No som lliures perquè no volem. Els catalans no som l’únic poble captiu de la història, n’hi ha hagut molts d’altres, abans, i n’hi continuarà havent en el futur. És la vella història de la humanitat: l’afany de dominació, provocat per complexos d’inferioritat disfressats, i la lluita, sovint sagnant, dels dominats per sobreviure. L’avenç tecnològic no és res més que una capa de maquillatge que amaga el primitivisme humà. L’ésser humà, en termes espirituals, encara viu als arbres. Per això hi ha tanta gent a l’Estat espanyol, només cal escoltar-la o llegir-la –Joaquín Sabina o Arturo Pérez-Reverte, per exemple– que diu que ens exterminaria físicament, ‘si pogués’. I per quin procediment? La guillotina els sembla el més factible, perquè, de botxins, els en sobren.
L’1 d’octubre de 2017 vam fer una cosa que no havíem fet mai per recuperar la nostra llibertat, i la vam fer cívicament, tocant de peus a terra, no pas enfilats als arbres; vam posar les urnes al carrer i vam deixar que la gent s’expressés per mitjà del vot. Tot el planeta se’n va admirar i ens va felicitar. I això va ser perquè no ens van aturar les brutals pallisses d’uns primats baixats dels arbres enviats per un Estat que, en termes democràtics, mai, mai de la vida no ha deixat de viure als arbres. Per això, tant la seva dialèctica, sempre prepotent, sempre arrogant, sempre amenaçadora, sempre amb el fuet a la mà, com la seva praxi, sempre despòtica, violenta, empresonadora, sempre amb les mans tacades de sang, ens diuen que la Castella (Espanya) del segle XXI és el viu retrat de la del XVIII. Tant hi fa que es diguin casa reial, Gobierno de España, Congreso, Senado, Tribunal Constitucional, Tribunal Supremo, Audiencia Nacional, Fiscalia… Només que obren la boca, ja hi veus la cultura de la violència i de la dominació.
És càndid, permeteu-me que ho digui, pensar que el món, o si més no Europa, salvaran Catalunya d’aquesta dominació i d’aquesta violència física, política, jurídica i institucional. Per què Europa o el món haurien de fer per nosaltres el que no han fet per casos més sagnants? Turquia trinxa cada dia els kurds, la Xina trinxa cada dia els tibetans i els hongkonguesos… i no passa absolutament res. Què han fet pels nostres presos polítics? Paraules, sí. Grans paraules, grans discursos, grans faristols. Però la bota de l’opressor continua oprimint el coll dels sotmesos amb la mateixa força amb què ho feia el braç del primat baixat dels arbres que va matar George Floyd. En afers internacionals, tant Europa com les Nacions Unides només es mouen per fets consumats, i els catalans no hem consumat res. Res! Vam fer l’U d’Octubre, sí, i va ser magistral. Magistral! Però nosaltres mateixos vam signar-ne la nul·litat i vam convertir la gesta en un misto. Els efectes, per tant, van ser els mateixos que si escaléssim una muntanya ben alta i sentíssim vertigen en els cinquanta metres finals o, en termes antics, celebréssim una gran cerimònia nupcial i, arribat el moment, no ens veiéssim amb cor de consumar el matrimoni. Si després algú ens ha d’apallissar per la nostra gosadia, que sigui perquè l’hem consumada, no pas perquè ens hem esporuguit. Preu per preu, sabates grosses, no?
Catalunya només serà lliure el dia que tota la marina independentista remi en la mateixa direcció. Mentre no sigui així, no farem res més que pentinar la gata. I mentre nosaltres pentinem la gata, incapaços de consumar allò que diem que volem, Espanya consuma la seva espoliació minut a minut i ens arrabassa una per una les poques engrunes competencials que tenim. Però tranquils, no passa res!, ens diuen els gestionadors vocacionals d’engrunes. “Ara no toca independència, ara toca eleccions!”. I és que convocar eleccions és el recurs del qui no té cap més objectiu a la vida que ser gestor de les engrunes de la dependència. Per això, si el carretó de les engrunes no és a les seves mans, demana eleccions. La fabricació d’eleccions, com la de melindros industrials, és el pa i circ destinat a tenir entretinguda la gent i a evitar que deixi de tocar allò que no sona amb “la cosa de la independència”. “Oh!, mira que són pesats, eh?!” És la lògica de l’esclau enamorat de l’amo. No suporta que els seus el posin en evidència.
