Si haguéssim de definir aquests darrers anys de retallades, podríem sentenciar que tenim menys i pitjor sanitat, menys i pitjor educació i més i pitjor policia. La gran mobilització de dimecres passat a Barcelona, protagonitzada per sanitaris, docents i taxistes és un gran símptoma de com hem mirat cap a un altre costat mentre les idees neoliberals de dretes i esquerres tenen conseqüències sobre la nostra salut, el nostre present i el futur col·lectiu. I unes conseqüències no precisament positives.
Si mirem què ha passat des del col·lapse financer de 2008 ençà, i ho correlacionem, només des d’un punt de vista quantitatiu amb la degradació de les condicions salarials i laborals de metges, infermeres, professors, treballadors públics… arribem a una fàcil conclusió. S’estima que la pèrdua de poder adquisitiu acumulat d’aquests professionals d’alta qualificació, podria oscil·lar entre 50.000 i 100.000 euros per cap (potser més, en el cas dels facultatius). El rescat bancari espanyol va costar oficialment 58.000 milions d’euros (uns 3.100 euros per cada llar), dels quals la banca (afirmen) només ha retornat uns 6.000 milions. Tanmateix, és possible que l’import del deute hagi estat més gran (tècnicament, Europa va permetre fins a 100.000 M € i és obvi que Espanya ha estat comprant deute amb l’import dels 66.000 M € dels fons de les pensions (avui vaporitzats en poc més de 2.000 M€. Si fem càlculs, no resultarà gaire difícil arribar a la conclusió que el rescat financer de 2012 l’han pagat els treballadors amb el fons de reserva de les pensions, i molt especialment els seus treballadors públics, amb la conseqüència de pitjor salut, pitjor educació i més repressió. De fet, que l’esperança de vida s’hagi estancat (o directament reculat durant la pandèmia) i que els resultats de les competències bàsiques s’hagi ressentit a partir de 2013, són símptomes de com l’economia i la societat del nostre país, no ha aixecat cap, malgrat el notable increment del PIB (que de 1,193 bilions de dòlars el 2015 ha passat a 1,427 el 2021).
Per què, això? Perquè les retallades no eren només una qüestió econòmica, sinó, fonamentalment ideològica. Perquè, efectivament la crisi, com resava el lema de les mobilitzacions del 15M, era una estafa. Perquè, com ens recordava Naomi Klein, el que ha passat en els darrers anys ha estat una aplicació clàssica de la doctrina del xoc. S’ha degradat deliberadament i de manera planificada, els serveis públics. I la irritació d’aquest dimecres a Barcelona ha estat una expressió clara per a qui ho vulgui veure.
La privatització, que de tant denunciar-la, corre el risc de semblar un lema repetitiu, ha suposat un canvi cultural essencial per entendre aquest malestar entre sanitaris, pacients, docents, estudiants, famílies i tothom que veu que les coses estan pitjor que a inicis de segle. En certa mesura hem assistit, amb polítiques consensuades a esquerra i dreta de l’espectre polític, a la segona part del credo de Margaret Thatcher: “L’economia és el mitjà, el que volem és transformar els cors i les ànimes”. I certament, el fet que la majoria de centres sanitaris tinguin gestió privada, amb una estructura empresarial, ha propiciat aquesta disparitat de salaris, condicions laborals i d’atomització del sistema que porta a greuges insuperables entre professionals i casos, com s’està denunciant, de metges mileuristes, de pluriempleats i esclaus de les guàrdies per tenir un salari de dos o tres mil euros, i que tot i això, no els dóna ni per llogar un “zulo” al cap i casal. Per contra, tenim una elit mèdica dedicada a la gestió que acaparen ingressos obtinguts en base a la “racionalització de recursos” (eufemisme per definir la sobreexplotació del personal i la reducció de despesa a partir d’oferir pitjor qualitat). I és aquí on arribem a una estructura parasitària, que genera grans desigualtats i greuges i que l’acaben pagant uns professionals de salaris baixos, precarietat contractual i condicions dickensianes que explicarien la fugida de professionals autòctons qualificats i l’arribada de professionals incapaços d’atendre en català als pacients. I per descomptat, també afecta a uns pacients amb llistes d’espera inacabables, urgències saturades i una sanitat pública en demolició controlada per afavorir unes mútues privades que representen un nínxol de negoci fonamentat en l’explotació d’unes classes mitjanes que ja representen una espècie amenaçada.
