Dimecres al matí. Llibreria Altaïr de Barcelona. La Junta d’Òmnium es reuneix amb la premsa per anunciar el darrer Premi -el cinquantè- d’Honor de les Lletres Catalanes. L’honorat ha estat aquesta vegada l’escriptor Josep Piera. L’any passat Piera va arribar a la ronda final, però al remat el jurat es va decantar per l’escriptora Antònia Vicens. Enguany el finalista ha recuperat la tanda i s’ha imposat. Vicens és mallorquina. Piera és valencià.
No és, ni de bon tros, la primera vegada que un valencià guanya el Premi d’Honor. El 1974 va ser Manuel Sanchis Guarner; el 1975, Joan Fuster; el 1978, Vicent Andrés Estellés -que tancava així la santíssima trinitat literària-; el 1987, Enric Valor; el 2004, Joan Francesc Mira; el 2014, Raimon; el 2017, Isabel-Clara Simó. Amb Piera, doncs, set escriptors i una escriptora del sud de la Sénia. Vuit de cinquanta. Fuster n’estaria pagat. Ell només anhelava que els valencians se situaren al costat dels altres escriptors “catalans” al mateix nivell. Amb la mateixa consideració. Ho reivindicava. Sovint, amb vehemència; de vegades, amargament.
Però enguany el lliurament va incloure un element controvertit. Després de fer-se públic el nom de Josep Piera, nascut a Beniopa (comarca de la Safor), un portador anònim va entrar amb una paella. L’escriptor saforenc va respondre amb ironia i laconisme: “Ah, blanqueta, però val. No li han posat safrà”. I amb això, l’esclafit. Com sempre, a les xarxes. Una pila de gent indignada per “la folklorada”. Com és que la junta d’Òmnium ha caigut tan baix?: La paella és “una nota de mal gust”. “Per què, si ha de ser així, l’any passat ningú va saludar la guanyadora del Premi d’Honor amb sobrassada i ensaïmades?”.
La indignació s’estenia com a pólvora entre els valencians, que retreien a l’Òmnium actual haver caigut en picat: “Han fet allò que cap dels seus predecessors havia perpetrat quan es tractava de valencians!”. És això? És exactament això? Tan baix ha caigut Òminum, que són capaços de saludar un premiat valencià amb la típica paella? Hi havia orxata i fartons de postres?
La majoria dels indignats, però, desconeixien que Josep Piera n’ha fet bandera, de la paella, en una part de la seua obra. Que Piera ha escrit Els arrossos de casa (2000) i El llibre daurat: la història de la paella com no s’ha contat mai (2018). El primer, un gran exercici de nostàlgia sensorial. El segon, un intent canònic, quasi catedralici. Potser el títol és una concessió al mercat, però no en desmereix el contingut. Josep Piera en aquesta segona obra va escarbar i va trobar dades i documentacions desconegudes a l’entorn de la història d’una ferramenta que va arribar amb la industrialització, malgrat que alguns la remunten a les coves del Parpalló.
L’entrada de la paella a la llibreria Altaïr, doncs, no demanava la música festiva i fàcil del pas-doble Valencia del mestre Padilla. Era un reconeixement a algú que s’ho ha treballat, que n’ha volgut fer divulgació, que els ha viscuts -el plat i les seues circumstàncies- amb passió i plaers. No es tractava d’un gest idiota promogut per indocumentats o per catalans displicents que l’estaquen fins al mànec quan es tracta de “valencianets”. No. Era una petita festa. Un homenatge just i raonable.
Això -la paella de Piera-, però, és pura anècdota. Les reaccions a l’anècdota en constitueixen la categoria: la incomprensió i l’arrogància de part de la societat catalana respecte als altres territoris amb què comparteixen llengua. Una part superficial, si es vol, d’aquesta societat, que no només frivolitza quan es tracta de valencians, però, que, en tot cas, no manté una actitud madura davant una qüestió que fins i tot poden abordar amb serietat i solvència quan es redueix als límits estrictes del Principat. Incomprensió i arrogància, d’una banda. De l’altra, una pell excessivament fina entre una part de la societat valenciana -la més implicada lingüísticament, culturalment i fins i tot nacionalment amb “els catalans”-, que sovint cau de trenta grapes en la síndrome de Calimero: “Els superbs catalans no ens entenen, ens menystenen, no ens volen”.
L’episodi de la paella -la paella blanca- de Josep Piera delata aquesta categoria. La incomprensió que perdura entre pobles que han extremat ignoràncies o malfiances. En un context -l’autonòmic espanyol- que, paradoxes forçades, els ha acabat allunyant més, arran d’una situació que tanca “comunitats” entre elles i només les obre al “acervo común” quan es tracta de la llengua i la cultura castellanes. “Lo que nos une i allò que ens separa”.
Durant dècades Joan Fuster es va constituir en la consciència crítica -entre valencians i, més encara, catalans- per trencar tanta incomprensió. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes mai es va resignar a acceptar i allargar els tòpics, la situació subalterna derivada de segles de colonització cultural. És cert que va anar encara més enllà i, quan demanava el respecte necessari, el plantejava entre individus que no només comparteixen llengua i literatura, sinó també nació. El fusterianisme -i que l’escriptor de Sueca em perdone l’atreviment de considerar-lo ideologia- no se’n va sortir. En la segona intenció, gens. En la primera, poc. Si bé és cert que la realitat actual -almenys en determinats sectors- no és ni de bon tros la que s’havia imposat des que es va exhaurir el període considerat “de Renaixença”.
La paella de Josep Piera és un toc d’alerta. Convé aprofitar-lo. Vuit valencians han guanyat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però el galliner -i la platea!- encara s’avaloten quan un gest que pretén ser de reconeixement i homenatge es considera de desconeixement i ultratge. Queda molt de Fuster encara per desgranar. I en tot cas, desbrossaríem camí si aquesta paella blanca també servira perquè algú més conega Josep Piera i acabe llegint-ne algun llibre. Tots, ben ensafranats.
3
