Recentment he participat en diversos espais de debat sobre la necessitat d’una proposta confederal per a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, més enllà de la proclama —sovint poc treballada— dels Països Catalans. La voluntat de fer aportacions útils m’ha portat a reflexionar sobre una qüestió central del nostre present polític: com (re)pensem la relació entre els tres països dins d’un horitzó nacional compartit que siga coherent i respectuós amb les realitats singulars que ens ha llegat la història.
Sovint, aquestes propostes es formulen amb una simplicitat que no fa justícia a la complexitat històrica, política i social del problema. Cal abordar-les amb rigor i paciència, evitant conclusions apreses o solucions aparentment fàcils. Per això, més que oferir respostes tancades, plantege un conjunt de qüestions que poden ajudar a ordenar el debat, aprofundir en la realitat concreta de cada país i evitar simplificacions que desdibuixen la complexitat de l’objectiu.
Aquestes qüestions són les que, durant els darrers vint anys, ens han servit —tant a mi com a companys i companyes valencians— per impulsar un procés sostingut de reflexió i de praxi política amb la voluntat de trobar una eixida capaç de superar el parany ideològic generat per determinades lectures simplificadores del discurs fusterià, com aquella que plantejava dir-li Catalunya a tot l’àmbit lingüístic compartit sense atendre la diversitat històrica, política, institucional, sociològica i psicològica de cada territori.
Aquest parany ha estat qüestionat des de perspectives diverses. Des de la rèplica formulada per Francesc de Paula Burguera en el llibre És més senzill, encara: digueu-li Espanya; els diversos llibres sobre temàtica valencianista de Joan Francesc Mira; fins a l’evolució de l’espai de l’antiga Unitat del Poble Valencià —posteriorment Bloc Nacionalista Valencià i actualment Més Compromís—, que va anar redefinint les seues relacions amb els diversos actors polítics catalans. Des d’altres posicionaments independentistes, també hem criticat l’avantguardisme i l’excessiva simplificació d’aquell plantejament, matisant-ne diverses propostes, però sense arribar a construir una alternativa global plenament articulada.
Diversos factors expliquen aquesta mancança: les ambigüitats dels marcs teòrics disponibles per sustentar les reflexions; els límits de les capacitats teòriques de les persones que intentàvem trobar respostes; el fet que sovint hem anat descobrint solucions a mesura que les lluites concretes feien emergir noves preguntes; i les prevencions davant el risc d’obrir debats estratègics en moments marcats per altres prioritats polítiques.
Cal recordar que no actuem en el buit, sinó dins de condicions socials i polítiques concretes que configuren els nostres països com a subjectes polítics diferenciats. En són exemples l’emergència del procés independentista a Catalunya entre 2006 i 2017, la gestió posterior de la frustració i els vigents intents de represa; la llarga etapa de governs del PP al País Valencià (1995–2015), marcada per la corrupció; les mobilitzacions populars que van fer possible el canvi i les expectatives generades pels governs del Botànic, així com la frustració posterior davant les seues limitacions.
Si volem aprofundir en l’anàlisi, cal preguntar-nos si examinem de manera realista l’evolució concreta de cadascun dels territoris de l’espai confederal que aspirem a construir. Sovint donem per descomptat que coneixem prou bé la realitat social, política i cultural de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears i Pitiüses. Però realment és així? Podem afirmar-ho amb certesa? I encara més: coneixem amb la mateixa profunditat la realitat de la Catalunya Nord, d’Andorra, de la Franja de Ponent, de l’Alguer o del Carxe? Fins a quin punt podem forçar l’homogeneïtzació d’aquestes realitats sense provocar l’efecte contrari?
Aquestes preguntes també ens remeten al treball constant de persones i entitats que, des de l’arrelament a cada realitat social concreta, han defensat la llengua i la cultura i han fet possible que avui encara puguem formular-nos aquestes preguntes.
La metàfora del nus gordià ajuda a il·lustrar el dilema: aquell nus podia desfer-se pacientment o tallar-se d’un cop d’espasa. Les propostes excessivament simples semblen correspondre a aquesta segona opció. Però cal preguntar-se si aquell tall resolia realment el problema o simplement el desplaçava, o fins i tot en generava de nous.
En contrast, Joan Fuster va fer una aportació decisiva amb la idea dels Països Catalans en plural, expressant la relació dialèctica entre la unitat lingüística i la diversitat política i institucional dels territoris. Obviar aquesta complexitat pot facilitar la redacció de manifestos o satisfer auditoris predisposats, però no transforma la realitat.
La història comparada ofereix pistes similars. Durant els processos d’independència de l’Amèrica del Sud i Central, alguns líders van proposar la creació d’una gran nació unitària. Tanmateix, després de guerres i conflictes, els nous estats van mantenir majoritàriament les fronteres administratives de l’imperi colonial. Això mostra com les estructures polítiques cristal·litzen en identitats diferenciades. Difícilment tot es resol proclamant una unitat continental com si fos suficient dir-li Abya Yala.
En l’àmbit lingüístic, Fuster va formular una idea clau: dir-li valencià és la manera que tenim els valencians i valencianes de dir-li català. Amb aquest aforisme sintetitzava una realitat històrica: el poble valencià ha denominat tradicionalment així la llengua compartida, i no va ser fins a la darrera part del segle XX que aquesta denominació fou instrumentalitzada políticament amb voluntat secessionista.
Altres exemples mostren com la diversitat no qüestiona la unitat. En les mobilitzacions del sector agroalimentari contra el tractat UE-Mercosur, les mostres de solidaritat amb la pagesia resultaven naturals en referència a Catalunya, però grinyolen quan obliden que en altres territoris es parla de llauradors, hortolans o camperolat. Cercar denominacions unitàries és legítim, però sovint comporta un grau de generalització excessiu. La diversitat dialectal no debilita la unitat lingüística: l’enriqueix.
Finalment, emergeix la qüestió del nom col·lectiu en possibles escenaris polítics futurs. Si assumim que som una nació en construcció i que cada país és un subjecte polític amb dret a l’autodeterminació, és plausible que adopten denominacions pròpies: República Catalana, República del País Valencià o República Valenciana, o fórmules específiques en el cas de les Illes. Podem fer propostes —i algunes ens agradaran més que altres—, però no podem donar per tancades qüestions que només el futur resoldrà. Potser caldrà explorar fórmules complementàries o alternances de denominacions, com ara Catalunya, País Valencià i Illes Balears, o expressions com Confederació Catalana, Valenciana i Balear. Al capdavall, la pregunta de fons continua sent la mateixa: què pesa més en un procés de construcció nacional, el nom o la realitat política, social i cultural que volem bastir?
Algunes preguntes ja contenen implícitament parts de resposta —si més no, les meues o les nostres—, però moltes altres resten obertes. Totes evolucionaran amb el temps: algunes romandran, d’altres es transformaran profundament, unes desapareixeran i moltes de noves sorgiran pel camí. El que sembla clar és que no hauríem de caure en simplificacions que dificulten un debat honest i fecund.
