Ara que s’ha fet públic l’acord de govern ha quedat més clar impossible allò que molts ja dèiem per sabut i per evident: que les negociacions entre Esquerra i Junts no tenien res a veure amb la independència sinó amb l’autonomia. Que no feien política sinó politiqueta. Que allò que estava en joc no era un pla nacional o un altre sinó de quina manera es repartien les engrunes. En fi, una còpia de la legislatura passada, com era naturalment de preveure, perquè són els mateixos. I mentre el país se’ns degrada a sobre, la independència ara no toca i qui dia passa, any empeny.
Per mirar de tapar l’evidència, només hi ha teatre del dolent. D’una banda, Aragonès vol tractar d’idiota el personal dient que aquest és “l’acord per posar en marxa la nova Generalitat republicana”. Ho va anunciar amb una gran alegria continguda, però això és perquè ja es veu president i colló, qui ho hauria dit! I després hi ha el teatre de Junts, que ha fet una consulta tendenciosa a les seves bases per sortir-se amb la seva sense que es noti. Tendenciosa perquè la direcció ja havia anunciat públicament que el partit investiria Aragonès independentment de si la militància votava a favor o en contra d’entrar al govern. Dit d’una altra manera: els militants de Junts no han tingut l’opció de manar als seus representants que es comprometin veritablement amb la via unilateral que se suposa que havien de defensar. Això, que era el més important, no se’ls ha preguntat.
Ara, a la política parlamentària, ens espera el buit, el no-res. Aquest govern, com que neix de l’engany, igual que l’anterior, s’autocondemna a l’immobilisme. I és que aquests partits no només no treballaran per la independència sinó que, per dissimular-ho, tampoc treballaran per l’autonomia. Ni independència ni peix al cove. Només paràlisi i, això sí, sous a repartir.
24 
20 
