Si no ens espavilem, l’aigua acabarà essent cosa de rics. El mapa dels municipis rics de Catalunya coincideix, com no podria ser d’una altra manera, amb el dels municipis que més aigua consumeixen. Les rendes més altes i el consum més alt (no només el domèstic) es troben a Matadepera, Sant Just, Sant Cugat… Però també apareixen destacats al rànquing de l’aigua municipis més estàndard, econòmicament, com Girona o Granollers, o indrets turístics, com Lloret. O Riudellots o Malla, amb consums molt alts, associats a la indústria o la ramaderia.
El mapa és més complex del que sembla i convida a la simplificació temptadora: com més rics, més aigua. Però això no va de municipis bons o dolents. I posar multes tampoc no porta enlloc ni resoldrà cap problema de fons, més enllà de forçar una mica la responsabilitat de tothom. És una manera molt equivocada d’enfocar el problema.
Una vegada més, ens trobem amb el clàssic proverbi, mil vegades repetit: quan el savi assenyala la lluna amb el dit, l’idiota només es fixa en el dit.
Els municipis més rics potser sí que consumeixen més aigua. Però també tenen més cotxes i més roba de marques prèmium, més piscines, més servei domèstic, habitatges més grans i luxosos… Cap sorpresa per aquí, perquè estem fixant-nos en el dit i no en la lluna.
Clar que l’aigua està relacionada amb els diners, sens dubte, però d’una altra manera, més complexa: va lligada a interessos econòmics privats i a la defensa o no dels interessos col·lectius. L’aigua és negoci i també és política. Quina mena de política? Aquí ja comencem a mirar cap a la lluna…
Ens desenfoquem amb escenes apocalíptiques i un punt surrealistes, com la dels vaixells de Sagunt, carregats d’aigua cap a l’assedegada i rebel Catalunya, castigada pels déus del clima. Sort de l’estat benefactor, que no permetrà que els catalans passin set o no es puguin dutxar… Però sort també de l’estat que està fent de l’Aragó un potentíssim subministrador d’electricitat… per a Catalunya, que està perdent passivament tots els trens i l’oportunitat per a una estratègica sobirania energètica.
L’aigua o l’electricitat ens posen davant del mirall, ens diuen quina mena de país desenfocat estem començant a ser, si és que no ho som ja.
On és, doncs, la lluna que assenyalava el dit del savi? En realitat n’hi ha dues.
La primera, el model de país i la capacitat de governar el país i no limitar-nos a gestionar les misèries de la sequera, cosa que també s’ha de fer, per descomptat. És evident que Catalunya necessita un govern de l’aigua (i de moltes més coses) i no una gestora de la sequera. Necessitem govern i polítiques de talla XL i no XS. I pel que fa a la societat civil, el mateix, abans que no se’ns mori de pura anèmia.
La segona lluna és més llunyana, més ideològica, aparentment. Però també va d’interessos, en aquest cas no territorials, sinó en la línia clàssica: públics o privats.
Quins són els millors negocis? Els monopolis lligats a necessitats molt bàsiques i comunes a pràcticament tothom. L’aigua. L’energia: petroli, electricitat, gas, sol, vent… L’alimentació. L’habitatge. El transport o la mobilitat en general. El préstec de diners. La salut. Les telecomunicacions. Les armes i la seguretat… N’hi ha uns quants més, clar, com podria ser la roba o fins i tot l’educació, però no són tan elementals, tant de supervivència, com els esmentats.
En tots aquests sectors que podríem anomenar absolutament estratègics és evident la tendència a la creació de monopolis o de grans conglomerats que dominen la major part del mercat. Qui diu que el capitalisme és un sistema de competència privada, de lliure mercat i totes aquestes mandangues, o s’enganya o ens enganya. L’ideal del capitalisme és el monopoli d’un negoci, amb la protecció i complicitat de l’estat i la mínima regulació possible. El client ideal no és altra cosa que un captiu que no té cap mena de llibertat de triar com es gasta els diners i a qui els paga.
I aquí tornem a l’aigua, no només de Catalunya: l’aigua, en condicions de sequera permanent, emergència i canvi climàtic que tot just acaben de començar, demana que es protegeixin amb contundència els interessos públics. I això no és perseguir a qui es deixa oberta l’aixeta o qui es dutxa tres vegades al dia. És dirigir, controlar i gestionar l’aigua des dels poders públics, en tota la seva integritat. El mateix que és evidentíssim que cal fer amb l’habitatge, l’energia o altres sectors clau, que estan empobrint el país i la gent, i que desembocaran en futures crisis.
La lluna és això: per gestionar un bé cada dia més escàs i totalment imprescindible, com és l’aigua, cal governar-la des dels poders públics, a tots els nivells, però especialment a escala de país. Aquí cal un New Deal de l’aigua, a l’estil Roosevelt als EUA els anys trenta. És a dir, reformes socials i econòmiques en profunditat, amb valentia i amb visió estratègica.
Si no, estem condemnats a dutxar-nos amb una galleda i rentar-nos les dents amb l’aigua que sobri. Aigua que pagarem a preu d’or d’aquí a quatre dies, per cert.
