Corria l’any 1918, i la política i la societat del Regne d’Espanya estaven en una situació remoguda. Enmig de vagues, pistolerisme, la guerra del Rif i crisi social, el poder espanyol no acceptava la proposta d’autonomia catalana formulada per Francesc Cambó. Davant l’impasse, a l’ínclit polític i magnat no se li va acudir res més que encapçalar una opció reformista a tot l’estat. Ho va anomenar la Campanya per Catalunya i per una Espanya gran. La fórmula era tan senzilla com ingènua; si la nació no podia ser lliure, aleshores calia optar per canviar tot l’estat, convertint-lo en una federació o similar, i així poder-hi encabir la lliure voluntat dels catalans. De passada, es podria assumir el lideratge clar d’un nou projecte polític en clau espanyola.
Gairebé abans d’arrencar, Cambó va rebre una plantofada verbal de Niceto Alcalà-Zamora, un brillant orador andalús que més tard seria president de la República. Des de la tribuna, aquell 1918, el cordovès va engegar que no es podia ser alhora el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya. Cambó havia de triar, en paraules d’Alcalà-Zamora, entre les dues coses. Otto von Bismarck representava la construcció de la nova Alemanya, a partir d’un hàbil recosit del seus diversos regnes i principats; Simón Bolívar encarnava la figura del separatista sud-americà, que havia aconseguit alliberar uns quants països del jou de l’imperi espanyol. La frase de Don Nicet (com l’anomenaven molts catalans) era enginyosa, perquè delatava una contradicció de fons habitual entre catalans.
Alcalà-Zamora tenia raó, i va ficar el dit al bell mig de la nafra –potser la nafra més sagnant de la política catalana. No es pot ser un patriota català i espanyol a la vegada. O bé apostes per marxar del regne, o bé per reconduir-lo; les dues coses alhora generen una paradoxa política, cultural i social impossible de salvar, i poden portar al desastre. Es va poder comprovar en l’època republicana, i també durant els anys del pujolisme, fos amb el mateix Pujol o amb Miquel Roca quan va voler encapçalar la cèlebre Operació Reformista. El resultat d’aquesta darrera, com de qualsevol altra iniciativa comparable, va desembocar en un fracàs anunciat i sorollós. Que va anar de meravella al líder convergent, tot sigui dit, per acumular forces a l’interior de Catalunya.
Gabriel Rufián, amb la seva Operació Roja, s’ha tornat a ensopegar amb la mateixa pedra. I pronostico que, com més hi insisteixi, més s’hi ensopegarà. No és que un català sigui incapaç de liderar un front ampli espanyol; per descomptat, hi ha gent capacitada de sobres per fer-ho –tot i que el darrer que ho va intentar en ferm va ser el general Prim, ja fa unes quantes primaveres, i va obtenir un èxit relatiu-. No, el problema no és ben bé ètnic. Es tracta d’una paradoxa insalvable que, condensada en termes simples, vindria a ser una cosa així; no pots anar a la teva bola i al mateix temps liderar els altres. O Nosaltres Sols o Mejor Unidos, no hi ha terme mig, sobretot si ets sobiranista i penses que Catalunya no és una regió d’Espanya, sinó un subjecte nacional propi. En aquest cas, el terme mig es converteix en una fal·làcia i qui el defensa acaba sent vist com a deslleial per dues bandes.
Quan es comencen a ensumar els resultats del projecte de Rufián, es confirma encara més l’eterna frustració; els espanyols que l’aclamaven com a gran esperança vermella, ara reneguen per les xarxes carregats de frustració i desengany. Els independentistes catalans que mai no havien desitjat tal invent, s’exclamen també per un intent de deserció acompanyat de molt soroll i resultats dubtosos. De fet, sembla que la renúncia al front popular espanyol s’ha saldat amb un desenllaç poc edificant, en concret d’una purga dins de les llistes electorals d’ERC, amb la neteja de dissidents i la inclusió d’aspirants de la corda de Rufián. Tot plegat, si finalment es confirma, amanit amb la cooptació d’alguna figura de Podemos i d’una promesa de campanya per les places i carrers de Celtibèria. Si tota aquella èpica guerracivilista, la d’aturar el feixisme i prioritzar l’habitatge i salvar les esquerres i tal i tal…. si havia d’acabar en això, realment, s’ho podien haver rumiat abans.
La impressió és que hem viscut unes setmanes surrealistes, farcides de declaracions pomposes, poblades d’intencions heroiques, amb tot de gent que jurava no actuar per personalisme i que al final s’han conformat amb la parcel·la que els convenia. I de decorat de fons, l’eterna contradicció en termes de Bismarck i Bolívar, que als més eixerits ja els anunciava el final escarransit de la batussa. O com dirien en llatí, Parturiunt montes, nascetur ridiculus mus, o sigui; les muntanyes s’han posat a parir… i al final ha nascut un ratolí ridícul. Hem assistit a un periple amb molt més pa que formatge. Santa paciència. Au tornem a l’hort, que hi ha molta feina a fer.
