No hi ha relació més moral entre dues comunitats polítiques que aquella en què s’interrelacionen comercialment i eliminen tot obstacle o restricció que dificulti aquest propòsit. En un món com el nostre marcat per l’increment de conflictes geopolítics, pren més importància l’advertència que ens va fer al segle XIX l’economista liberal francès Bastiat, quan deia que si les mercaderies no travessessin les fronteres, ho farien els soldats. Per tant, un acord de lliure comerç és una bona notícia.
Molts s’aturen en aquesta part de l’argument que, si bé és cert en abstracte, comença a trontollar fàcilment quan es contrasta amb la realitat. Aquest és el cas del recent acord assolit entre el Mercosur i la Unió Europea després de més de 25 anys de negociacions amb un profund impacte sobre la seguretat alimentària del nostre país. Allò mínim que ha d’assegurar tot acord de lliure comerç és la reciprocitat en forma de benefici i respecte mutus, però això no pot esdevenir quan els pagesos i ramaders catalans han d’enfrontar uns estàndards europeus de màxima exigència que encareixen econòmicament uns processos productius que hauran de competir contra els seus homòlegs del Mercosur supeditats a uns requeriments molt més laxos.
En el fons de l’entramat hi ha una visió de business first que dona l’esquena als interessos nacionals de Catalunya i ens sotmet a les mateixes elits econòmiques que han propiciat una desindustrialització que paguem en forma de terciarització de baix valor afegit, salaris insuficients i un horitzó precari per al jovent. Tot plegat instrumentalitzant la freda i burocràtica UE-club d’estats que sempre que ha pogut ha actuat contra els catalans, sigui dificultant-nos l’exercici al nostre dret a l’autodeterminació o bé promocionant una concentració bancària sota un prisma espanyol que hagués perjudicat les petites i mitjanes empreses del nostre país. Ara amb aquest acord es dedica a obliterar la sobirania alimentària de Catalunya amb la col·laboració entusiasta de l’Estat espanyol, per al qual el benestar dels catalans mai és una prioritat.
I, en contraposició, no hauríem de tenir a les nostres institucions qui vetlli prioritàriament per als interessos de Catalunya? Per una banda, hi ha el conseller Ordeig com la personificació de la subordinació nacional a l’Estat argüint que la Generalitat autonòmica no té competències, mentre que per l’altra tenim un seguit de partits retòricament independentistes que, en una clara mostra de manca d’ambició nacional, a la pràctica malden per encabir el país en un marc autonòmic insuficient per promoure el benestar dels catalans.
Dempeus per la independència aposta per donar una sortida a aquest panorama desolador amb l’única resposta a l’altura dels reptes de país que tenim: l’alliberament nacional. Sense tenir un estat, Catalunya no podrà defensar els interessos de la nostra gent, raó per la qual donem total suport als talls de carreteres i al conjunt d’accions i mobilitzacions que impulsin els nostres pagesos i ramaders i animem a la solidaritat del país envers les seves reivindicacions, per una Catalunya lliure que patrocini un consum de proximitat respectuós amb el medi, que no minvi el progrés econòmic ni les condicions materials de la pagesia de casa nostra, així com de les futures generacions que es dedicaran a la importantíssima tasca de cuidar la terra i satisfer la demanda alimentària del país. Hi ha massa en joc.
