Veure els polítics de Junts desfent-se en elogis cap al PSOE perquè un ministre espanyol va anar a Europa a fer veure que Espanya lluita de veres per l’oficialitat de català és un dels espectacles més depriments que he vist en els últims anys, que ja és dir. Míriam Nogueras quasi li fa una oda allà davant de tots els micros, mare meva. També van ser de vergonya aliena els somriures complaguts de Puigdemont i companyia quan van rebre a Waterloo Yolanda Díaz, una senyora a qui la nació catalana li importa un rave –igual que a l’espai polític que representa– i que, malgrat tenir el gallec com a llengua materna, ha decidit que al Congrés parlarà per defecte en castellà perquè és la vicepresidenta d’Espanya, com volent dir que el normal i natural és que parli en la-lengua-de-todos. Però ells estaven la mar de contents de rebre-la. El més delirant –de fet, insultant– és que, pel que fa al tema aquell de la independència, proposen que es tracti en una taula de negociació amb el PSOE. Tothom sap on porta això, per molt intermediari que hi hagi, però mira, carreguem-nos de raons i qui dia passa any empeny!
Amb aquests acostaments tan grotescos, Junts valida públicament la idea que hi ha una Espanya amb la qual és possible arribar a acords que ens convenen, i que negociar-hi és la manera d’anar avançant cap a la independència, o que com a mínim val la pena intentar-ho encara més. És precisament el que ha fet Esquerra i el que ells criticaven. Fins i tot si Junts acaba bloquejant la investidura espanyola -em continua semblant el més probable perquè viuen de l’exhibició de virtut i volen guanyar les eleccions catalanes-, fins i tot si forcen eleccions, ja hauran trencat el gel. És a dir, després d’aquests mesos de negociació amb l’anomenada esquerra espanyola, Junts ja s’ha presentat públicament al lloc de feina d’ERC i vol tornar a ser l’interlocutor principal amb l’Espanya decent, no aquella tan dolenta i feixista del PP i Vox –amb aquests no hi ha res a fer!–, sinó l’Espanya amb la qual és possible dialogar i guanyar terreny, l’Espanya amb qui pots compartir lluites pel català, l’Espanya que es mereix que la rebis amb un somriure.
En realitat, tothom sap que el poli bo no va mai a favor teu, ni una miqueta, perquè forma un equip i té una estratègia compartida amb el poli dolent. No hi ha dues Espanyes. Si volem nacionalitzar espais hem d’anar a la nostra, mirant d’optimitzar al màxim les nostres possibilitats per fer-nos forts, però mai col·laborant amb Espanya, blanquejant-la, perquè d’Espanya només n’hi ha una i ens vol esborrar del mapa.
