Aquest dijous el Parlament Europeu ha aprovat amb indignació unànime una condemna contra Azerbaidjan per la neteja ètnica perpetrada a l’autoproclamada República d’Artsakh. És una mostra més del simbolisme i la irrellevància del parlament, cambra buida de qualsevol poder o capacitat legislativa efectiva o real, perquè la reacció a la Comissió Europea ha gravitat entre el silenci i l’alegria per haver-se desfet d’aquest espinós assumpte. Ni les formes dels comunicats amb el deeply concerned s’han respectat, però, com a mínim, Von der Leyen no ha elogiat públicament la dictadura àzeri com feu en juliol de 2022. Polítics alemanys dirigint Europa mentre celebren neteges ètniques podria considerar-se, certament, un retrocés en la reconstrucció democràtica del continent després de l’Holocaust.
Tanmateix, aquesta actitud es pot entendre com una mostra de l’universalisme i el tracte igualitari de les institucions europees. Per primer cop hem tractat cristians europeus com si fossin palestins i els hem animat a abandonar la seva llar a canvi de compensacions econòmiques per evitar una escalada del conflicte. Quan foren els bosnians les víctimes d’una situació semblant, l’ambivalència inicial acabà en suport i solidaritat, malgrat que molts pensaren que la reticència es devia al fet de ser majoritàriament de fe musulmana. Semblava que els europeus musulmans valien menys que els cristians. Així mateix, la decidida defensa de la causa ucraïnesa feia que molts a Àfrica o al món àrab pensessin que sols els blancs cristians tenien dret a lluitar per la seva terra sense ser considerats terroristes. Ara aquestes injustes suposicions s’han demostrat totalment infundades: no tenim cap problema amb les neteges ètniques perpetrades per musulmans contra cristians. Encara més, tampoc tenim cap problema amb donar suport a una dictadura contra una democràcia.
Per tant, el terreny de joc s’ha clarificat. Els valors, els principis o les afinitats històriques i culturals són qüestions secundàries respecte dels interessos materials i geoestratègics. El gasoducte transadriàtic és la nostra prioritat i, si bé la contribució àzeri és marginal, Turquia té la clau de pas del gas i l’utilitzarà per ajudar els seus germans petits. El preu de trencar amb el xantatge l’hauria d’assumir Bulgària, que depèn en més del 30% d’aquest gasoducte, i que esquivà el col·lapse energètic el desembre passat gràcies a la connexió d’urgència impulsada després de l’esclat de la guerra d’Ucraïna. En l’actualitat, els hospitals búlgars no podrien funcionar sense aquest subministrament d’energia i, si bé la resta d’Europa podria cobrir les seves necessitats compartint les reserves, els països del nord s’han negat a ajudar a Bulgària o Grècia amb la crisi energètica.
Per altra part, el silenci de la comunitat d’experts partidaris de l’escalada militar contra Rússia per defensar la democràcia en aquest assumpte respon al sil·logisme que, com els armenis són aliats dels russos, són els nostres enemics i és just que paguen pels crims comesos contra els ucraïnesos. Sense entrar en la perversitat moral del càstig per associació, sorprèn d’aquestes lluminàries que considerin Armènia un aliat de Rússia. Històricament, la Unió Soviètica donà suport a la República d’Azerbaidjan davant de les pretensions d’Armènia d’incorporar l’óblast de Nagorno-Karabakh, la regió autònoma de majoria armènia integrada a la República d’Azerbaidjan, i l’ambivalent posició sostinguda en el conflicte des de la desintegració de l’URSS ha afavorit sempre els àzeris.
A més a més, russos i àzeris han compartit espais, recursos i estratègies en l’anomenada diplomàcia caviar. Empresaris del sector energètic que són russos blancs amb passaport àzeri han desplegat els seus encants per guanyar-se importants polítics amb la inestimable col·laboració de Tony Blair i han utilitzat Malta i Xipre com a base d’operacions per al blanqueig de capitals. A diferència dels qatarians, que no sabien com funcionaven les institucions europees i qui s’havia de subornar, russos i àzeris han estat molt més eficaços i les investigacions judicials a Itàlia i Alemanya contra els polítics corromputs han rebut una atenció mediàtica molt menor. Encara més, el famós gas àzeri o turc és, en realitat, majoritàriament rus. Malgrat la retòrica oficial, no hi ha cap mena de boicot al gas rus, que continuem comprant via intermediaris per camuflar les estadístiques.
Per tot açò, se’m fa molt difícil veure la derrota russa en aquesta crisi. Sols veig la tragèdia dels armenis que tenen com a únic aliat amb interessos vitals compartits l’Iran i, en conseqüència, no tenen forma de teixir aliances amb els Estats Units, malgrat tenir la part més destacada de la diàspora en aquell país i haver-hi centrat la seva acció diplomàtica. Un obstacle al qual han de sumar tenir com a principal enemic Turquia, soci clau dels Estats Units a l’OTAN. Aquest aïllament diplomàtic i estratègic explica la doble vara de mesurar d’occident amb Kosovo i la República d’Artsakh, perquè Sèrbia i Azerbaidjan tenen la mateixa legitimitat sobre els dos territoris.
Els nostres experts obvien aquest debat sobre la legitimitat territorial, perquè els posaria davant les seves contradiccions i hipocresies, i, per aquesta raó, no són capaços d’entendre que un dels principals beneficiaris de l’actual resolució del conflicte és Rússia. El discurs de Putin per justificar la invasió d’Ucraïna parafrasejava els comunicats d’occident sobre la independència de Kosovo, la guerra d’Iraq o el bombardeig de Líbia. El seu objectiu era denunciar la hipocresia de l’universalisme del nostre dret internacional, perquè la nostra política exterior no es fonamenta en principis democràtics, sinó en interessos nacionals. Putin reclamava per a Rússia el mateix dret d’ús a la força dels Estats Units i proposava com a mecanisme de resolució de conflictes, precisament, la lògica dels fets acomplits.
La crisi entre Armènia i Azerbaidjan s’ha resolt per la lògica dels fets acomplits. La neteja ètnica ja s’ha produït i Europa ho ha sancionat sense patir calfreds. El pretext legalista és el reconeixement internacional de la integritat territorial d’Azerbaidjan, però aquests principis no s’aplicaren per al cas serbi. És massa obscè per amagar-ho i, a més, aquest conflicte comparteix origen amb la guerra d’Ucraïna: el traçat de les fronteres sorgit de la dissolució de l’URSS en 1991. Europa, sense adonar-se’n, ha establert el precedent que Azerbaidjan pot, gràcies a la força dels fets acomplits, solucionar una tensió territorial amb una neteja ètnica. Com és evident, és un precedent que interessa molt a Putin, que confia guanyar gràcies a la inèrcia del temps.
Finalment, l’acumulació d’interessos creuats, hipocresies i girs de principis i ideologies invalida tots els jugadors tradicionals en aquest escenari. Això significa que la pau i l’equilibri sols podrà ser restablert per una potència amb prou poder per a disciplinar els díscols, però allunyada de les parts enfrontades i vista com neutral i independent per tots. S’ha creat la situació perfecta per a la intervenció de la Xina per posar límits a la potencial escalada entre Azerbaidjan i Iran. La seva política exterior, a diferència de la nostra, és molt més coherent i fàcil de preveure: l’ús de la força amb ordre i mesura sense caure mai en croades ideològiques.