Educació seria un cas similar. Les “innovacions pedagògiques i d’autonomia”, bàsicament, la creació d’un feudalisme educatiu en què les direccions trien a dit el professorat, es correlacionen clarament amb la caiguda sostinguda de resultats educatius (s’imposa la llei del silenci i es prenen decisions estratègiques equivocades sense capacitat de rèplica), i es percep a la vegada un sistema educatiu atomitzat en què cada centre pot decidir prendre les línies educatives més absurdes en el competitiu mercat en què ha esdevingut el sistema. Tanmateix, el més vergonyant de tot és que la Conselleria no triga a fer servir sempre el comodí de l’”alumnat vulnerable” per practicar allò que més li agrada: l’externalització de serveis. En el moment en què l’any passat el conseller Cambray va anunciar, acompanyat del president de la Generalitat, l’avançament del curs (en nom d’un alumnat vulnerable convertit en un pretext-per-a-tot), en realitat el que estava possibilitant era ruixar amb 40 milions d’euros públics a empreses de monitoratge. Amb el decret de l’ensenyament inclusiu, de 2017, la política del Departament sobre alumnat amb necessitats educatives específiques ha representat una gran oportunitat per subcontractar personal no necessàriament qualificat a partir del recurs a empreses externes (vetlladores, monitors, serveis externs), de la mateixa manera que anteriorment també s’havia fet un gran esforç per privatitzar serveis de menjador, neteja i qualsevol altra cosa de la qual se’n beneficien empreses de serveis, i massa sovint de nuls escrúpols. Serveis, per cert, on sovint el català és del tot absent.
En el fons, el govern no enganya ningú, perquè tota aquesta estratègia de gestionar serveis públics en mans d’empreses que (no siguem innocents) poden acabar constituint una clientela política i econòmica per assentar la posició del partit en la societat civil, tot emulant els antics entramats político-empresarials de l’època pujolista, ja apareixia a la Llei de Serveis Públics (Llei Aragonès) tombada pel parlament a l’anterior legislatura. En resum, polítiques de privatització, en detriment dels serveis públics, que al final es tradueix a lliurar diners a intermediaris entre escoles i instituts i uns treballadors precaris, mal pagats, i sovint escassa qualificació. I és obvi que aquestes estratègies només beneficien a unes elits parasitàries, que tenen en les relacions privilegiades la seva principal fórmula per enriquir-se, o simplement fer-se amb uns ingressos sense haver de treballar.
I finalment, arribem a la vaga de taxistes. Probablement, les experiències dels lectors no sempre han estat positives amb el servei. Tanmateix, aquesta uberització econòmica a la qual contribueixen amb entusiasme dreta i esquerra, en el fons representa afavorir exclusivament a qui ocupa una posició de privilegi en la relació client/treballador. Algú que disposa d’un posicionament preponderant que s’aprofita de la desregulació. En termes zoològics, un paràsit que viu de qui manega informació (o aplicacions informàtiques) en una situació dominant. I aquest és un model radicalment diferent al de la relació directa client – treballador d’un àmbit regulat. Òbviament la conseqüència és l’acumulació de guanys dels inversors i directius d’empreses intermediàries i la situació d’empitjorament de les condicions laborals dels treballadors (i la possible extinció dels taxistes, privats dels seus clients).
Evidentment, la degradació dels serveis públics té a veure amb què aquests han estat sacrificats a l’altar neoliberal del rescat financer (on els banquers tornen a cobrar quantitats obscenes mentre que cerquen l’exclusió discriminatòria dels clients de tota la vida) i un subfinançament tan vinculat a la voluntat de degradar-los (per fer atractives les alternatives privatitzades) com per protegir la clau de volta d’aquesta involució social. En quaranta anys, els tipus marginals dels més rics han caigut del 56% al 42% (sense comptar amb els xiringuitos financers per evadir impostos). Això, traduït vol dir que el banquer del Santander que cobra 14,7 M € anuals li estalviem 2 M d’€ d’impostos.
A més, els impostos al patrimoni i l’herència pràcticament ha desaparegut. I això és com dir que, si potenciem que l’herència íntegra passi de pares a fills i degradem l’educació, en el fons el que defensem és el feudalisme, en què tindrem una classe rendista (d’això va el “mercat” immobiliari), i un proletariat a qui se li ha serrat el cable de l’ascensor social. Una societat eixorca, estàtica, decadent i condemnada al fracàs… en nom d’uns rics cada vegada més parasitaris.
19 
1 
