He escrit sovint que Espanya és una democràcia totalitària i ho continuaré escrivint. És una definició contradictòria, aquesta, perquè justament cadascuna de les dues paraules que la componen al·ludeix no només a un règim polític diferent, sinó també a dues actituds existencials completament antagòniques. La primera és respectuosa amb els drets humans, la segona els trepitja; la primera considera inviolable la sobirania d’un Parlament, la segona manipula i potineja els parlaments en funció dels seus interessos. Però d’Espanya, políticament parlant, es poden esperar les coses més estrambòtiques.
Avui dia, si més no en l’anomenat Primer Món, el totalitarisme és molt més hipòcrita i sibil·lí que fa uns anys, perquè ha après que l’opressió pot ser molt més efectiva exercida amb un vernís democràtic que no pas a cara descoberta. Aquesta segona opció té, a més, l’inconvenient d’incomodar fins i tot els estats veïns més indiferents, que no triguen a fer reprovacions. El vernís democràtic, en canvi, permet oprimir guardant les aparences tot satisfent els veïns que, en no veure trencades les regles formals del joc, poden fer els ulls grossos i rentar-se les mans davant els conflictes derivats de l’opressió. En altres paraules, poden dir el que diuen molts estats en ser interpel·lats sobre l’opressió espanyola a Catalunya: “És un afer intern de l’Estat espanyol”.
L’Estat espanyol no és l’única democràcia totalitària d’Europa, n’hi ha d’altres, però sí que és la que ens afecta més directament. És un Estat que, gràcies al manteniment de certs elements ornamentals propis de l’estat de dret, pot dur a terme polítiques que violen drets fonamentals bàsics establerts en la Declaració Universal dels Drets Humans sense comprometre l’egoista passivitat de les democràcies consolidades. Només cal mirar el gèlid comportament de la Unió Europea davant les evidències que vinculen les clavegueres de l’Estat espanyol amb els atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils. Estem parlant d’un cas gravíssim, escandalós, amb un munt de víctimes humanes de diferents nacionalitats i Europa, tanmateix, s’ho mira en silenci. És bo que la Unió Europea existeixi, és clar que sí. Sort que hi és, en molts aspectes. Però la llibertat no ens vindrà d’Europa ni d’enlloc, la llibertat no te la deixen a la bústia. La llibertat és una conquesta que t’arriba quan decideixes que l’opressor no té cap autoritat sobre tu. És a dir, quan t’adones que obeir-lo mai no et farà lliure.
És ben cert que si no fos per la Unió Europea els presos polítics mai no haurien estat indultats, però sembla que no ens hem adonat que els indults, precisament perquè no són cap amnistia, són en si mateixos un element més de l’opressió. Els indults, com la Taula de Diàleg, són opressió. Opressió en majúscules. Són una maniobra hostil, repulsiva i perversa que permet al PSOE presentar-se com un govern afable, dialogant i magnànim sense cedir ni un mil·límetre en l’opressió, ans al contrari, gràcies a aquesta maniobra, pot estrènyer encara més el dogal al coll de Catalunya i reactivar l’operació d’Estat per anorrear la llengua catalana i tallar, a través dels tribunals, els caps dels polítics catalans més díscols. El cas de Pau Juvillà n’és un exemple recent. Per un llaç groc, sí, pel fet de tenir un llaç groc a la finestra del seu despatx, l’Estat espanyol inhabilita un diputat escollit a les urnes i, si s’escau, tots aquells que gosin protegir-lo. Espanya escup sobre la voluntat del poble de Catalunya, sobre el seu Parlament, sobre les seves lleis, sobre els seus vots i sobre els valors democràtics més bàsics traient i posant presidents, diputats i alcaldes d’acord amb els seus interessos supremacistes com ho faria la dictadura més bananera.
La diferència amb una dictadura bananera és que aquestes accions Espanya no les fa per la via política. No pot. El marc geopolític que l’envolta li ho impedeix. Per això se serveix dels tribunals, uns tribunals franquistes que li fan la feina bruta per tal que, en ser interpel·lat, pugui dir amb tot el cinisme: “A Espanya hi ha divisió de poders i el govern no pot interferir en les decisions judicials”. En altres paraules, tota la violació dels drets humans que està duent a terme l’Estat espanyol contra Catalunya, tota la persecució de l’independentisme i de les persones desafectes al règim es vehiculen a través del cau franquista dels seus tribunals que dicten sentències que Franco, si avui es veiés obligat a contemporitzar, signaria satisfet. El deliri nacionalista espanyol d’aquests tribunals i de la JEC –com el del Gobierno– és tan gegantí, tan obsessiu, tan catalanofòbic, tan amarat d’un fanatisme religiós amb Espanya com a objecte sagrat d’adoració, que abans de fer-hi foc nou hi podríem aplicar la resposta que, segons el Gènesi, va rebre Abraham quan va demanar de salvar Sodoma i Gomorra en cas de trobar-hi cinquanta individus justos, quaranta, trenta, vint, deu…
Tota la política repressiva espanyola contra Catalunya, es fa a través dels tribunals i amb l’esperit de la ‘camisa azul’, i així es farà mentre Catalunya la continuï legitimant mitjançant l’obediència i l’acatament. Aquests dies són diversos els tertulians que, captius d’un marc mental hispanocèntric, han repetit a ràdio i televisió que “no podem fer res més perquè les lleis no ho permeten”, “no podem fer res més perquè les lleis ens obliguen a obeir”. Permeti’m el lector que digui que això és mentida. Una mentida com una casa de pagès que només s’explica en boca de qui mai no ha compromès ni comprometrà el seu benestar personal en benefici de la llibertat de Catalunya fent o dient coses o escrivint textos que posin en perill la seva integritat física.
Tots els avenços socials de la humanitat, absolutament tots, tots els processos d’alliberament, absolutament tots, han reeixit desobeint les lleis de l’opressor, per la senzilla raó que tota llei que oprimeix la llibertat d’una col·lectivitat no és una llei justa, i tota llei injusta ha de ser desobeïda per aquells que en pateixen les conseqüències. Com més acati Catalunya les lleis opressores espanyoles, més forta i sòlida serà l’opressió, com més triguin el Govern, el Parlament, les escoles i, en definitiva, la societat catalana a deixar de ser submisos, més lluny estarà Catalunya de la seva llibertat nacional.
No es tracta que aparegui cap heroi a títol individual, del que es tracta és que la majoria absoluta independentista tanqui files amb l’ANC al Govern i al Parlament; es tracta que no siguin només una o dues, sinó una majoria les escoles que tanquin files contra el pla espanyol d’extermini de la llengua catalana; es tracta d’obeir exclusivament les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya; es tracta que la societat catalana prengui consciència de la seva immensa força i que la seva desobediència es faci en bloc. Espanya no pot inhabilitar governs catalans en bloc, Espanya no pot inhabilitar la majoria independentista del Parlament, Espanya no pot inhabilitar tot el professorat de Catalunya. Sí, és clar que és capaç d’això i de molt més. De moltíssim més! Però d’això es tracta justament, d’obligar-la a treure’s la màscara i de mostrar-la completament nua davant del món tot convertint les seves essències totalitàries en un conflicte europeu. Si no estem disposats a fer-ho, si no estem disposats a rebel·lar-nos-hi, és que els catalans hem nascut per ser passatgers de l’avió del Tibidabo.
