebees. Al París del 2024, en canvi, semblava que fos a la inversa; monarques i potentats s’ho miraven des de la riba, mentre desfilaven uns bateaux-mouche d’allò més vulgars, en una interminable revista a uns atletes abillats amb modelets molt per sota del nivell Samaritaine. Allò va posar a prova la bondat del respectable, que sospirava comprensiu sota un xàfec cruel. Va ser un d’aquells insòlits moments de la vida en què prefereixes ser al sofà de casa que al cor de la ciutat de l’amor i de la llum.
Hom diria que els mateixos creadors de la cerimònia n’eren conscients, del plom que estaven administrant, perquè es van inventar un reguitzell de funcions paral·leles per entretenir els soferts espectadors. Els balls a les teulades eren passejades de mosca en una pista de ball; una confusió de menudesa, saltirons i referents desconeguts. Alguns erudits en cultura francesa potser ho van entendre, però m’imagino que el comú dels mortals devien estar com jo, demanant al del costat qui diantre representaven aquells personatges diminuts que ens havien de fer vibrar de valent, i que només ens feien patir perquè els vèiem a punt de relliscar teulada avall i estimbar-se als carrers de la ciutat més romàntica de la terra. Fins que va arribar l’hora culminant, la d’una passarel·la friqui que havia de ser un cant d’unió en la diversitat i que certament va aconseguir unir tots els esperits diversos del planeta en un compacte i fraternal sentiment de rebuig.
Sort de la Marianne de torn, que va fer una mica d’endreça republicana, i va oferir amb veu imponent, enmig d’aquell guirigall de despropòsits, els acords immortals de la Marsellesa. Va ser com trobar una cara ferma, amiga i plena de seny en una obra d’André Breton. Això sí, l’estampa va quedar aïllada en la immensitat del decorat, com la resta dels efectes especials d’aquell dia. L’himne de la Revolució Francesa no va moure les masses, més aviat va activar l’escampada anàrquica pels terrats de la ciutat. Els experts en grans esdeveniments solen dir que la clau de l’èxit implica omplir els escenaris; si tens molt d’espai, has de farcir-lo del tot, amb color i moviment. L’efecte agulla en un paller és el pitjor que li pot passar a un gran xou mediàtic.
Doncs bé, això li va succeir una vegada i una altra a la cerimònia inaugural de París 2024. Els figurants es perdien en la immensitat de la ciutat, del riu, de les teulades i de les esplanades. Va ser el que li va succeir a aquell cavall metàl·lic amb aquell genet argentat que portava la bandera olímpica de capa. Hauria d’haver estat vint cops més gros, o s’hauria d’haver multiplicat per cent o per mil, si volia estabornir la gent amb una imatge trepidant. En contrast, tot just va accentuar la vista cansada dels assistents i, a cap d’una estona eterna, alguns badalls de premi. Tot plegat per arribar al pal de la bandera i hissar-la cap per avall. Però alerta! Va arribar el moment de les autoritats i el president Macron va inaugurar els Jocs amb una cara de pomes agres que no va fer ni el dia que Marine Le Pen li va treure cent mil urnes de marge. La mare que els va matricular.
Al final, els tòpics de sempre van salvar la jornada. La Torre Eiffel, el Louvre, les cançons de l’Aznavour, la Marsellesa, l’Edith Piaf i la infal·lible i lacrimògena Céline Dion. Té nassos que, ben entrats al segle XXI, els francesos encara depenguin de les glòries èpiques i dels clàssics per emocionar el món sencer i per mantenir el títol de reis de l’impressionisme. La tecnologia i la religió de la diversitat no van arribar a fer créixer París; ens vam haver d’encomanar a les velles melodies d’acordions i faldilles de Cancan. I en la grandeur d’aquell globus diví, rodó, ardent, dels germans Montgolfier. No agrairem mai prou l’aparició d’aquell globus que ens va permetre acabar el turment i alçar-nos cap al paradís, lluny del dia i lloc en què París fou la capital de l’horror.
