El 6 de juny passat, el Palau de Pedralbes de Barcelona va ser l’escenari d’allò que, ara fa uns anys, els amants del cinema en dèiem “una espanyolada”. El terme es referia a aquelles pel·lícules força primitives, tant de concepció com de realització, que provocaven vergonya aliena de tan troglodítiques que eren. Els directors Mariano Ozores i Pedro Lazaga, per exemple, generaven productes infectes farcits de personatges tan esperpèntics com els que hem vist a l’espanyolada de “presidentes”, amb Isabel Ayuso i Carlos Mazón al capdavant. Un dels trets més significatius d’aquelles espanyolades és que constituïen una olla de grills, amb personatges buits que anaven amunt i avall dient bajanades embardissats amb trifulgues sense cap valor intel·lectual. Era l’època de les sessions dobles en què, tot i ser un nen, et delies perquè finalment comencés la “bona”, la pel·lícula de Ford, Mann, Chabrol, Ray, Hawks, Wilder, Clouzot, Renoir…, és a dir, de tots aquells que et feien estimar el cinema.
El pretext de l’espanyolada de “presidentes” era dur a terme un “debate autonómico”. Però sabem prou bé que l’objectiu real era un altre, ja que una olla de grills no pot ser mai un debat. L’objectiu real d’aquesta fase del pla d’espanyolització de Catalunya, dissenyat per Salvador Illa i el PSOE (amb el suport d’ERC), consistia a humiliar el nostre país tractant-lo, no pas com el que és, una nació d’Europa, sinó com una simple Comunidad Autónoma l’únic tret diferencial de la qual és el pa amb tomàquet i el fricandó que submisa i amansida va servir als convidats.
Que ningú no tingui cap dubte que Salvador Illa, en matèria de llengua catalana, pensa exactament el mateix que Isabel Ayuso. Recordem que ha participat en manifestacions d’ultradreta en contra de la llengua i la nació catalanes i que el seu partit s’ha alineat amb Vox i PP contra la petició que el català sigui llengua vehicular a l’escola i llengua d’ús en l’acollida de l’alumnat nouvingut. Recordem també les seves intervencions en espanyol al Parlament de Catalunya al costat de Ciudadanos. Com s’entén, doncs, que Salvador Illa, amb aquesta ideologia de camisa azul, parlés en català el 6 de juny? S’entén per dues raons: la primera, perquè ara és president de la Generalitat i ha de reprimir el hooligan nacionalista espanyol que porta a dins; la segona, perquè diferenciant-se d’Ayuso es disfressava de català del “reencuentro”. En realitat, tant ell com el PSOE estaven encantadíssims del comportament de la presidenta de Madrid, abandonant la sala només sentir parlar català. I és que si vols fer-te passar per bo, posa’t al costat d’algú que sigui pitjor que tu.
Però no deixem que l’esperpèntica Ayuso desenfoqui el significat de l’espanyolada. Carlos Mazón, president valencià, va acusar Catalunya d’“imposar l’orellera”, i Jorge Azcón, president aragonès, indignat pel fet que el representant de Catalunya parlés en català, ens acusava de “dividir en comptes d’unir”. De fet, aquest parer era compartit per tots els representants del PP. El PP sap que sempre serà un partit residual a Catalunya i no necessita guardar les aparences i empassar-se algun gripau com fa el PSOE obligat per Junts. Tot plegat ha estat, doncs, una iniciativa espanyolitzadora amb l’única finalitat d’uniformitzar i degradar Catalunya. Un “escarni”, com diu l’ANC. La prova és que no ha servit de res. El mateix resultat es podia haver obtingut sense la seva celebració, cosa que suposa una escandalosa malversació de cabals públics. El que en resta, per tant, és el rebuig visceral a la llengua catalana. Convindria que no ho banalitzéssim pel fet que es tracti d’un rebuig de sobres conegut.
El que va passar el 6 de juny va ser una expressió d’odi. Però no d’odi a la llengua catalana, per més que ho pugui semblar, va ser una expressió d’odi a Catalunya. Odi visceral, que respon a un sentiment profund d’una part molt important de la població de l’Estat espanyol. El rebuig majoritari en les enquestes espanyoles sobre la possibilitat que el català sigui llengua oficial al Parlament Europeu, la persecució, marginació i esquarterament del català al País Valencià, a les Illes i als llocs d’Aragó que el parlen, el rebuig de l’Estat espanyol a reconèixer-lo en la seva Constitució –que ni tan sols l’esmenta–, la imposició de la llengua espanyola en els processos judicials, la no obligació de saber català dels funcionaris de l’Estat que exerceixen a Catalunya, les agressions lingüístiques de què són víctimes els catalans al seu país per part d’establiments, empreses, institucions i cossos policials són mostres de racisme, racisme ancestral per raó d’origen. Catalunya és tractada com una colònia, i, com a tal, rep un tracte colonial: se li imposa la llengua del colonitzador, se li rebaixa la llengua pròpia a la categoria de “llengua regional”, se l’espolia econòmicament i patrimonialment, se l’explota en tots els ordres de la vida –producció, ciència, cultura, art, esport…–, i es fa passar per espanyola tota obra que produeix així com la nacionalitat dels seus autors.
No, no és pas la llengua, allò que odien. La llengua n’és només el pretext. Allò que de debò odien és Catalunya. Cap llengua és odiada per si mateixa, tota escenificació que es faci en contra del seu ús és en realitat odi al poble que la parla. Saben que tota llengua és l’ànima d’un poble i que exterminant-la –fer-la inútil és una manera d’exterminar-la– exterminen el poble. Després, un cop hagi reeixit el procés de substitució de la llengua pròpia per la llengua imposada, el colonitzador ja podrà dir que aquell poble no va existir mai. La llengua, en el cas català, és només una pantalla de l’odi a Catalunya. Odien tot allò que som, tot allò que representem, tot allò que ens defineix. Odien la nostra llengua, perquè ens odien a nosaltres. Odiarien el suahili, si fos nostre. Cal que defensem la llengua, perquè defensar la llengua és defensar Catalunya. Defensar la llengua és defensar la nostra existència.