“Les dones prehistòriques eren més bones caçadores que els homes, segons un estudi”. Aquest és el titular que encapçalava una notícia publicada aquesta setmana al portal web del 3/24 i que a les xarxes va provocar una erupció de femellistes orgulloses que acusaven de masclista tot home que posés en dubte la superioritat de les dones a l’hora de caçar. Jo no soc científica, però només cal tenir un cervell estàndard, un mínim de comprensió lectora, per entendre que l’estudi al qual fa referència la notícia no diu això que va escriure la redactora de torn del 3/24. De fet, tota la notícia és un despropòsit periodístic –d’això sí que en sé una mica– perquè la redactora, en comptes de limitar-se a reportar les tesis defensades per les autores de l’estudi, es dedica a donar-les per vàlides i per fantàstiques. I com que amb això no en té prou, quan convé se les inventa, com és el cas de la (des)informació del titular.
Més enllà de la cobertura del 3/24, que tela marinera, l’estudi en qüestió també fa vergonya. De fet, es va publicar a la revista Scientific American, que és la riota de la comunitat científica, el lloc on es publiquen els articles que no passen el filtre de les revistes científiques de veritat, les que exigeixen uns requisits mínims de rigor metodològic. D’entrada, les dues autores de l’estudi no citen les fonts de les dades més controvertides que exposen, les deixen anar com qui fa un rot i es queda tan ample. Jo no dic que no siguin certes, el que dic és que si en un article científic et repenges en dades per defensar una tesi concreta, has de dir d’on treus les dades perquè els lectors les puguin consultar.
A banda d’això, aquestes senyores tergiversen la informació de la manera més delirant. En el seu estudi arriben a afirmar que en el camp de la fisiologia de l’exercici hi ha cada cop més evidències que “les dones estan fisiològicament més preparades que els homes per als exercicis de resistència, com ara córrer maratons”. Que dius: mani? Naturalment tampoc citen cap font. No cal ser un expert en res per saber que això és mentida, només cal comparar les marques que fan els homes i les dones a les maratons i en qualsevol prova esportiva que exigeixi capacitat de resistència. Quan rasques una mica i mires què diuen els articles científics, el que trobes és una dada molt diferent. Per dir-ho d’una manera entenedora, resulta que físicament els homes són molt més forts que les dones, però que només són una mica més resistents. És a dir, pel que fa a la resistència, la distància entre ambdós sexes és més curta. Això no vol dir que les dones siguin més resistents. Però les autores de l’estudi vomiten tot d’explicacions sobre el funcionament de les hormones i del metabolisme femení i masculí per mirar de demostrar una cosa que qualsevol persona que hagi après a comptar és capaç de falsejar. És com si un biòleg ens etzibés tot un discurs ditiràmbic per argumentar que els humans estan fisiològicament més ben preparats per volar que els ocells, malgrat que a la vida real els humans no poden volar i els ocells sí. Doncs això és exactament el que fan aquestes biòlogues per poder acabar afirmant que les dones també han estat evolutivament seleccionades per poder caçar rinoceronts. Fan servir aquest exemple concret, no me l’invento jo.
No sé què és més lamentable: que dues biòlogues perverteixin d’aquesta manera el mètode científic, que una revista suposadament científica publiqui un article d’opinió o que la nostra televisió pública en faci un publireportatge. Segurament, el pitjor de tot és que les feministes s’alegrin de pensar que les dones hem evolucionat per fer les mateixes coses que els homes. És increïble com el feminisme, que veu en els homes la llavor de tot el mal, alhora faci dels homes la mesura de tota virtut. És com si els tinguessin enveja, com si nosaltres no tinguéssim motius per estar orgulloses d’allò que som. Per què les dones hem de voler ser com ells? Quina fal·lera! Jo no voldria fer d’home ni per tots els diners del món. Per què les feministes menyspreen tot allò que ens diferencia dels homes, si és precisament des d’aquestes diferències que podríem fer-nos fortes? Segons els estudis de personalitat, les dones -de totes les cultures- tendim a ser més empàtiques, més cordials, més tendres, més sociables, més positives emocionalment, més organitzades, més centrades, més bones planificadores, més prudents, més responsables… Doncs es veu que no n’hi ha prou. A les feministes, totes aquestes meravelloses virtuts els semblen poca cosa, uns mers premis de consolació. Perquè tothom sap que en aquesta vida no pots arribar enlloc si no estàs feta per caçar rinoceronts.
