Quan tot l’independentisme estava immers en la preparació de l’1O es va posar de moda la frase “no tenen prou presons”. Era la resposta desafiant a l’amenaça de la repressió que ningú va expressar millor l’any 2017 que Juan Luís Cebrián (franquista reciclat que va fundar i dirigir El País): “Si el yerno del Rey va a ir a la cárcel, ¿por qué no Artur Mas?“. La paradoxa és que al final s’ha demostrat que la frase desafiant era certa, però que aquells que la deien no s’ho creien.
Potser qui millor expressa aquest cinisme és Jordi Sànchez, que acabat d’empresonar proclamava des de Soto del Real que l’Estat no tenia prou presons i ha acabat sent un dels arquitectes del pacte dels indults. Però seria injust focalitzar-ho en una o dues persones. Pràcticament tots els líders independentistes varen renegar d’aquell discurs desafiant sobre la repressió i varen començar a predicar el “ningú més a la presó”, que va exactament en la direcció contrària.
Però, com deia, amb el temps s’ha demostrat que no tenien prou presons. No sabrem mai com hauria anat exactament si ERC no hagués arrossegat l’independentisme institucional a la rendició. Sense pactes humiliants per salvar els líders de la presó, l’Estat no ho tenia fàcil. Nou persones a la presó ja varen esdevenir un problema quan tot just havien complert una quarta part de la seua pena. Què hauria passat si haguéssim persistit en la via de l’1O?
La prova més evident que no tenen prou presons és que el Suprem es va saltar el Codi Penal per exonerar gran quantitat de líders i multitud de ciutadans de l’acusació de sedició. En efecte, si el 20S i l’1O varen ser un delicte de sedició, com sostenen Marchena i els seus, aleshores tots els que hi varen participar haurien d’haver estat jutjats i condemnats. Àdhuc els funcionaris que no s’hi varen oposar obertament.
Cal recordar que el govern espanyol va amenaçar greument amb el Codi Penal tothom que participàs al referèndum de l’1-O. De fet, via atestats policials, els jutges tenen milers de persones identificades. Sobretot membres de meses i persones implicades en la logística i defensa dels col·legis. I a l’hora de la veritat, cap d’aquestes persones no ha rebut mai una simple citació.
El Suprem va deixar molt clar que no volia més acusats de sedició quan va rebutjar assumir la causa del Jutjat número 13 contra el sottogoverno (pendent de judici encara), o quan va enviar una part dels encausats al TSJ de Catalunya amb acusacions de mera desobediència. El judici ja va durar mesos amb 12 acusats. Com i on s’hauria celebrat contra 40? Com i on s’hauria celebrat contra 400 o 4.000?
L’Estat va assumir, amb gran risc, que tancant amb violència alguns col·legis electorals ja desballestaria el referèndum i desanimaria la participació. I va fracassar, perquè l’efecte va ser el contrari. Després va assumir el mateix risc esperant que amb només 9 persones a la presó la repressió ja faria el seu efecte. Però si no hagués estat així, no tenia un pla B viable. No el té encara per a una nova ocasió futura.
Recentment es va arxivar la causa d’un jutjat de Figueres contra el tall de la Junquera. A l’operació del Tsunami hi varen participar milers de persones, però les policies només en varen identificar unes 200. Abans havien arxivat la causa contra 50 identificats a Salt per les mateixes dates. Ambdós processos varen topar amb la immensa dificultat de celebrar un judici a tanta gent. Per començar, no hi ha a Catalunya cap edifici judicial on es pugui encabir tants acusats i els seus advocats.
La desobediència civil contra el servei militar ja va demostrar que si la presó d’uns quants no atura un moviment polític, continuar-los jutjant és contraproduent. Primer varen haver d’eliminar els consell de guerra als insubmisos, passant la competència als jutges civils. Després, com que n’hi havia cada vegada més, es varen substituir les penes de presó contra els insubmisos per la d’inhabilitació. I finalment varen haver de prescindir de l’exèrcit de lleva obligatòria.
En els últims mesos molts ens hem preguntat si la deriva política actual, que Jordi i Pedro Sánchez varen coincidir a definir com “la fi del Procés”, seria possible amb gent a la presó. Crec que és obvi que no. Però si alguna lliçó hauríem d’aprendre de tot plegat, i ningú no en parla, és que realment és cert que no tenen prou presons. Potser que la propera vegada ens ho creguem i actuem en conseqüència. El “ningú més a la presó” només beneficia Espanya.
38
34