Però si en aquesta vida hi ha quelcom inajornable és la llibertat. La vida de les persones té data de caducitat, i morir sense haver-la viscuda en plenitud, que és la conseqüència de no ser lliure, és a dir sense haver estat amo de les teves decisions i dels teus recursos, és una vida malaguanyada del tot irrecuperable. Més encara: si no ets lliure, tens el deure ètic de lluitar per ser-ho. El problema s’agreuja, és clar, quan la teva manca de llibertat coincideix amb la d’altres com tu, ja que, per conquerir-la, haureu de lluitar plegats. Tots els qui penseu igual haureu de remar com un sol individu amb el mateix objectiu. Els individualismes, per molt abrandats que siguin, estaran condemnats al fracàs.
Malauradament, en aquest sentit, la nau catalana és ara mateix can penja i despenja. Mentre a la nau espanyola, tota la seva tripulació formada per Partit Socialista-Ciudadanos-PP-En Comú Podem+CCOO-UGT, remen al ritme de la Unidad de España, els tripulants de la nau catalana, Junts per Catalunya-ERC-CUP, ho fan cadascú pel seu cantó. I així, amics, mai no ha avançat cap nau. És senzillament impossible. L’únic que tenim és una nau que no para de girar i girar sobre si mateixa sense moure’s de lloc. El cas de Laura Borràs, n’és una prova ben actual. És un cas escandalós d’assetjament polític dissenyat a les clavegueres de l’Estat per descavalcar algú com a ferm candidat a la presidència de Catalunya, mitjançant la fabricació d’informes falsos i sense una sola prova que els avali. Fins i tot gosen insinuar una relació sentimental entre Borràs i una altra persona, totalment falsa.
Doncs bé, els partits independentistes, en comptes de tancar files entorn Laura Borràs –el partit al qual ella pertany no importa, atès que un altre dia, quan la conjuntura ho requereixi, li tocarà a algú d’un altre partit– apareixen dividits. És lamentable el paper de la CUP, fent seu el discurs espanyol i demanant-li que plegui, talment com si fos culpable, com si fos la innocència, no pas la culpabilitat, el que calgués demostrar o com si la justícia espanyola, que viola sense escrúpols els drets humans, mereixés la més mínima credibilitat.
D’altra banda, el comportament ambigu d’Esquerra –a Barcelona una cosa, a Madrid una altra–, també legitima aquest nou episodi de l’anomenada Operación Cataluña, cosa que és profundament injusta en el cas concret de Laura Borràs, ja que ella no ha mirat mai les sigles a l’hora de defensar a ultrança Marta Rovira, d’ERC, o Anna Gabriel, de la CUP. I totes dues, recordem-ho, són a l’exili. Senyor Gabriel Rufián i senyora Mireia Vehí, si tant de respecte i tanta confiança els mereix la justícia espanyola, per què tenen Marta Rovira i Anna Gabriel a l’exili? Com és que no les fan tornar? Aquesta desunió, aquesta política de vol gallinaci, converteixen l’independentisme en una esperpèntica olla de grills dins la qual les cadires de la Gestoria d’Engrunes són més importants que la llibertat.
És en la resposta que donen els partits independentistes a casos com aquest i a situacions similars com es veuen les possibilitats que té Catalunya de ser lliure. La divisa que diu “divideix i venceràs” té mil·lennis d’història, i si el temps no l’ha esborrada és perquè l’ésser humà encara hi cau de quatre grapes. Sap greu, perquè així no es guanya la independència, així s’aferma la dependència. Per tant, deixem d’enganyar-nos: no som lliures no pas perquè Espanya “no ens deixi”, no som lliures perquè no volem. Ho diuen els fets.
