La pregunta que més m’adrecen en els darrers dies és; i ara què fem? Seguida sovint d’un exasperat “jo plego.” S’escampa certa angoixa política, un cop vista la victòria (ajustada) d’Oriol Junqueras dissabte passat, i tancat l’estira-i-arronsa entre diverses candidatures, inclosa l’aventura romàntica i esperançadora del grup de Foc Nou. A tots els dic el mateix. No marxeu, no us rendiu, no estripeu el carnet… és el pitjor moment per fer-ho. Abandonar seria l’error més greu que podríem cometre tots aquells que en els darrers mesos hem estat lluitant per assolir un canvi a Esquerra Republicana de Catalunya. La prioritat és romandre-hi. Si realment creiem que ERC és una eina fonamental per a la independència del nostre país, i que sense la històrica formació no ens en sortirem, doncs ara és l’hora de demostrar-ho. Quan sembla que el malson s’imposa.
De motius humans per plegar n’hi ha. Un cabàs. Resulta del tot comprensible que digui prou el militant de peu, el que fa anys que enganxa cartells i robant hores a la família i a la feina per abocar-se en les campanyes i la construcció del projecte. No és gens estrany que n’estiguin fartes, les persones que van viure l’u d’octubre, que hi van participar activament, amagant urnes, carregant paperetes amunt i avall, organitzant taules, rebent bastonades de la policia espanyola… N’hi va haver un munt, d’ERC, també entre tots els que van ajudar a organitzar grans manifestacions, que van ser a totes les protestes i corredisses i barreres i escuts humans. Aquesta bona gent contempla, atònita i entristida, com els líders del seu partit han desertat tots els somnis i s’han dedicat a fer negocis amb el PSOE. I quan hi havia la sensació que tot plegat es podia revertir, llavors van el 52% dels companys i voten precisament això, continuar fent negocis amb el poder espanyol.
Em meravella la ingenuïtat de molts companys. Sí, costa de creure, però n’hi ha una pila que encara sostenen que amb la victòria de Junqueras hi haurà un canvi fonamental, definitiu, ara que l’home ja no es troba segrestat pels apparàtxiks de sempre, sense els malvats de les campanyes B, i segur que tot anirà molt millor. En fi, no hi ha més cec que el no hi sap veure. Al llarg de la campanya s’ha evidenciat que el president del partit no ha estat mai ni segrestat, ni desinformat, ni marginat. Ans al contrari; ho ha decidit gairebé tot fins a un nivell de detall obsessiu. I no cal dir que ha dictat l’estratègia política. Desar la independència al rebost. Pactar amb el poder espanyol. Escampar la retòrica buida; abraçar, recosir, repensar, impulsar i sobretot, sobretot, eixamplar. Eixamplar sense repòs.
Doncs bé, des que va néixer la sofisticadíssima expressió, la criatura no s’eixampla. Portem anys veient com la base s’encongeix, malgrat les consignes reiterades, havent perdut en quatre anys dues terceres parts dels votants. Només s’eixamplen algunes figures de dalt, a força d’alimentar l’esquerra federalista o autonomista. Es presumia que havíem convidat una pila de conversos a compartir la casa comuna republicana, la de les llibertats, la fraternitat i la justícia social. Però cada dia s’entén més que ERC penja d’ells, que els amos de la casa són ells, els professionals, aquells que ja els va bé el pacte amb el poder, d’aquells que són aplaudits per condemnar, ridiculitzar i allunyar els anomenats friquis -qualsevol criatura vivent que sigui remotament rupturista i revolucionària. Els conservadors de l’esquerra caviar faran tot el possible per aprimar la base dels pencaires i dels idealistes que encara queden al partit.
Bé, tampoc cal fer-hi gaires voltes, perquè ja anirem veient la caiguda en els propers mesos o anys. Hi haurà més clatellades electorals, i la persona ideal per evitar-ho no és un Oriol Junqueras que té un grau d’aprovació del 3% com a presidenciable català (i menys del 18% entre els mateixos votants d’ERC!!). De fet, que el líder republicà dels darrers 13 anys, presoner polític i víctima idolatrada de la repressió, no arribi ni a gratar el 50% del suport en la primera volta, és un revés fenomenal. Fa menys d’un any, el mateix dirigent treia aprovacions a l’albanesa. I al principi de la campanya, periodistes i observadors anaven sentint càlculs que rondaven, suposadament, el 70%. Per tant sí, d’acord, Junqueras i els seus han quedat primers… però guanyar, el que se’n diu guanyar, en el sentit triomfant i decisiu de la paraula, no queda tan clar. I encara menys per al dia de demà.
Quina ha estat la clau d’aquesta ajustada captura in extremis? Diguem-ho sense embuts; aquí no hi ha comptat en excés ni el carisma, ni les idees, ni l’alegria per revertir una situació depressiva. El que ha dominat les primàries d’ERC, per damunt de les propostes, els programes i l’oratòria, ha estat la implantació. Ha guanyat la raspallada general i exhaustiva del territori, la xarxa de promeses i expectatives. Ha guanyat una campanya clientelar, desplegada al llarg de molts mesos, per captar simpaties en el cos a cos, en el contacte personal on poc importa la ideologia i l’estratègia política. Ha estat aquesta versió parroquiana de l’amor junquerista, d’abraçades encadenades, de fer-se fotos, de parar l’orella o fer-ho veure, de recordar noms i llocs i anècdotes… res que no hagués inventat un geni social com Jordi Pujol en les seves millors èpoques. Junqueras ha arrasat en el mercat de l’encaixada i, si algú el vol superar, haurà de tenir en compte aquest factor.
La crida a no abandonar ERC, doncs, va més enllà de demanar dignitat en els moments més durs, i d’abusar de la paciència dels afiliats per enèsima vegada. No es tracta només d’una qüestió ètica, sinó eminentment pràctica. La xarxa de persones és fonamental, i si marxen aquells que poden formar una xarxa alternativa a la més poderosa que ara mateix existeix a can Republicà, doncs tot haurà estat debades i ja no hi haurà sortida imaginable. De fet, si en els darrers anys no haguessin marxat uns 2000 militants, el 20% del partit, sens dubte d’entre els més independentistes, és molt plausible que Junqueras no hagués guanyat aquesta edició de primàries. Déu ajuda els bons, diuen, però quan són molts. I no val dir adeu i tornar quan vinguin les vaques grasses, perquè apostar dins d’un partit no és tan diferent d’apostar a la vida; una bona inversió implica jugar fort quan van mal dades.
No marxeu d’ERC, si us plau. Aquells que hi sou per ideals, aquells que voleu canvi, aquells que no renuncieu al somni. Aquells que us negueu que la casa de Macià i Companys renegui d’un país nacionalment lliure, socialment just i espiritualment gloriós. No marxeu els que us sentiu expulsats, els que ja no reconeixeu la vostra casa, on us hi heu deixat tantes hores i anys de lluita, on hi heu plorat tant i hi heu rigut tant. No permeteu que guanyin aquells que no us hi volen. Vosaltres, els autèntics, sou més necessaris que mai, perquè sense vosaltres no hi ha llum per a demà. I sobretot, us ho prego, no marxeu els que penseu que si cau Esquerra, darrere va Catalunya. No, vosaltres no.
