Els oficis que més agradaven a Joan Salvat-Papasseit eren el de fuster, el de manyà, el de calafat, el de pintor de parets i el de paleta. Un peix naixia a cada colp que feien els calafats i hi havia també les cançons dels pintors, que portaven bata llarga de colors a pleret. I els paletes, que, en cos de camisa, en sabien tant… i els taulons dels fusters, fets a miques, serra que serraràs. Però Salvat-Passeit no parlava del cèlebre i magnífic ofici de punxador. Escriu que escriuràs, fan a miques la realitat.
Els tècnics de la premsa de Madrid ha tornar a exercir de punxadors -encara que es diguen periodistes-, vell ofici també fet a miques. No cal destarotar-se gaire per entendre quina és la diferència entre un bàner i un brànded, paraulota que encara no ha registrat el diccionari de l’Institut. Tot això és debades, perquè allò que compta, com sempre, és la voluntat d’enviscar el lector canviant la realitat, vell ofici que el poeta mai hauria trobat gloriós.
I què ha punxat la premsa de Madrid? Com sempre i és habitual, els assistents a la manifestació de la Diada. Com cada any, amb tossuderia digna del gremi més antic, els pretesos periodistes madrilenys -i seqüeles a Barcelona- s’han passat 365 dies mirant de punxar l’independentisme i han esperat l’11 per certificar-ne la desinflada. La seua desinflada, òbviament. Tant se val quina ideologia aparenten defensar, perquè l’actitud és invariable. Els titulars són del tot intercanviables. Siga quina siga la capçalera, no canvia la bandera.
El País -llum i guia de la buida cavalleria progressista espanyola- titulava: “La Diada més discreta des de 2012 certifica la pèrdua de l’hegemonia política de l’independentisme”. L’única hegemonia, la de la conquesta de Granada. A l’altre costat -se suposa-, El Español sentenciava: “La Diada no arriba al 5 per cent d’assistents de fa deu anys: el separatisme perd al carrer i en culpa ERC i Junts”. Si el separatisme perd al carrer, qui hi guanya? Per acabar la paleta de falsos colors, el més progre de tots, elDiario.es -tot són es- rematava: “”L’independentisme demana unitat i deixar de llepar-se les ferides en una Diada de mínims”. Si l’independentisme es llepa les ferides, què es llepen ells? Caram amb els “mínims”!
Tots aquests presumptes senyors arrosseguen la mateixa lògica de fa anys. En un moment concret van decidir per pàtria i gònades que les manifestacions independentismes no eren res, no havien de ser res, no podien ser res. Si la Diada ajuntava dos milions de persones al carrer, l’estratègia consistia a qüestionar-ne la xifra o a no considerar-los persones. A partir d’aquell moment, la divisa recurrent va raure a desinflar, a punxar. És a dir, desinflar durant to l’any i considerar una punxada cada nova exhibició independentista al carrer, perquè no havia aconseguit aplegar la xifra que ells mateixos havien negat dels anys anteriors.
Enguany, dispersat pels propis àcids estomacals i afeblit per tant de temps de repressió que no han suavitzat les bones intencions forçades de l’actual govern espanyol, l’independentisme només ha estat capaç -donant per bones les xifres de la guàrdia urbana de Barcelona, que algun dia hauria d’explicar-ne mètode i eficàcia- de traure 70.000 persones al carrer en tot el país. Això, comparat amb els centenars de milers que aplegava en els millors moments és poca cosa. Però també això, comparat amb la capacitat de convocatòria de qualsevol altre element polític, nacional o social, és molt. Quanta gent seria capaç de mobilitzar ara l’unionisme? Pepe Borrell, sempre disposat a lluir bandera del tercio? Han guanyat, per ara, sí, però no rematen, perquè també es divideixen.
La premsa de Madrid malda de sempre per certificar la defunció de l’independentisme. Però “les gens que vous touez se portent assez bien”. La traducció espanyola de Corneille proclamava: “Los muertos que vos matáis gozan de buena salud”. En aquest cas és més ajustada. L’independentisme no gaudeix de bona salut, però manté una certa salut. Hibernada per les porres, les togues i la pròpia bilis negra. Hibernar no és morir. Aquesta és l’eventualitat que més temen els que el volen mort.
Han fet bé els responsables de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium quan han reconegut que la mobilització no gaudeix de bona salut. També l’han encertada quan n’han responsabilitzat els partits. Els partits -partits des de dins i a fora- en són els grans responsables, és cert, però la reflexió per recuperar una certa salut -una certa bona salut- hauria de ser general. Els partits han de deixar de costat les fòbies partidistes -o han de deixar pas a uns altres- i els independentistes de peu ha d’apamar quin nivell de risc està disposats a assumir personalment, perquè ningú -i menys Espanya, la idea, la gent i l’estat- cedeix sobirania territorial barata manifestacions al carrer.
Dit això i siga com siga, hi ha, també, l’ofici de manipulador. Tots els oficis de Joan Salvat-Papasseit eren nobles. El de punxador és deshonrat.
