Pànic a les urnes

Els partits del Procés van sortir ahir abonyegats després del seu pas per les urnes. Els danys han estat considerables. Només calia veure les cares dels seus dirigents a les vuit del vespre quan s’oficialitzava que la participació havia caigut a Catalunya un 11%. Tenien l’abisme al davant. Tots tres plegats han perdut gairebé 700.000 vots respecte a les eleccions espanyoles del 2019. Dels 1.652.055 sufragis recollits fa quatre anys han passat a 952.000. Si hi ha repetició electoral, i amb el ritme que porten, no els votarà ni la família. El pitjor escenari per acabar en fallida política i… econòmica. Qui se la jugaria per tornar a demanar el vot?

S’ensumaven l’ensulsiada que han patit. No és per casualitat que perdessin els nervis amb la campanya per l’abstenció. Sabien que en sortirien escaldats perquè els seus promotors han tingut l’habilitat d’interpretar un clima col·lectiu de càstig cap a la seva inoperància i impotència. Amb tot, encara els acompanya una mica la sort (a uns més que a uns altres) i l’aritmètica del nou congrés madrileny fa que Junts tingui la clau per fer Sánchez president, o no.

La corrua de declaracions ja ha començat i tot agafa un aire de mercat de Calaf. Diuen que es preparen per a les negociacions. Els juntaires, amb posat solemne, afirmen que el referèndum i l’amnistia són els “mínims” per parlar d’una investidura. Molt bé. Mentrestant, Espanya ja ha començat a negociar i la fiscalia del Suprem demana a Llarena que activi l’ingrés a presó de Carles Puigdemont. Voler ficar a la garjola a aquell amb qui t’has d’entendre, no semblaria la fórmula més oportuna per assolir un acord. Però ells sempre dialoguen amb el garrot a la mà.

Dins un escenari així, no diem cap barbaritat si afirmem que la situació processal de l’expresident de la Generalitat serà una de les cartes que jugarà el PSOE en la partida que començarà aviat. O presó, o Sánchez president, podria proposar algun emissari de la Moncloa. Sigui com sigui, tenen mala peça al teler a Waterloo. Per una banda, saben pel dret i pel revés que demanar el que estan demanant per investir Sánchez és només per omplir titulars. Ni gairebé ho aprofita el PP per fer sang amb els socialistes. I per l’altra, unes noves eleccions els abocaria a continuar la dinàmica de desgast en la qual estan immersos. A més a més, anar a les urnes una altra vegada podria donar uns resultats que permetessin al PSOE prescindir dels serveis dels de Puigdemont. Què fer?

Sospito que es tornarà a imposar l’anomenat “pragmatisme” emmascarat en un discurs que intentarà justificar el mal menor. Amb declaracions enrevessades voldran fer-nos passar bou per bèstia grossa. De tot plegat, l’única certesa que tenim és que la seva principal prioritat ara mateix és aturar la sagnia de vots (exactament igual que Esquerra i la CUP) que posa en perill tota una estructura que és un modus vivendi. El referèndum, les rodalies o el saqueig fiscal de Catalunya són només eslògans per dissimular els “interessos d’empresa”.

En política, quan tot es redueix a la supervivència d’un mateix, la vulnerabilitat creix sense aturador. Els enemics ho veuen i no perdonen. Quan les urnes et fan pànic, sempre hi ha altres que les ompliran i et faran passar gana.