Les últimes setmanes hem assistit a un salt qualitatiu i quantitatiu de les lluites populars. No es tracta només d’un augment de mobilitzacions, sinó d’una acumulació de conflictes que expressen, de manera cada vegada més clara, el caràcter polític de les reivindicacions. En uns països ocupats com els nostres, aquest caràcter és, inevitablement, també nacional: qualsevol lluita social conté, en un grau o un altre, una dimensió d’alliberament.
Les mobilitzacions per unes infraestructures dignes, les lluites del personal docent i sanitari, del sector agroalimentari, les reivindicacions pel dret a l’habitatge, per la memòria, contra les guerres imperialistes, contra la corrupció estructural d’unes institucions en mans dels colonitzadors, en defensa de la llengua i la cultura, pel feminisme i contra les violències patriarcals, per la defensa del territori, contra la gestió criminal de la DANA o contra el racisme… no són fenòmens aïllats. Formen part d’un mateix conflicte de fons: la confrontació entre els interessos de la majoria social i els d’un sistema econòmic, polític i colonial que només pot reproduir-se a costa de l’explotació social, l’espoli nacional i la dominació política.
Alhora, no només creixen les respostes reactives, sinó també les propostes: el Correllengua, la ressignificació política del 23 d’abril a Catalunya i la Diada del 25 d’abril al País Valencià, els esforços dels CLERS per garantir una reconstrucció post-DANA al servei de la majoria, l’Acord Social Valencià com a espai de confluència de lluites, o les xarxes d’acollida i solidaritat. Tot plegat apunta a societats que, malgrat les dificultats, no renuncien a organitzar-se ni a construir alternatives.
Ens trobem davant l’inici d’un nou cicle de lluites nacional-populars que anirà in crescendo? Encara és prompte per afirmar-ho amb rotunditat. Però el que és indiscutible és que les condicions materials de la majoria social no han fet sinó empitjorar. Després de l’Octubre del 2017 a Catalunya i del retorn de la dreta a institucions clau del País Valencià i les Illes, s’ha consolidat un escenari de frustració i desencís que, lluny de resoldre els conflictes, els ha aprofundit.
En aquest context, la “baixada dels braços” no és una opció neutral. No és quedar-se igual, sinó retrocedir. La desmobilització és llegida pels poders econòmics, polítics i colonials com una finestra d’oportunitat per accelerar les seues polítiques. I això és exactament el que ha passat: militarització creixent de l’economia, encariment del cost de la vida, pèrdua de poder adquisitiu, precarització generalitzada i ampliació dels sectors empobrits. Tot plegat, mentre el sistema de finançament autonòmic —veritable mecanisme d’espoliació— continua operant com a eina de transferència de la riquesa cap a l’Estat.
Tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes, aquest procés adopta també una forma nacional: ofensiva contra la llengua, contra la cultura, contra el territori i contra qualsevol expressió de sobirania col·lectiva. No són fets aïllats, sinó una estratègia de dominació que combina espoliació econòmica, supremacisme lingüístic i cultural i subordinació política.
Arribats a aquest punt, sembla necessari aprofundir en tres elements teòric-polítics del marc actual. Tal com apunta Xavier Diez en l’article “Un independentisme en transició”, les nostres societats no han girat cap a la dreta. Més aviat al contrari: una part significativa de la població percep que la millora de les condicions de vida depén de resoldre les contradiccions estructurals que es manifesten en tres grans eixos de dominació: la del capital sobre el treball, la de les potències colonials sobre els nostres pobles i la del patriarcat sobre les dones, amb una ideologia que travessa el conjunt de la societat.
Una altra qüestió és la confiança en les organitzacions que haurien de liderar aquestes lluites, així com la capacitat de resistir l’aparició d’actors que intenten capitalitzar el buit de lideratge existent.
En aquest sentit, cal reconéixer el paper positiu de sindicats i entitats socials de l’àmbit educatiu en les mobilitzacions del sector, així com el rol de l’ANC i del Consell de la República en les mobilitzacions per unes infraestructures dignes a Catalunya. En contraposició, és necessari assenyalar el paper negatiu dels governs autonòmics i dels partits que els sostenen.
Aquesta contradicció ens condueix a la relació entre mobilització, organització i poder polític, que ha de ser necessàriament dialèctica. La mobilització sense organització tendeix a la impotència i a la frustració. Però, alhora, cal saber transformar la força mobilitzadora en poder polític efectiu. I aquest no es pot reduir al poder institucional, especialment quan les institucions existents formen part del mateix entramat de dominació econòmica, colonial i patriarcal.
És en aquest punt on emergeix la necessitat de generar contrapoder i, eventualment, formes de doble poder. El doble poder implica un salt qualitatiu: no es dissol amb la mobilització, sinó que canalitza la força popular per construir noves formes d’institucionalitat. En aquest sentit, resulta suggeridora la proposta de Julià de Jòdar d’impulsar una Conselleria de la Llengua, entesa no com una estructura autonòmica, sinó com un Ministeri de les repúbliques que hem d’anar construint des del present.
El tercer element de debat és si aquest procés requereix la creació de noves eines —partits, sindicats— o la transformació de les existents. La història de qualsevol procés revolucionari o d’alliberament mostra que errades, rectificacions i recomposicions són inevitables. Cap eina nova garanteix per si mateixa evitar els errors del passat.
Per això, la resposta no pot ser dogmàtica. Experiències recents com la renovació de l’ANC, el paper creixent del Govern del Consell de la República—com a embrió d’una institucionalitat pròpia i articulació estratègica del moviment independentista— o iniciatives com Fem Foc Nou de Poble Lliure mostren camins de transformació a partir d’eines preexistents. Això no exclou, però, la necessitat de crear-ne de noves quan les circumstàncies ho exigisquen.
El camí es construeix en la pràctica: mobilització, organització, contrapoder, doble poder… serà aquesta dinàmica la que obligarà a prendre decisions en cada moment.
Per acabar, val la pena recordar una reflexió d’Ernesto Che Guevara: “La història de les revolucions té una gran part subterrània, no surt a la llum pública. Les revolucions no són moviments absolutament purs; estan realitzades per homes (persones) i es gesten enmig de lluites intestines, ambicions, desconeixement mutus. I tot això quan es va superant, es converteix en una etapa de la història, com de malament, amb raó o sense, es va silenciant i desapareix”.
