Sé que és arriscat fer averanys en matèria política, perquè són tantes les coses que poden passar a Catalunya, i que amb tota certesa passaran en els propers dos anys, que el més probable és que m’hagi d’empassar aquestes paraules. Tanmateix, tenint en compte la situació actual del país i les diferències que separen els tres partits independentistes, fins al punt que ha anat de ben poc que el nou govern no reflectís la voluntat de les urnes, tot em fa pensar que l’acord aconseguit té poc futur. Molt poc. I no pas perquè entre els titulars de les diferents conselleries no hi hagi persones valuoses en el seu camp, jo en conec alguna i en dono fe (d’altres ja han demostrat submissió absoluta a Espanya els dos darrers anys) sinó perquè suposa un retorn al passat, un retorn a la Catalunya anterior a l’U d’Octubre. Però no pas a la immediatament anterior. Tant de bo fos això! Em refereixo a la Catalunya molt anterior.
És innegable que la Covid-19 ha estat un factor determinant en la desmobilització de la gent. Només cal veure els estralls que ha causat la pandèmia en el règim de llibertats perquè convinguem que ha estat el millor aliat que les dretes d’arreu del món podien trobar per tal de reprimir la gent, tenir-la controlada i conculcar drets bàsics, com ara el dret de reunió, de manifestació, de llibertat d’expressió… Però els efectes del virus estan remetent i Catalunya, més enllà d’assolir la magnífica fita d’un 52% independentista al Parlament, no ha donat cap mostra d’autoestima ni d’estar disposada a plantar cara als designis dictatorials espanyols.
La victòria –ben minsa, és cert, però victòria al capdavall– d’Esquerra Republicana, promotora d’un independentisme abrandat de paraules, però conservador i immobilista de fets, superant Junts per Catalunya i la CUP, que tenen plantejaments més proclius a l’enfrontament amb l’Estat i a la unilateralitat, ho ha deixat ben clar. I encara ho diu més diàfanament la darrera enquesta del CEO segons la qual, si ara se celebressin eleccions, ERC obtindria entre tres i quatre escons més. Si això no és un retorn a la claudicació, a l’autonomisme i a la gestió d’engrunes, caldrà que baixi Déu, si existeix, i ens ho expliqui.
En parlar de partits, hi ha la tendència general a veure’ls com a blocs homogenis dins dels quals tothom pensa el mateix, cosa que no és certa, perquè ni tots els votants d’ERC estan a favor de la submissió, ni tots els votants de JxCat i de la CUP estan a favor de la insubmissió. La prova la tenim en les tensions internes que han generat en tots tres partits els acords d’aquesta nova legislatura. No tothom, dintre de JxCat, és favorable als plantejaments més catalanocèntrics del president Puigdemont, ni tampoc no tots els votants de la CUP eren favorables a subordinar-se a la camàndula d’Esquerra, de donar dos anys de coll a l’Estat a canvi de res, absolutament de res, i sense cap més objectiu que llepar-nos les ferides. Però així és com han anat les coses i l’acord de govern que ara tenim respon més a pressions conjunturals que a conviccions sòlides.
Contràriament al que sembla, l’operació electoral del PDeCAT –que de bell antuvi de sabia que estava destinada a seguir el camí d’Unió–, no va fracassar. No, perquè tenia al costat tots els poders fàctics de la Catalunya submisa i el seu objectiu no consistia pas a obtenir representació –això hauria estat un regalet afegit–, sinó a erosionar JxCAT i impedir que Laura Borràs fos presidenta de Catalunya. L’statu quo espanyol i l’statu quo català van treballar plegats per aconseguir-ho. Si la victòria de l’independentisme era inevitable, almenys que fos el sector més submís i bon minyó qui guanyés. I tothom sap que el senyor Pere Aragonès és infinitament més bon minyó que la senyora Laura Borràs. Per això, crec que Pere Aragonès té pendent un acte públic d’agraïment a Artur Mas per tan entusiasta contribució a la seva elecció com a 132è president de la Generalitat. Sense ell, mai no ho hauria aconseguit.
Quant a la configuració del nou govern, només cal veure el perfil eminentment tècnic dels consellers de JxCAT, excepció feta del vicepresident Puigneró, per entendre que, ateses les circumstàncies, s’ha optat per gestionar les engrunes autonòmiques durant dos anys tot esperant que les xarxes inevitablement buides que presentarà ERC el 2023 palesin l’error suïcida que suposa intentar fer creure que el govern del PSOE acceptarà mai que Catalunya és una nació d’Europa i que, consegüentment, ha d’exercir el seu dret a l’autodeterminació. No és que ERC n’esperi res, del govern espanyol, naturalment que no, però la seva submissió i la necessitat de dissimular-la l’obliguen a fer veure que sí.
72 
45 
