L’any 1957, l’escriptor nord-americà John D. MacDonald va publicar The executioners, una novel·la sobre un violador que, en sortir de la presó, no sols no ha assumit el mal que va fer, sinó que en culpa la persona que va testificar contra ell. L’any 1962, J. Lee Thompson en va fer una esplèndida versió cinematogràfica, i el 1991 Martin Scorsese en va rodar una altra també excel·lent. En aquesta segona, a més, el violador, adduint que la víctima era una noia promíscua, pretenia convertir-la en culpable de la seva violació. Que fos promíscua, segons ell, justificava que la violés. D’aquesta tècnica maquiavèl·lica, se’n diu internacionalment victim blaming, que defineix els casos d’inversió de papers, és a dir, quan el culpable o els seus defensors pretenen fer passar la víctima per agressor i l’agressor per víctima. L’àmbit en què més sovinteja el victim blaming és en el de la violència masclista, especialment en les violacions. Però el trobem també contra persones per raons d’origen, o contra “minories nacionals amenaçades”, com és el cas de Catalunya, segons definició del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
El relat persecutori del govern, tribunals i policies espanyols, tot presentant Catalunya com a agressora, pel referèndum del 2017, i Espanya com a víctima, n’és una mostra força il·lustrativa. Catalunya va ser víctima de la violència de l’Estat, tant físicament com psicològicament i administrativa, i l’Estat, un estat armat fins a les dents i disposat a tot –a tot!–, es va presentar com un ens indefens i bonhomiós que fou presa de la violència catalana. La violència de les urnes! On s’és vist! És la mateixa tècnica que s’emprà contra Guillem Agulló, el jove de Burjassot assassinat per neonazis. Van dir que ell era el culpable de la seva mort per dur escrit a la màniga “Nazis fora”.
Doncs bé, un exemple recent l’hem tingut amb la companyia Teatro Sin Papeles, que en la presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions va representar l’esquetx Esas latinas en què es capgirava de manera repugnant la realitat i es presentava l’espanyol com a llengua oprimida a Catalunya i el català com a llengua opressora. El cas és molt greu, ja que hi ha implicats diners de l’Ajuntament de Barcelona (700 euros al muntatge i 15.000 euros a la sala Periferia Cimarronas que l’ha programada) i en l’acte, ben tranquil·la i feliç, hi havia Maria Eugènia Gay, segona tinent d’alcalde. Només a posteriori, davant el ressò mediàtic, la senyora Gay va balbucejar unes excuses de pa sucat amb oli. Dic ‘balbucejar’, perquè es veia prou que no sabia què dir. Quan ets espanyolista, és obvi que els atacs a la llengua catalana et passen completament desapercebuts. Ja et poden representar davant dels nassos un reguitzell de mentides i d’atacs repulsius a Catalunya i a la seva llengua, que t’ho miraràs amb la més absoluta indiferència. I és que s’estava cometent un delicte d’odi amb suport públic davant d’ella, presentadora i responsable de l’acte, i va ser incapaç d’ordenar-ne la interrupció immediata. No només això. Ha dit que demanava “disculpes a qui es pogués haver sentit ofès”. L’expressió “demano disculpes a qui es pugui haver sentit ofès” és la fórmula que s’usa tradicionalment quan les disculpes són pura impostació. Sense acabar de dir-ho, la senyora Gay ens deia això: “Si hi ha algú que té la pell tan fina, tan fina, tan fina com per sentir-se ofès, doncs, d’acord, li demanem excuses”. I bon vent i barca nova. La senyora Gay pertany a l’escola de Joan Carles I i Luis Rubiales.
Un altre element a tenir en compte, que ingènuament alguns periodistes han comprat, és el fet de referir-se a la representació com a “gag” en comptes del que era realment: un esquetx. Un gag i un esquetx són coses molt diferents. Un gag és un efecte sobtat i breu que apareix en el decurs d’un film o d’una representació; un esquetx, en canvi, és una escena, una escena extreta de l’acció d’una història. Algú potser preguntarà: com és que s’ha produït aquest “error” terminològic? Com és que la senyora Gay parlava de “gag” (força il·lustratiu, per cert, que pronunciés el mot a l’espanyola: “gaj”) en lloc de parlar d’esquetx? Doncs perquè del que es tractava era de banalitzar el delicte que s’havia comès. Un gag dura uns segons i no el pots aturar, un esquetx dura uns minuts i no et deixa marge per fer-te l’orni.
