No torneu de Brussel·les, President. En teniu moltes ganes, és comprensible. L’exili us allunya de les persones que més estimeu: la vostra muller Marcela, les vostres filles, els vostres pares… A més, les urnes us han restituït en el càrrec que l’Estat espanyol va arrabassar-vos violentament per mitjà d’un cop d’Estat i és lògic que vulgueu retornar a Catalunya per exercir-lo amb tota legitimitat. És el vostre dret. Però heu de tenir en compte que això només seria possible en un Estat democràtic com el belga, on el delicte de rebel·lió de què Espanya us acusa –un delicte fabricat pels hereus ideològics del franquisme– no existeix. A l’Estat espanyol, com sabeu, tenir idees desafectes al Règim comporta persecució, assetjament, apallissament i empresonament, i la vostra persona ha estat conceptuada com a “terrorista”. Us consideren un terrorista, perquè el fals delicte espanyol de rebel·lió és equivalent al de terrorisme, és a dir, un delicte de gravetat extrema, que pot significar vint anys de presó. Vint anys de la vostra vida.
És obvi, doncs, que no podeu tornar per raons humanístiques. La gola del llop no ha estat mai un bon projecte de vida per al xai. Però n’hi ha d’altres, de raons, i jo us les vull fer avinents perquè les mesureu des de la distància. Unes són de caràcter polític, i d’altres afecten la dignitat del país que presidiu. En primer lloc, no és cap secret que l’Estat espanyol frisa perquè piqueu l’ham i travesseu la frontera. I tan bon punt ho feu, sereu segrestat, emmanillat i empresonat. Ja fa temps que us estan esperant. Que deixéssiu en ridícul milers de policies, guàrdies civils i serveis d’intel·ligència espanyols canviant de cotxe sota un pont, despistant l’helicòpter que us seguia, amagant magistralment les urnes i les paperetes del Referèndum i apareixent a Brussel·les per sorpresa tot celebrant-hi una roda de premsa d’abast mundial, no us ho perdonen. No ho confessaran mai, però podeu estar segur que el dia d’aquella roda de premsa es van donar molts cops de puny a les taules de Madrid i van rodar molts caps vinculats a les clavegueres de l’Estat. Hi ha humiliacions molt traumàtiques. Sobretot les que infligeix una colònia al poder imperial. Com més tronat i esperpèntic és l’imperi, més fina és la seva pell i més traumàtica la seva humiliació.
El vostre cas, i el dels consellers que us acompanyen, desmunta de dalt a baix el discurs del nacionalisme espanyol disfressat d’universalisme que diu que la independència de Catalunya no té cap sentit perquè vivim en una època en què “les fronteres estan desapareixent”. Tant de bo fos veritat! Però perquè ho fos, caldrien, si més no, dues coses: caldria una cultura democràtica planetària que encara manca a molts estats, una cultura que respectés el dret de decidir dels pobles sobre si mateixos, i caldria que no hi hagués pobles que fessin lleis que emmanillessin altres pobles. Tanmateix, mentre això no sigui possible, mentre hi hagi estats supremacistes com l’espanyol, les fronteres seran necessàries, perquè és gràcies a aquestes fronteres que persones nobles, honrades, pacífiques i democràtiques com vós poden ser protegides de l’absolutisme més abjecte. Justament és una frontera democràtica allò que us salva de l’odi i de la fúria d’una frontera absolutista ara mateix. Benvingudes i estimades siguin, doncs, les fronteres respectuoses amb els drets humans.
Una altra de les raons que desaconsellen el vostre retorn, President, és la que, com us deia, afecta la nostra dignitat col·lectiva. No és Carles Puigdemont la persona que Espanya vol empresonar, el nom els importa poc, és el president de Catalunya. Us volen segrestar, emmanillar, maltractar, despullar, empresonar i exhibir-vos com un trofeu de guerra per humiliar-nos a tots. Si poguessin, us passejarien dalt d’un carro tancat en una gàbia pel Paseo de la Castellana perquè la gent, amb els seus vituperis, es burlés de vós i de Catalunya. Us volen escarnir, perquè saben que escarnint-vos a vós escarneixen Catalunya. I això no ho podeu permetre, President. Per boca d’un portaveu del PP, el govern espanyol, amb el suport de PSOE i Ciudadanos, us va amenaçar dient que podeu acabar com el president Companys. Això sol ja diu la misèria moral d’aquest Estat i el feixisme de la seva ideologia. Per sort, el context geopolític del segle XXI a Europa no té res a veure amb el del 1940, i, per tant, el desenllaç no pot ser el mateix. Però sí que ho pot ser la vexació. La vexació mediàtica d’avui dia equival als gargalls, a les monedes de coure i als rosegons de pa que la gent llançava al president Companys quan l’exhibien darrere les reixes d’un calabós de Madrid.
Si ja és ignominiós el que han fet amb membres del nostre govern i amb els presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural, imagineu la magnitud del que farien si la presa fóssiu vós. Dit d’una altra manera: si aquells a qui l’Estat espanyol considera actors secundaris de la insubmissió els ha tractat com si fossin escòria, què no farà amb vós, si caieu a les seves urpes, considerant-vos, com us considera, l’actor principal? Vós, estimat president Puigdemont, heu de ser conscient que concentreu en la vostra persona l’odi infinit que sent l’Estat espanyol contra tot allò que tan dignament representeu.
Això de banda, heu de tenir en compte també que res del que heu fet a l’exili no ho hauríeu pogut fer tancat en un calabós espanyol. Heu internacionalitzat el conflicte, heu projectat mundialment la lluita de Catalunya per la llibertat i heu aconseguit que tot el planeta sàpiga el vostre nom i quin és el càrrec que el poble català us ha lliurat per majoria absoluta. I si en teniu el més mínim dubte, n’hi ha prou que compareu la indiferència que mostra Espanya davant el patiment dels presos polítics amb l’ànsia, el despit i la ràbia amb què us mira a vós. Vós sou la pedra a la sabata de l’Estat espanyol, perquè amb el vostre exili, amb les entrevistes que concediu als mitjans estrangers i amb l’expectació que generen les vostres rodes de premsa esteu dient cada dia al món que hi ha un Estat al sud d’Europa on no existeix la separació de poders, on s’embarguen els bens dels polítics desafectes al Règim, on es criminalitzen els alcaldes i els mestres d’escola, on s’ofega econòmicament els mitjans de comunicació plurals i insubmisos, on es persegueix, s’apallissa i s’empresona la ciutadania per les seves idees, on no es permet que els partits polítics majoritàriament votats puguin portar a terme els programes electorals que les urnes han legitimat, on s’escampa la por per encadenar la ment i la llibertat d’expressió de les persones, i on, en definitiva, es violen els drets humans amb absoluta impunitat.
Romangueu a la capital d’Europa, President. Creeu un govern a l’exili, dirigiu el país des de Brussel·les –oi que diuen que no hi ha fronteres a la Unió Europea?– delegueu les funcions específiques del dia a dia i continueu atraient el focus mediàtic internacional amb les reunions de govern i les convocatòries de premsa que hi celebreu periòdicament. Feu, en definitiva, just allò que l’Estat espanyol no vol que feu: posar-lo en evidència com el que és: el règim totalitari del sud d’Europa. I, sobretot, no claudiqueu. No renuncieu a ser un home lliure, perquè de la vostra llibertat, depèn la futura i irrenunciable llibertat de Catalunya.
