Als països normals, els polítics dimiteixen quan es demostra que ja no compten amb la confiança de la gent o dels seus. No trobareu cap democràcia on això no passi. Boris Johnson ho ha fet avui, després que ho hagin fet desenes de col·laboradors seus per forçar-lo, i la seva predecessora, Theresa May, ho va fer per la seva incapacitat per elaborar un pla de Brexit consensuat.
Fins i tot a Espanya això passa. Va dimitir Pedro Sánchez com a Secretari General del PSOE després que la direcció del seu partit el volgués fora, va dimitir Mariano Fernández-Bermejo com a ministre de justícia del PSOE després d’una polèmica cacera amb el jutge Garzón, va dimitir Alberto Ruiz-Gallardón del mateix càrrec amb un govern del PP quan Rajoy va fer enrere la seva reforma sobre l’avortament, van dimitir Pablo Iglesias i Albert Rivera, de Podemos i Ciutadans, després d’un fracàs electoral.
Si mirem a fora, va dimitir Alex Salmond quan va perdre el referèndum d’Escòcia del 2014, va dimitir el primer ministre grec Alexis Tsipras el 2015 després de diverses promeses incomplertes i posar-se la Unió Europea en contra, va dimitir el primer ministre italià Enrico Letta després del vot de càstig al seu partit i Matteo Renzi quan va perdre el referèndum sobre la constitució de 2016, va dimitir Tony Blair del Partit Laborista i prèviament diversos ministres seus precisament perquè no anunciava la data de la seva retirada. Fins i tot Evo Morales ha dimitit.
Als països normals, els polítics dimiteixen quan es demostra que ja no compten amb la confiança de la gent, excepte a Catalunya. Antonio Baños, Alfred Bosch, Santi Vila i poc més. Bàsicament perquè no som un país normal, però són justament els nostres polítics, els que no dimiteixen mai, els que fan que no ho sigui. S’aprofiten de l’ocupació d’Espanya a Catalunya per presentar-se com a inevitables i imprescindibles, com si no hi hagués més de dos milions de persones en edat adulta a qui triar per substituïr-los. Sense nosaltres us arrassaran, ens volen transmetre. Per això tenim remenant les cireres exactament els mateixos que fa cinc anys.
Per això no dimiteix ningú, i cada vegada menys, i es blinden entre ells per no fer-ho mai: si aquell no va dimitir per allò, jo no dimiteixo per això. I abaixen el llistó fins el punt que considerem normal que concorrin a eleccions sabent que no compliran absolutament res del que prometen i que ningú els obliga a prometre. Tot plegat perquè no tenen un lloc de treball on tornar, perquè la majoria han fet de la política el seu modus vivendi des que tenien acné. Col·laborar en l’ocupació de Catalunya és la millor carrera laboral que podran fer mai.
Laura Borràs hauria d’haver dimitit, no ja per estar imputada pel TSJC en un cas de corrupció, que em mereix l’opinió que vaig palesar en aquest article al meu blog fa un temps, sinó perquè aquesta setmana ha tornat a incomplir la seva promesa bandera quan va concorrer com a candidata a la presidència de la Generalitat: que només obeiria el Parlament quan decidís quelcom que xocava amb la justícia espanyola. Va obeir el Tribunal Suprem quan va retirar l’acta del diputat de la CUP Pau Juvillà i ara torna a obeir un altre tribunal espanyol, el Constitucional, no recomptant el vot delegat del diputat exiliat Lluís Puig i només dient-lo en veu alta.
Carles Puigdemont hauria d’haver dimitit quan el seu propi partit no va donar la cara per ell davant d’Esquerra quan se l’hauria d’haver investit President de la Generalitat després de les eleccions imposades per Espanya de 2017 i va acceptar nomenar un altre candidat. Si ho haguessin fet, haurien forçat una nova convocatòria electoral, però, de nou, l’argument de fons era el mateix: sense nosaltres, us arrassaran.
Hauria d’haver dimitit Quim Torra quan va perdre la confiança del Parlament després de l’afer de la pancarta o, si no ho volia fer, s’hauria d’haver atrinxerat al Palau de la Generalitat si calia, atiant un conflicte que si no mantens encès perds per incompareixença.
Hauria d’haver dimitit Gabriel Rufián cinc-cents cops després de fer, per sistema, exactament el contrari al que diu que farà, des de dir que només romandria com a diputat 18 mesos després de les eleccions de 2016 o que no donarien suport als carcellers del 155 fins a assegurar que el català quedava blindat amb la LOMLOE o amb un acord amb el Govern espanyol sobre les plataformas d’streaming.
Haurien d’haver dimitit el que va ser conseller de Treball Chakir El Homrani i Jordi Puigneró per la nefasta gestió dels ajuts als autònoms, als quals van humiliar fins límits inimaginables, provocant una reacció anomenada La Revolta dels Autònoms, o Josep González Cambray per assegurar que la immersió lingüística no es tocava just abans de magrejar-la ben magrejada. Hauria d’haver dimitit la consellera de la Presidència Laura Vilagrà després de suspendre la consulta sobre els Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu mentre als mitjans s’emetia una campanya promovent el vot positiu, fent saltar pels aires la neutralitat institucional que s’espera.
Alguns que llegeixin aquest article diran: vols que dimiteixi tothom! Però és que sempre hi ha una alternativa millor a fer el que fan, i sempre trien la pitjor per a Catalunya. Per sistema. Previsiblement. Per sort per Espanya. Perquè si canviessin el discurs per tot el contrari i advertissin que si ells dimiteixen, s’exilien o els empresonen sempre hi haurà algú que ocuparà el seu lloc i anirà més lluny del que han arribat (i ho complissin, evidentment), mantindríem encès el conflicte i ens aproparíem a la seva solució. Per això els hem de donar incentius per fer-ho. En aquest article explicava quins.
6
5
