Aquest passat Onze de Setembre va ser un bany de realitat per als que donaven l’idependentisme per derrotat. Començant per ERC, que ven el discurs de la derrota des de fa anys i que va intentar, afortunadament sense èxit, que la gent es quedés a casa per la Diada. Però també per a una part de l’independentisme que de tan crític que és també alimenta el derrotisme i la idea que no hi ha res a fer.
En efecte, el gran èxit de la manifestació de l’ANC també va deixar descol·locats tots aquells que fa temps que criden a no participar en mobilitzacions que qualifiquen despectivament de “processites”. Perquè, no ens enganyem, no només ERC volia que aquesta manifestació fos un fracàs. També ho volia aquest independetisme hipercrític que intenta atribuir-se indegudament la representació dels que no voten ni es manifesten i estava a punt de cantar victòria.
Tothom comet errors i fa coses malament. Per això avui volia destacar la contribució d’aquest sector a la situació manifestament millorable en la que es troba l’independentisme. Ja he apuntat que la primera d’aquestes coses negatives és alimentar el derrotisme, però també és freqüent trobar missatges que ajuden a desmobilitzar o fomenten l’abstenció, d’altres que legitimen les accions de l’Estat i l’alliberen de la seua responsabilitat, tot en un context hiperbòlic que només veu culpables arreu i que no ofereix cap solució que no sigui destruir-ho tot.
Com deia, s’ha cridat a no participar en les convocatòries de l’ANC, negant reiteradament la utilitat de les manifestacions massives, cíviques i pacífiques que han marcat l’última dècada. I al mateix temps que es defensaven mobilitzacions més contundents com les d’Urquinaona, s’ha cridat a no participar en cap acció d’aquest estil al·legant (amb raó) que els Mossos les reprimeixen i porten la nostra gent davant la justícia espanyola. Paradoxalment és el que volen els nostres adversaris: que la repressió faci el seu efecte i ens quedem a casa. No se n’adonen que aquests discursos els fan el joc? El moviment sísmic que ha generat la Diada a la política catalana crec que demostra suficientment la utilitat de manifestar-se sempre, de totes les formes possibles.
Tot l’independentisme ha comès errors. Alguns líders fa temps que van clarament per camins que porten a la submissió i a la derrota permanent. Però la situació que viu el moviment té un gran culpable: la reposta autoritàrita de l’Estat a l’exercici del nostre dret d’autodeterminció. Sense la suspensió de facto de la democràcia que va suposar l’aplicació del 155 (i que encara no s’ha aixecat del tot) no seríem o som. Per tant, no es pot dir que tot és culpa nostra. Fins i tot si el que ha passat era previsible, l’Estat en té la part més gran de culpa.
No podem tampoc, com fan algnuns, alliberar l’Estat de responsablitat. No, no és cert que la resposta de l’Estat sigui normal i que senzillament facin el que faria qualsevol estat per defensar el seus interessos. Potser hi ha gent disposada a fer la independència per mètodes no democràtics o amb aliats autoritaris, no ho sé. En tot cas, el que no podem fer és legitimar les accions de les institucions espanyoles dient que allò que fan és raonable i que el problema som nosaltres que no fem el que cal per fer la independència. Deslegitimar l’Estat és un element clau de la lluita per la independència.
Certament, a vegades els missatges destinats a les xarxes i al món digital tendeixen a abusar de l’exageració. Però tampoc ens passem. És una exageració gratuïta dir que tots els polítics ens han traït, que no n’hi ha cap que vulgui realment la independència i que l’única forma de fer la independència és canviant totes les persones, partits i entitats que han tengut responsablitats en el moviment independentista fins ara. No sé si realment algú pensa que dient que ell o ella és l’únic/a independentista de veritat que queda a Catalunya aconseguirà engrescar algú a implicar-se per fer realitat la República Catalana. Si jo pensàs d’aquesta manera, ja fa temps que em dedicaria a altres coses.
A vegades pens que aquest independentisme hipercrític i hiperbólic no li crea cap problema a l’status quo, ja que en realitat complementa molt bé el derrotisme que predica ERC, amb l’ajuda de l’establishment i la premsa subvencionada. Per això crec que és una bona notícia que l’ANC hagi demostrat que encara té una immesa capacitat de mobilització i, en conseqüència, de marcar l’agenda política. Menystenir-la ha estat un error, i no només l’ha comès ERC.
18
30
