Aquest diumenge Galícia celebra unes de les eleccions més incertes en molt de temps. Tot apunta que el PP no té assegurada la continuïtat del seu govern i que el Bloque Nacionalista Galego (BNG) té opcions d’arribar a la presidència per primera vegada a la història. I pot ser fins i tot que l’expectació s’allargui uns dies més, tot esperant l’escrutini del vot exterior i, en cas que l’aritmètica ho requereixi, les negociacions de pactes postelectorals.
L’anàlisi tertuliana en clau espanyola, que és també la que predomina a Catalunya, sembla que només està pendent de si el resultat és bo per a Feijóo o no. En realitat, però, que el PSOE desaparegui com a alternativa de govern a Galícia en benefici del BNG és quelcom de molta més transcendència. De fet, els socialistes són l’únic partit espanyol que ha governat a totes les “comunitats autònomes” en els últims 40 anys, incloent-hi Catalunya i el País Basc.
Evidentment, que el BNG pogués arribar i consolidar-se al govern de Galícia seria un canvi històric per a ells, però també una amenaça per al règim del 78. Per molt que habitualment es parla de Catalunya, País Basc i Galícia com les tres potes de la plurinacionalitat de l’Estat, el cert és que la pota gallega sempre ha estat molt feble. Tot podria canviar a partir d’ara, amb el permís del PSOE. Que tothom dona per fet que investiran a candidata del BNG si sumen i jo no ho veig tan fàcil.
En tot cas, deixant de banda que normalment la nit de les eleccions tothom guanya, la nit abans el gran guanyador ja és el nacionalisme d’esquerres. No dic el BNG, perquè així amb les sigles segur que molta gent celebrarà els seus bons resultats. I després faran la trampa de parlar d’ells com a “sobiranistes” o eufemismes per l’estil. Que per alguna cosa en el context estatal són l’últim partit d’esquerres que es reivindica com a “nacionalista” amb prou orgull per a dur aquesta paraula al seu nom i a la seua papereta.
Certament, l’èxit del BNG hauria de fer reflexionar totes les forces polítiques progressistes que als Països Catalans han anat abandonant la bandera del nacionalisme. Començant per l’antic Bloc Nacionalista Valencià, que va adoptar aquest nom perquè en algun moment tenia als gallecs com a referència, i continuant per l’antic Bloc per Mallorca, que ja es va posar aquest nom per enterrar les sigles històriques “Entesa Nacionalista” o “Nacionalistes de Mallorca”. D’ERC potser millor ni parlar-ne.
El nacionalisme té moltes expressions d’esquerres arreu del món. I m’atreviria a dir que són les millors i les que han estat motors de progrés en multitud de nacions lliures o en procés d’alliberament. Per això sobta la facilitat amb què els partits progressistes del país han començat a dissimular, primer, i renegar, després, del nacionalisme en els seus discursos i programes. És una gran notícia que el nacionalisme gallec, que també hi ha hagut temptacions semblants, finalment arribi al seu millor moment històric fidel a les seues sigles i el seu discurs.
El nacionalisme s’associa amb alguns dels grans horrors de la nostra història recent. Però potser seria més apropiat atribuir-los als feixismes i als imperialismes. Perquè el nacionalisme també ha estat i és una força positiva, que ha acompanyat la democratització i l’expansió de la igualtat, la llibertat i la justícia social. No és exagerat dir que la democràcia occidental i l’estat del benestar no es poden entendre sense les nacions i el nacionalisme. Bàsicament perquè aporten la necessària cohesió social.
Quan a partir de dilluns (alguns ja han començat) apareguin polítics nostrats exhibint les seues fotos amb el BNG recordem-los això: als gallecs no els fa vergonya dir-se nacionalistes i demostrar que ho són. Ells saben que mostrar-se coherent amb la pròpia història dona fruits. Ells saben que no es pot construir un futur lliure sense pensar lliurement. Ells saben que sense ser i exercir com a nació no hi haurà autodeterminació.