Però qui és l’autora i directora d’aquest muntatge catalanofòbic? Doncs es diu Camila Pinzón Mendoza, s’autoproclama “integradora social, feminista descolonial i activista antiracista” (potser té tots aquests títols emmarcats a la paret) i treballa a la Fundación Cepaim, entitat subvencionada amb cabals públics que menysprea el català, com demostra la seva pàgina web. Procedent de Colòmbia ara fa tretze anys, país que va veure massacrada la seva cultura per la invasió hispana, Pinzón exerceix a Catalunya de colonitzadora espanyolista arribant a l’extrem, com mostra el seu text, de presentar els catalans i la seva llengua, la llengua pròpia del país on viu voluntàriament, com a éssers totalitaris i feixistes. Com Franco, el seu text ens ve a dir que la llengua de Catalunya és l’espanyol i que el català és una llengüeta acceptable entre aborígens, però fastigosa si hi ha visites. El racisme de la manipuladora Pinzón (la catalanofòbia és racisme) arriba al punt de fer seu el dogma del colonitzador, que és que no és el colonitzador qui ha de parlar la llengua del colonitzat, sinó que és aquest qui ha de parlar la llengua del colonitzador. Així, fent seu el discurs del feixisme espanyol, la manipuladora Pinzón presenta la llengua catalana com a llengua d’imposició i l’espanyol com a llengua de llibertat. El cert és que cal molta malignitat, moltíssima, per voler fer creure que els hispanoparlants estan discriminats quan, com diu l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions a Barcelona, el 99% de les discriminacions lingüístiques són contra catalanoparlants. Que ens digui, doncs, la manipuladora Pinzón quin establiment ha expulsat un client per no parlar català? Quin metge ha expulsat de la consulta un hispanoparlant per no parlar català? Quina oficina de l’administració ha negat la renovació del DNI o del passaport per no parlar català? Quina policia ha detingut un ciutadà per no respondre-li en català? Doncs això, exactament això, és el que passa constantment a Catalunya, però a l’inrevés: “¡En español!”. Tanta fal·làcia fa venir basques.
Criminalitzar una col·lectivitat per parlar la seva llengua al seu país és racisme i violència, violència d’ultradreta i, en aquest cas, ultranacionalista espanyola. Només cal veure la quantitat de sigles d’ultradreta i d’‘hispanociudadanos del mundo’ que han donat suport al muntatge de Teatro Sin Papeles arran de l’escàndol. Estaven encantats de veure com la manipuladora Pinzón capgirava la realitat presentant la llengua catalana com a llengua hegemònica, supremacista i opressora, i l’espanyola com a llengua residual, atemorida i oprimida. Pobreta! Aquesta és la raó per la qual Acció Cassandra, entitat jurídica privada, portarà Teatro Sin Papeles als tribunals. En un país on la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona esdevenen còmplices d’aquesta mena de delictes, la iniciativa privada es veu obligada a ocupar-ne el lloc.
El més escandalós, tanmateix, és que tota aquesta violència té a favor seu el govern de Salvador Illa, ja que es fa amb la seva connivència. Pel que fa a l’acció del conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, què en podem dir? Ah, sí! Ha fet una piulada expressant el seu “profund malestar”. Formidable. El cost que tenen per a la ciutadania els honoraris d’Illa, Vila, Collboni i Gay pugen a 468.328 euros l’any. Mig milió d’euros per rentar-se les mans davant d’un delicte d’odi comès amb participació pública! Si això no és delicte de malversació…! Tot plegat ens porta, finalment, al punt més esperpèntic de la qüestió, que és que Teatro Sin Papeles és una companyia impresentable, toixa, xarona i mancada del més mínim nivell per pujar ni tan sols a l’escenari d’una barraca de fira. Que malgrat això, gosin dir-se “teatro”, no sols provoca hilaritat, demostra també que no són Teatro Sin Papeles, són Teatro Sinvergüenza.
