Deia que els focus que il·luminen el tros d’escenari visible són en part els mitjans i la poètica. N’hi ha més, en tots els àmbits. Però potser la diferència és prèvia: els mitjans i la política miren i veuen l’espai il·luminat, i miren menys i veuen menys l’espai a les fosques, perquè en la percepció que el país té d’ell mateix, en la imatge del que és i del que vol semblar, ja existeixen aquests dos espai il·luminats desigualment. El que passa en l’escenari il·luminat figura que és de tots, que interessa a tots, que ens representa a tots. Mentre que allò que passa en l’escenari a les fosques només interessa, afecta i representa a aquells que hi viuen. El que està a l’aparador il·luminat es considera expressió de la catalanitat en el seu conjunt. El que està a la zona de penombra és expressió estrictament local, parcial (del territori o de les comarques, per fer servir els eufemismes que hem anat construint). El qui està a les fosques s’ha de sentir reflectit i representat en el mirall de l’escenari il·luminat. Però no a l’inrevés.
Per què hi ha aquesta dualitat, en la percepció que els catalans tenim de nosaltres mateixos? No és fàcil de trobar-ne les causes. En general, podríem dir que l’escenari il·luminat l’ocupa més aviat la Catalunya urbana i la que té com a principal activitat el turisme. Mentre que a l’escenari a les fosques hi ha més aviat la Catalunya que viu del sector primari, la ramaderia i l’agricultura. Potser la dualitat neix d’una herència esquemàtica i esbiaixada del que van ser les guerres carlines del segle XIX. Aquestes guerres han quedat fixades en la memòria com la confrontació entre el món liberal, hegemònic a les ciutats i a les zones industrials, i la revolta carlina, forta sobretot en zones agràries. En l’esquema simplificat, els liberals –en el sentit que es donava llavors a la paraula- són la modernitat i els carlins la reacció carca i anacrònica. Com que Catalunya ha fet –tan encertadament, al meu parer- l’aposta per la modernitat, gairebé des del segle XVIII, com que volem identificar –també encertadament- catalanisme i modernitat, hem il·luminat la Catalunya diguem-ne urbana que és el lloc on figura que viu la modernitat i hem deixat a les fosques la Catalunya diguem-ne rural, atribuint-li allò que el carlisme tenia de reaccionari.
Però resulta que aquest esquema no serveix, no explica i hi recull les dinàmiques reals de Catalunya. Evidentment, no les recull a la Catalunya d’ara, on les comunicacions i les tecnologies, a més del desenvolupament econòmic, han esborrat la major part de les polaritats entre vida urbana i vida rural del segle XIX. Qui es pensa que quan es va a les zones de predomini de l’economia primària va llocs endarrerits, aïllats, impermeables a la contemporaneïtat, és que no hi va gaire, o gens. Els valors positius de la modernitat són tan presents a un tros de l’escenari com a l’altre. I de fet tampoc per al segle XIX serveix del tot aquest esquematisme: la modernitat que llavors es feria –i certament, no l’única possible tenia defectes rellevants, que el carlisme denunciava: l’opció per l’homogeneïtat i l’uniformisme (disfressats d’igualtat), la voluntat de control absolut d’uns estats omnipresents, la multiplicació de la burocràcia i l’intervencionisme… Encara més defectes tenia allò que el carlisme tenia de reaccionari, però al costat proclamava algunes virtuts perfectament assumibles per la modernitat: l’arrelament, el valor de la identitat, la proximitat… Tot era una mica més complicat. Potser per això resulta que a la guerra dels Matiners, que consta com una de les guerres carlines, carlins i republicans federals lluitaven junts contra l’Estat autoproclamat liberal… De fet, la Solidaritat Catalana –ho explica un extraordinari article de Joan Maragall de l’any 1907- cancel·la aquesta dualitat, amb una mirada nova.
Aquesta dualitat entre dues Catalunya ha estat utilitzada de vegades contra el catalanisme. Des del nacionalisme radical espanyol s’ha contraposat Tabarnia i Tractoria. La costa i la ciutat cosmopolita contra la terra dels tractors. Jo m’he sentit dir que el mapa de la Catalunya on el catalanisme és hegemònic coincideix amb el de la Catalunya carlina. Sí, els he respost, i coincideix també amb el mapa de les zones d’actuació dels maquis (amb el suport en la major part dels casos de la població) després de la guerra…
Encara que la dinàmica i la realitat de fons de la Catalunya d’avui no ho justifiqui de cap manera, és viva la sensació que hi ha un tros d’escenari il·luminat i un tros a les fosques. I des de les zones a les fosques es considera que això, a més de crear una imatge falsa, és injust. Aquestes zones de l’escenari a les fosques no constitueixen un cos homogeni, en elles mateixes. Al seu interior hi ha diferències, conflictes, rivalitats. Cadascú és cadascú. Com passa, per cert, també a la zona il·luminada. No es tracta de presentar-la com la Catalunya de veritat, la única, la idíl·lica (de vegades hi ha qui ho fa). És tan veritat com l’altra. Ni més ni menys. No és que uns siguin els bons i els altres els dolents, en cap de les dues direccions. No és que uns siguin prescindibles i els altres imprescindibles, tampoc en cap de les dues direccions. Catalunya no existiria sense Barcelona, i l’aposta del país per la modernitat ho fa més evident. Però Barcelona no existiria sense Catalunya. Barcelona és l’aparador, però allò que hi ha a l’aparador s’alimenta i li ve de tot Catalunya. I això ha fet forta a una i a l’altra. No es tracta, per descomptat, d’apagar els llums de Barcelona, de l’escenari barceloní. De fet, no es tracta d’apagar cap llum. Es tracta d’encendre’n. Perquè allò aquells qui viuen, els seus interessos, els seus conflictes, els seus problemes, les seves esperances, els seus mites i la seva història, no necessitin entrar amb tractors a Barcelona per esdevenir visibles.
