El Pacte Nacional per la Llengua s’ha signat a empentes i rodolons mentre encara estan pendents dues sentències del TC que seran cabdals per al català. En una, els magistrats decidiran si tomben la llei que van pactar a correcuita el PSC, ERC, Junts i els Comuns per frenar el xoc que representava aplicar la sentència del 25% de castellà obligatori a totes les aules del país. En l’altra, es posicionaran sobre el decret del govern Aragonès per aplicar aquesta llei. Les dues resolucions seran determinants per saber si se salva –més o menys– la immersió lingüística. El resultat d’aquestes decisions pot alterar sensiblement els objectius que es planteja el Pacte, que ha perdut pel camí Junts –la CUP tampoc hi és, però ja no va signar en el seu moment la llei pendent del TC– i que se suposa que ha de fer augmentar el nombre de parlants i capgirar la situació d’emergència que viu la llengua. No hi ha cap pista de com els impulsors d’aquest acord i el govern Illa, que s’han convertit en els seus principals defensors, pensen reaccionar si el veredicte del Constitucional és desfavorable. Tampoc s’ha entrat en el terreny de proporcionar noves eines legals i un règim sancionador per als incompliments. Es parteix de la idea que ja hi ha lleis de protecció de la llengua: el fet que no hagin servit per protegir-la s’ignora.
Arrossegar el PSC i un president capaç de dir “Lérida” i “Bajo Llobregat” en un míting a un pacte que destini uns quants milions més a la promoció de la llengua podria ser una petita victòria. Però ens hem de preguntar si no és el PSC i el president Illa els que han arrossegat entitats amb un full de serveis impecable en la defensa de la llengua a acceptar un acord que els seus mateixos representants veuen amb escepticisme. Quan signes un acord, n’ets presoner perquè immediatament passes a ser-ne defensor i a intentar que funcioni. Igual que els passa als firmants del Pacte Nacional per la Llengua li passa a Junts a Madrid, on va assumir l’aposta complexa de ser soci d’investidura de Pedro Sánchez i ara intenta ser el seu corcó sense arribar a trencar-hi. Hi ha casos en què val la pena, pel que n’obtens a canvi. Però aquest més val això que res és difícil de calibrar. I encara no ha nascut el polític o agent social capaç de guanyar els socialistes espanyols en el tacticisme. En canvi, la força i els vots se’ls escolen entre els dits quan es prescindeix de les seves regles del joc.
